Ulls de porcellana

El notari porta quasi bé vint minuts esperant. Ha tingut temps de repassar de dalt a baix tot el rebedor de la casa: els quadres antics de retrats familiars, el cap de cérvol i el de senglar, les finestres enreixades amb cristalls de sanefa. Al sostre hi penja una làmpada esfèrica, a la part superior de la qual s'endevina un dit de pols. La claror de la sala prové principalment de quatre llums de peu situats a cada una de les cantonades, tots idèntics, també esfèrics. Les parets estan cobertes d'un paper ja esgrogueït, amb un motiu de rectangles de diferents colors: vermell, blau, negre, groc, blanc... La decoració és contradient, pensa, una barreja del llegat d'una família aristocràtica amb tocs de dubtós gust artístic d'inicis del segle vint, tot això amenitzat per detalls que potser intenten evocar grans figures de l'art rus.

Antoni Cunit i Grimau fa vint anys que exerceix de notari, seguint la tradició familiar. Les herències són una part important de la seva tasca, juntament amb els canvis d'escriptures. Tothom necessita un notari quan ha de morir-se i l'Antoni se'n beneficia, no manifestant mai ideologia política, no comportant-se mai de forma partidària ni partidista, limitant-se a exercir una professió tant lucrativa com esperava que fos al estudiar Dret, i més quan tens un despatx privat que gaudeix de fama, heretada per via paterna, i sovintejat bàsicament per polítics, que es manté en un estat neutral, com Suïssa. Aquesta neutralitat permet al notari gaudir de clients de dretes i clients d'esquerres, tots ells suficientment adinerats per assegurar cada un dels passos que donen, i qui millor per garantir-ho que un notari.

Quan el rellotge de cucut, penjat al costat del retrat d'una dona grassa i vella, enuncia que són les 12 en punt, ja lleugerament impacient, el notari es col·loca bé les seves ulleres de pinça i recull les carpetes que porta soltes, altre vegada en un acte automàtic de qui no sap què fer amb les mans. És el primer cop que visita la casa i ha acceptat la feina no per necessitat econòmica, sinó perquè segons ha sentit, el propietari és una persona molt rica i influent, un científic retirat que fa de mecenes a joves promeses de l'Europa de l'est. En conèixer el seu nom i saber el seu grau de poder, es va estranyar que en els vint anys que feia que exercia a la ciutat, i en el temps en que passejava colze a colze amb el seu pare per les cases d'advocats i polítics, no n'hagués sentit a parlar mai. Però conscient que no es pot ser a tot arreu, dos dies després de la primera trucada l'Antoni va respondre a la secretària de veu gèlida i accent rus de l'est dient que acceptava fer-se càrrec del procés del senyor Ulrich Yallin Marnikoff. De tots els expedients que té oberts, el tal Marnikoff és l'únic client no català i, pel que sap, no relacionat amb la política, per qui treballa. O per qui treballarà a partir d'avui, doncs les raons del seu encàrrec encara no se li han comunicat.

És el mes de juliol de 2005 i la calor que semblava no poder penetrar a la casa ja ha tingut temps d'aposentar-se. Tot just pensant-hi, com si algú hagués obert una nevera, entra un aire sobtadament fred. Per la porta del final de la sala apareix una dona esvelta, prima, amb un vestit-jaqueta blanc i pulcre. El convida a passar amb un gest. Imagina que és la secretària amb qui va parlar per telèfon fa menys d'una setmana. La mira per darrere, caminant al llarg d'un passadís tant estrany com el rebedor... no pot evitar tenir un segon de fantasia sexual: veu la dona sense el vestit, amb una pell blanca i fina, fresca al tacte, de carns joves totes al seu lloc exacte. Un inici d'erecció el fa posar-se les carpetes a la cintura per evitar que se li noti, mira els quadres de retrats per desviar el pensament. L'aire de la casa es manté càlid salvant el que prové dels moviments de la dona, que és fred i aromàtic. Ella s'atura i obre una porta de doble batent mostrant un gegantí saló, amb més quadres a les parets, més caps d'animals dissecats. Li fa un senyal perquè s'assegui i aleshores el notari pot veure-li els ulls i la cara. La pell és fina i blanca, com una nina de porcellana preciosa, en canvi els ulls de gris profund l'espanten, semblen ser un forat cap alguna mena d'abisme que ell, en una vida plàcida i sense cap mena de risc, no pot arribar a imaginar. Tot i això, la fascinació que la dona li desperta el sorprèn, no s'escau amb la seva forma de ser i ha de fer un esforç per recordar la raó que l'ha portat fins allà.

