Ulls verds

Et va tocar a tu, el noi d'ulls verds i pell morena que va somriure'm aquella nit. El noi que va voler esbrinar, corrent el risc de fer-se pesat, si tenia pessigolles. El noi morè que es va fixar en el meu cabell i li va agradar. Tu vas ser qui va oferir-se a acompanyar-me a casa i tendrament va dir-me bona nit, esperant-se fora del portal que jo tanqués la porta i enfilés escales amunt. Tu vas ser qui va dir-me: "Acabarem malament, tu i jo. Tinc aquest pressentiment." Juganera, vaig voler preguntar-te: "Com de malament? Tard o d'hora?". Vaig reprimir-me, vaig tenir vergonya. Per això, l'endemà, em vaig mostrar distant. Per això, tu, el noi que m'agrada, va sentir-se confós i apartat de mi. Quan la segona nit, asseguts al sofà, vaig abaixar el braç i, sense voler-ho, vaig reposar la meva mà al teu genoll i tu me'n vas fer adonar vaig dir: "Ostres, pensava que era el gos, perdona.", amb les galtes vermelles. Se't va quedar una cara… si haguéssim estat sols t'hagués menjat a petons. T'hagués dit que sí, que volia acabar malament amb tu, que, si era amb tu, no m'importava.
Ara que sóc lluny de tu i aquests records es van perdent en la memòria, et dic que vull perdre'm en el bosc dels teus ulls verds i que vull tocar més que no pas un genoll. Vull assegurar-te que sempre que vulguis podràs trobar-me les pessigolles i sempre podràs tocar-me el cabell. Et prometo que mai més m'apartaré de tu d'aquesta manera i que sempre podràs trucar-me per què et vagi a cercar. Vull sentir mil cops més la teva veu, que m'escalfa la sang i em descol·loca els sentits. Sentir-te riure, acaronar-te i acariciar-te, abraçar-te, ballar com aquell primer cop i haver-me acomiadat de tu amb alguna cosa més que un simple "bona nit". Llàstima que sempre reacciono tard.