Quan ja fa deu minuts que espera de nou, encara trasbalsat per tot el que la dona vestida de blanc li ha provocat, entra al saló una noia de poc més de disset o divuit anys, vestida amb uns pantalons texans estripats pels malucs i amb una samarreta de tirants. Té el cabell castany i els ulls molt pintats. El primer pensament d'en Cunit és que es troba en una casa de barrets. La noia s'ajup i el seu cul queda exposat per darrere d'un sofà tant vell com el paper de les parets, les seves cames quasi de bellesa matemàtica són obertes. Regira alguna cosa dins un armari i tot seguit s'alça, fent voleiar el cabell marró. Ha agafat un llibre enorme. Es mira en Cunit i sense fer un sol signe d'expressió s'asseu al sofà de tapís verdós, creua les cames i es posa a llegir. Mentre una gota de suor li neix a l'entrada de la calvície i cau lentament per la cella dreta, la imagina acostant-se amb els llavis pintats, apropant-se per després agenollar-se davant seu... En Cunit s'alça sobtadament, les carpetes li cauen. La noia segueix amb ulls buits el notari exaltat, li mira el paquet. Ell es gira avergonyit, va trempat completament.

L'ajuda a passar la vergonya el fet que la dona del vestit blanc torna a aparèixer només amb l'avís d'una altra ona d'aire fred. Amb el cap li demana que la segueixi i sense esperar resposta fa mitja volta movent el seu cos de corbes geomètriques. En Cunit recull les carpetes amb tremolors i s'acomiada de la noia amb un gest de cap i una mirada ràpida, just per adonar-se que els ulls d'aquesta adolescents tenen també la característica de semblar la porta a un món límbic. S'afanya a seguir la dona del vestit-jaqueta que porta un pas lleuger i decidit per un segon passadís més ample que l'anterior. El notari no té la percepció que des de fora la casa fos tant gran, però els sostres són altíssims, i al llarg dels passadissos diferents portes asseguren habitacions contigües multiplicant els metres quadrats de la única planta de la casa. Hi ha estàtues de marbre a les parets i encara que tot denota vellesa, en Cunit olora que allà hi ha molts diners, té un nas especial per detectar comptes corrents plens. Al final d'aquell corredor, la dona es detura i el mira. No somriu, no parla, potser ni tan sols respira però cada tros de pell que es mostra entre els espais del seu vestit (les mans i els canells, el coll i la cara, els bessons i els turmells) suposen pel madur notari una tortura. Sent un soroll i es gira, com si temés un atac per l'esquena. Una nena de pell quasi albina i cabell color lluna nova, negre com la nit més fosca, ulls com taques de tinta sobre un foli per estrenar, ha sortit d'una habitació. La nena es detura i malgrat que entre l'Antoni i ella no hi ha res més que l'aire, al notari li sembla veure espurnes que salten de la petita cap a ell, com un atac i per evitar una esgarrifança clou la seva ment tant com pot, pensa en números i en signatures de documents fins que la porta que ha obert la rossa el retorna a la realitat.

Es troba ara en un despatx. La dona de blanc s'acosta a una butaca girada d'esquena i xiuxiueja alguna cosa. La butaca es gira lentament. En ella hi seu un home d'edat molt avançada, calb salvant quatre pèls mal col·locats. Vesteix un barnús grana amb dibuixos discrets de llunes i estels daurats, porta unes ulleres metàl·liques antigues. Les mans, amb venes marcades, són plenes de taques marrons. Tot ell fa conjunt amb el paper de les parets, amb la imatge d'antiguitat de la casa.

- Benvingut, a la fi, senyor Cunit.

La salutació és efusiva, d'un accent rus molt marcat, on la essa és sonora i la te final esdevé un colpeix fort de la llengua contra les dents. El notari assenteix amb la testa, subjectant amb força els papers quan la rossa passa pel seu costat i emet un esbós de somriure.

- Espero no haver-lo fet esperar massa. El meu nom és Marnikoff -continua amb un català fet amb esforç però -. Seguí si us plau.

L'Antoni Cunit s'asseu a la cadira just enfront del seu nou client. Els ulls de l'home són vius, encesos per una curiosa llum d'optimisme permanent, en contrast absolut amb les dues dones i la nena que ha vis fins ara. Tota la cara i el contorn dels ulls tenen petites taques vermelloses i a la part anterior del cap calb, s'hi endevina un inici d'herpes.

- És curiós com a mesura que un es fa vell, cada cop té menys pressa. Hauria de ser al revés, no creu?

- Sí, suposo -respon en Cunit, amb precaució.

- Fa quasi quaranta anys que visc a Catalunya. Vaig comprar aquesta casa per quatre duros a un burgès del tèxtil que acabava d'arruïnar-se... És una casa preciosa...

En Marnikoff s'alça de la cadira amb l'ajut d'un bastó de fusta llis, el mànec del qual està decorat amb grafies de l'abecedari rus que el notari no entén. Encara que no és una persona gaire xerraire, tot allò que ha conegut des que ha entrat per la porta principal, fa que se senti cohibit i fins i tot arrossegui encara part de la vergonya que ha sentit en les diferents topades amb les noies que habiten la casa. Té ganes d'anar un moment al lavabo i netejar-se, se sent infectat dels propis pensaments impurs. Per aquella raó ha mantingut un escrupolós silenci, trencat només pel "suposo" de fa uns instants. Ara, el senyor Marnikoff l'observa sense malícia, i amb un rictus mostra un somriure que denota una bondat suficient com perquè els demés li agafin confiança. Però en Cunit nota el créixer d'un mal pressentiment, tot li esdevé massa estrany, una c
ombinació d'elements que no sap identificar, allò el molesta i l'inquieta.

- Ja veig que no us agrada la xerrameca, senyor Cunit. Intentaré cenyir-me a la raó per la qual vaig sol·licitar els seus serveis.

El rus segueix dempeus, camina molt lentament cap a un sofà color veig, l'Antoni s'aixeca i el segueix respectuosament, a temps per veure que sobre una xemeneia tapiada hi ha un seguit de nines de porcellana, totes diferents, i també a les prestatgeries centrals d'una biblioteca polsegosa que ocupa tota la paret sud de l'habitació.

- Em moro -diu tot asseient-se-. Tinc noranta-dos anys i pateixo de la única malaltia degenerativa que no té remei: la vellesa. Fa un mes vaig acomiadar el meu metge particular ja que havia de quedar-se pràcticament a viure amb mi, degut als meus constants problemes de salut.

En Cunit s'asseu a una cadira que queda a l'altre costat d'una petita taula de fusta, on també hi ha un parell de nines de porcellana. Mai li han agradat les nines, li produeixen una angoixa similar a la que... no, no hi ha res que s'hi assembli. Els hi té por, com a elements de certa naturalesa que no pot determinar. Són de mida reduïda, potser pam i mig, amb cabells fets amb tanta cura que semblen arrencats d'alguna persona real. Les mans compten amb unes ungles petites clarament marcades i fins i tot li sembla endevinar les arrugues als dits i les línies del palmell. El cos és esvelt i el cap petit i ple de detalls realistes que provoquen un calfred en l'observador notari. Tenen pigues a les galtes i cadascuna sembla mostrar una expressió diferent. Només els ulls esdevenen inexpressius, amb carència de la lluentor humana.

- He redactat un testament, un parell de folis escrits de forma matussera...

De la taula de fusta el senyor Marnikoff en treu un sobre i el deixa davant el callat notari, que l'obre, però abans de poder llegir-lo, el senyor Marnikoff li fa una senyal de reprovació, somriu lleugerament i en Cunit veu com li desapareix aquell bri d'optimisme i bondat dels ulls foscos, i durant uns segons la seva mirada esdevé buida, com la de les nines d'ulls de porcellana, fins que torna a parlar.

- Des de petit he sentit passió per aquestes nines. Com ha pogut comprovar aquesta sala n'és plena. Totes són úniques i diferents, fetes a mà pels mestres més prestigiosos de Moscou, San Petersburg, Nizhny Novgorod, Kazan... Totes anades a cercar personalment, algunes encarregades i també, algunes, més cares del que ningú pot pensar que val un objecte decoratiu d'aquest tipus.

- Potser podria explicar-me vostè...

- Senyor Cunit, ha acceptat ocupar-se del meu assumpte sense demanar gaires raons. La discreció és una facultat que admiro. No puc continuar endavant si no signa l'últim foli dels que hi ha al sobre.

No és el primer cop que un client, abans de presentar la seva situació al notari, li demana que signi un document de confidencialitat, un paper que afegeix més secretisme als assumptes del que ja obliga per si el jurament d'advocats i jutges. Un formalisme qualsevol. Amb una velocitat considerable, en Cunit llegeix tot el document em diagonal, saltant-se allò que ja se sap de memòria d'altres vegades. No pot revelar a ningú el què es tractarà entre en Marnikoff i ell. Com sempre fa, visualitza mentalment la quantitat de diners que suposa la feina. Tot seguit treu la seva ploma estilogràfica i signa. En tornar-li al nou client, és a punt de tombar una nina. Contràriament a les que ha vist en tendes especialitzades o de decoració, les que reposen en prestatgeries de la casa de l'exiliat rus són estilitzades, adultes, amb cossos que s'acosten més a nines actuals que no aquells lleugerament desproporcionats amb un cap gran i cara de nena petita.

- Acompanyi'm, si us plau.

Amb el sobre a la mà, encara obert i els papers deixats anar, en Cunit s'aixeca seguint l'home. Abans de sortir de l'habitació, en Marnikoff treu una mena de collaret amb un aparell electrònic i polsa un botó. Al cap d'uns segons, una noia pèl-roja, de pell bruna, surt del que el notari pensava era un armari i ajuda l'home a caminar més lleuger, fent-lo recolzar-se al seu braç. Si les altres dues (sense comptar la nena, a la que fa fora de qualsevol pensament poc pur) que ha vist fins ara li semblaven autèntics fenòmens de la bellesa, aquesta trenca tots els cànons. L'Antoni Cunit se sent fascinat per la noia i mentre desapareix per la porta acompanyant en Marnikoff, ell resta astorat, quasi bavejant. Menys prima que la rossa, menys agressiva que la castanya i, evidentment, més gran que la nena morena, d'uns vint-i-tres o vint-i-quatre anys, aquella és tot el que el notari ha acumulat en les múltiples fantasies que acompanyen el seu reservat onanisme, producte d'anys de monotonia matrimonial i una vida marcada per la voluntat d'aparentar normalitat i formalitat. Quan en Ulrich Yallin el crida preguntant-li per què es queda ressagat, ell té les mans suades i tem. Tem per no ser capaç de controlar tot el que durant anys ha mantingut a ratlla. Als seus quaranta-nou anys, no recorda haver passat mai per una experiència com aquella, ni tan sols quan d'adolescent ejaculava només tocar les cames de la seva cosina, amb qui compartia habitació durant les vacances d'estiu, mentre ella dormia.

Fent el cor fort i desviant la seva mirada d'ulls marrons cap al terra, segueix els passos de la parella al llarg d'unes escales amples que baixen a una mena de soterrani, ben il·luminat encara que igual de vell que la resta de la casa. Després d'obrir una segona porta entren en una sala immensa, una mena de laboratori científic amb andròmines d'una tecnologia que en Cunit no sabria dir si és moderna o de segona generació degut al seu mal estat de conservació. Hi ha tot allò que es troba als laboratoris dels genis de les pel·lícules, desordenat i brut. Llums verdes i blaves fan pampallugues a un seguit de màquines que envolten un ordinador central. I amb la vista escrutant tot allò, tot aquell cúmul d'incidents en la casa -incidents perquè desentonen amb el que ha vist fins ara- en Cunit detecta quelcom que el fa fer una passa enrere i es confirmen part dels mals pressentiments que ha tingut tota l'estona: dins un armari sense portes s'acumulen desenes de nines. Nines de plàstic a les que falta alguna cosa: els cabells, un braç, una cama, un ull, més d'un membre... L'angoixa que sent per aquelles joguines es transforma en por, doncs sempre les ha temut. Li ve al cap la imatge d'aquelles golfes de casa la tia, dels estius, una caixa enorme plena de nines antigues totes trencades. Va tenir malsons durant setmanes.

- Li passa alguna cosa, senyor Cunit?

La veu del vell rus el torna a la realitat. Té els pèls de punta i es nota seca la gola. Empassa saliva amb esforç. S'adona que la quarta dona de la casa ja no és amb ells. El propietari del laboratori mira les nines de plàstic i tot seguit emet un riure esquerdat.

- Oh, tranquil, només les faig servir com a... -en Marnikoff dubta uns segons i després fa un símbol amb les mans, com si quelcom corregués pel terra.

- Conillets d'índies?

- Sí. Exacte. Qualsevol intent el faig primer amb aquestes nines barates i horribles. Després, quan estic segur que funcionarà, ho faig amb les de debò.

Treu una clau de la butxaca del barnús i es dirigeix amb passos petits fins una caixa forta, gran i oxidada, del fons de l'habitació. En Cunit mentrestant no pot deixar de mirar les nines de plàstic, cada forat que han deixat els braços o les cames, cada petit buit dels cabells perduts, li fa venir repèl de mirar-les. Són espais a un abisme desconegut... I aleshores se n'adona, aquella mateixa sensació és la que produeixen els ulls de les noies i quan en Marnikoff tanca la porta de la caixa forta comença a veure que s'ha ficat en un atzucac.

- Aquí és on guardo les millors. Triades després d'una escrupolós procés de selecció.

A la mà porta una nina de porcellana. Una de pell morena, cabell ros fosc arrissat, galtes rosades i ulls verds. Però en Cunit ja no veu la nina russa de la mateixa manera, sinó que passen per davant seu un seguit de possibilitats a cadascuna més esgarrifosa. En condicions normals hauria formulat diverses preguntes, les respostes de les quals l'ajudarien a fer-se una idea de què li parlaven. Aquest cop, el mal pressentiment que el domina el fa creure que de la resposta en depèn no només la seva estada allí, sinó tot un concepte de vida. El rus canvia el seu somriure de superioritat per una expressió de desencís en veure la cara d'angúnia del notari. Escruta el seu interlocutor al llarg d'uns segons i després, en to comprensiu continua:

- No ha llegit el testament, és clar. Aquestes nines són les escollides per tirar endavant el procés.

L'expressió del vell ha canviat, esdevenint una barreja entre bogeria i cobdícia. El canvi d'humor de l'home en notar que a ell aquelles nines li causen més aviat repulsa reforça la sensació de pèrdua de control que té. En Cunit és un home de costums clàssiques i es troba encara a molts quilòmetres de poder imaginar què es fa en aquell laboratori. A en Marnikoff les mans li tremolen tot sostenint la nina d'origen rus entre aquells ossos envoltats d'una capa lleu i arrugada de pell vermellosa. Antoni Cunit sosté els seus papers ben aferrats prop del pit, tal que poguessin protegir-lo d'alguna cosa. En Marnikoff treu una nova clau de la butxaca del seu barnús i es dirigeix a una de les parets, on hi ha una porta d'acer que xoca amb la resta de la casa. Sembla anar-se excitant per moments.

- Pot ajudar-me? Ja no tinc la força d'abans.

En Cunit s'hi acosta. El rus fa girar la clau i ell empeny descobrint una habitació freda i petita, terra de marbre i parets d'acer. Al fons hi ha dos compartiments tancats, allò s'assembla massa a un dipòsit de cadàvers.

- Recordi que ha firmat pel seu silenci, notari.

Al costat de la porta hi ha un botó i en Marnikoff l'acciona. D'un dels compartiments en surt automàticament u
na llitera on reposa el cos d'una noia de pell morena, cabell ros fosc arrissat, galtes rosades i ulls verds, oberts com plats mirant el sostre color blau metàl·lic. En Cunit fa una passa enrere i deixa caure els papers, es tapa la boca amb les mans. És un acte reflex perquè, s'adona al cap d'uns instants, aquell cos mort no emana cap olor, tampoc hi ha sang ni cap tall, tot en ell és net i pur.

- Elena Ivanova -diu l'home tot acariciant-li el cabell-, una altra dona brillant. Era una poetessa amb futur, per això la vaig triar. Ella és l'experiment definitiu, ja no em queda temps per més proves.

Durant uns instants està temptat de deixar el rus sonat plantat, de marxar dient-li que es fiqui els seus diners... quants eren? Seixanta mil. Deu milions de pessetes no poden depreciar-se així com així. És l'encàrrec més sucós que ha rebut mai, la millor feina, la oportunitat de la seva vida. De fet, ara recorda que en accedir-hi pensava que en acabar podria retirar-se, dir per sempre adéu al despatx... I potser per aquell anhel seu de... no, no era anhel, era avarícia directament. Potser per aquella avarícia en Cunit empassa la poca saliva que li queda i decideix continuar endavant, a veure què li espera ara. El mal tràngol ja no li treu ningú, pensa. La poca imaginació que ha gastat sempre treballa ara a marxes forçades.

- Més proves? Què vol dir?

- Encara no ho ha endevinat? El creia més llest, senyor Cunit.

El rus s'apropa a un altre botó, just damunt el que ha accionat per extreure el cadàver del dipòsit. La paret lateral s'alça mostrant una nova habitació, pràcticament a les fosques, al centre de les quals hi ha enormes urnes de vidre plenes de...

En Cunit té un seguit d'arcades, una rere l'altre. La imatge dels cossos mutilats d'aquelles dones mantingudes en conserva excedeix qualsevol idea que s'hagués pogut empescar fins aleshores la seva ment donada als nombres i a la lletra petita dels contractes. Igual que les nines de plàstic, les urnes exposen troncs amb cap de dones joves a les que falta alguna cosa: els cabells, un braç, una cama, un ull, més d'un membre... L'abisme que sent cada cop que veu una nina esberlada se li mostra ara en una dimensió exagerada, però en comptes de vomitar o de sortir corrents, el notari Cunit plora. Plora a batzegades, en un gemec ofegat per la pressió que sent al pit.

- Això... -comença a dir- això és una... L'hauria de denunciar! Com pot...?

- No s'equivoqui, Cunit. Vostè ha firmat un document que només ha llegit en diagonal, convençut en la supremacia que li atorguen anys d'experiència i monotonia que era només un vincle de silenci. Hauria de llegir més sovint la lletra petita.

Marejat, el notari busca pel terra els papers que li han caigut però no distingeix les lletres. Els ulls enllagrimats i les ulleres que se li entelen en ajupir-se li ho impedeixen. Es deixa caure de genolls.

- No cal que en faci un drama, home! -diu la veu rovellada d'accent exsoviètic-. Només ha signat el testament i un escrit que donarà cobertura legal a la meva obra...

- Però si no en té, de cobertura, això! -exclama en Cunit, mig histèric.

- Doncs aleshores serà problema seu. Però miri el costat positiu...

Incrèdul, entre marejat, histèric i espantant, el notari Antoni Cunit mira el seu últim client i amb els ulls formula la pregunta: quin sentit positiu? En Marnikoff emet un riure com un xiscle de nena petita, tot seguit s'asserena i el to de la veu amb el que parla encara atemoreix més l'home que fa esforços, des de terra, per respirar:

- Què ha sentit quan ha vist la Karina? Sí, la Karina, amb el seu cabell ros platí, la pell fina i blanca, corbes perfectes dins el seu vestit-jaqueta blanc... No em dirà que no s'ha sentit atret per ella com un gos en zel? Ella va ser la meva primera obra completa, la primera nina.

En Cunit deixa de tremolar, estupefacte.

- I què me'n diu de la Sònia? Eternament adolescent, amb aquella desimboltura i aquella frescor, les cames llargues i perfectes, llavis molsuts i provocadors, tota una invitació als actes més lascius... No em digui que no ha tingut fantasies?

Es veu a ell mateix alçant-se bruscament del sofà, amb l'erecció ben marcada als pantalons, fa només uns instants. I li ve al cap la nena, no pot ser que ella...

- Totes dues eren dones de ment brillant a Rússia. La Karina una biòloga amb tots els números per arribar molt lluny, vaig haver de pescar-la abans no la fitxés un laboratori del Canadà. I la Sònia, quin cervell més prodigiós, tant jove i capaç d'aprendre un idioma en un parell de setmanes i de llegir durant hores i hores senceres, analitzant cada paraula com...

La imatge de la petita nena d'ulls nocturns segueix a la retina del notari, que escolta absent la veu cada cop més carregada d'ira creixent del vell Marnikoff.

- El tercer intent semblava el definitiu. La Sofia era una combinació d'intel·ligència i bellesa per ella sola, abans de convertir-la. No com les altres dues que eren lletges fins que jo les vaig transformar en nines precioses. Tot en la Sofia semblava haver sortit perfecte, ella havia de ser la última, amb el seu cabell pèl-roig, el somriure ideal... Però com les altres dues, la Sofia tampoc ha apreciat el que he fet per elles.

El científic camina de nou cap al cos de la dona morta que reposa a la llitera. Té la mirada perduda i la seva carn tremola moguda per l'odi que emana de cada porus de la pell gastada. Aleshores en Cunit veu la nena al llindar de la porta.

- Què va passar? Per què m'ensenya tot això?

En Ulrich Yallin es gira i amb un somriure paternal obre els braços acollint la petita, que s'hi acosta amb passos mecànics i mirada buida. Mentre ell l'abraça, la nena es mostra impassible.

- La Karina és freda com el gel, em tracta com si jo fos una molèstia, em menysprea i ni tan sols em mira -continuà en Marnikoff, d'esquenes a la sortida-, i la Sònia amb aquella actitud no fa res més que humiliar-me, em provoca per què m'exciti i després em desitja un atac de cor... No em maten perquè sense mi no existeixen, encara. Només elles i jo coneixem l'existència d'aquest laboratori, i ara vostè...

- I la Sofia?

Mirant per darrere aquell Dr. Frankenstein modern i pervertit, en Cunit veu que la més gran de les nines, amb el seu vestit-jaqueta de blanc pulcre, ha aparegut al laboratori i es manté al marc de la porta, mirant l'escena de dins la sala frigorífica. En Marnikoff continua sense adonar-se'n, d'esquenes, enterbolit per la seva bogeria. El notari asseguraria que ha vist, molt fugaçment, quelcom semblant a una arma a la mà de la noia.

- La Sofia té cura de mi, certament. Però ho fa per llàstima, tampoc per estimació. Per això aquest és l'últim intent, la última oportunitat que em queda abans de morir. Ella les dominarà, però necessitarà temps per formar-se. Serà diferent a les altres tres, que tenen aquella buidor als ulls... buidor que, en el fons, em fa por. La seva mirada continua essent a través dels ulls de porcellana de les nines. No he aconseguit el meu propòsit principal... han passat a ser boniques com les nines de porcellana, de carn i ossos, amb cervells privilegiats de dones ja mortes... però els sentiments són freds, com els recipients originals.

- I la nena? - repeteix l'Antoni, mentre observa amb deteniment la pistola subjectada per la rossa.

- La Martina... -en Marnikoff canvia d'expressió, perd part de la còlera que el dominava-. Ella és la germana petita, la quarta de les meves filles, segons diuen els papers, encara que tot és falsejat, evidentment. Aquí és on torna a entrar vostè... El testament serveix per deixar clar que la Martina no pot quedar sota la tutela de les seves germanes, no fins que aquesta última no estigui acabada i formada. No vull que la petita creixi detestant-me com fan elles. Ha seguit els meus estudis des que va néixer, l'he fet venir a vostè i a ella perquè vegi que som iguals, en el fons.

- Què pretén?

- Amb el testament que firmaré davant seu -diu mentre la nena recull els papers del terra mecànicament-, ella quedarà exclosa de la tutela de les germanes i serà enviada de nou a Rússia, on aprendrà les meves tècniques, el meu art! Tornarà d'aquí uns anys, per assegurar que la Helena podrà acollir-la amb garanties.

- I les demés? - pregunta el notari, adonant-se que ja són les tres nines a la porta, en silenci, com autòmats esperant una ordre.

- Vostè a vist la veritat, i li arribarà un document on s'explica tot. No són reals, no tenen vida més enllà de la que jo els dono.

Aleshores en Marnikoff es gira i s'adona de la presència de les dones que ha fabricat perquè l'estimessin i el fessin sentir-se jove, mirant-lo amb menyspreu. La seva vista s'ennuvola en fitar la nena però aquesta resta impassible. De sobte lliura els papers al notari, es desprèn de la mà del seu pare creador i s'acosta a les altres tres.

- Martina, què fas? Vine!

La nena es gira agafant-se a la mà de la rossa, la Karina, que mostra un somriure gèlid en el rostre fi i pulcre, i alça la pistola apuntant en Marnikoff. Abans de disparar, els ulls de la més gran i la més petita es troben, com un xoc de boles negres i fredes. La nena assenteix amb el cap i dirigeix els ulls de porcellana cap al vell, ja ha donat l'ordre. Encara agenollat al terra, tremolant i amb sense poder mirar, el notari sent la detonació del gallet.