Ulls clucs. Empremptes Palestines I

Havien caigut alguns dels membres de la brigada, que després del concert van decidir marxar a descansar a casa del Habib, on ens hi trobaríem més tard per sopar tots plegats. El responsable del centre on s'havien realitzat els concerts ens va dur de visita al camp, que conjuntament amb el de Balata són d'on han sortit més màrtirs, i massa joves han estat assassinats o presos a mans de l'exercit israelià. En tot moment ens van acompanyar més joves palestins per la nostra seguretat, era qüestió de no separar-se i no perdre's-hi, i sobretot per tenir qui ens defenses. La veritat jo també estaria farta i emprenyada amb la comunitat internacional i si només em quedés la presencia d'algun brigadista per desfogar-me, doncs probablement ho faria, tirant algun objecte per la finestra, per exemple, com ens va passar a nosaltres.

El nostre guia, ens va portar a casa d'una dona, mare de dos màrtirs, la casa era en el carrer de la foto, a dins vam apagar les càmeres. A partir d'un determinat moment en el que vam posar els peus en aquella vella i precària casa, no sé perquè però ara quan intento recordar, no recupero ni una desena part de la informació de la llarga conversa i escolta en la qual ens vam submergir, i em sembla que vam desaparèixer com a nosaltres i vam passar a ser ells. Recordo imatges, mirades i plors. l'entrada era fosca, les parets plenes d'humitat i un llit ple de mantes i coixins, damunt un nen petit, de mesos amb la mirada perduda , i al damunt i penjaven els ja coneguts pòsters d'homenatge als màrtirs, la cara dels fills brutalment assassinats esdevenien el record de la injustícia de la seva realitat permanent. El nadó va passar a ser un segon pla quan la mare ens va rebre, obrint els braços ens va fer passar a un menjador on el temps semblava que s'havia aturat. I en els primers mots, la mare ja va arrencar en plors mentre ens explicava que havia passat als seus fills i les llàgrimes semblaven formar part dels seus ulls, permanentment. Obrir i tancar els ulls era un record als seus joves, la seva vida, trasbalsada s'amanyagava el mocador i ens mirava desconsolada buscant alguna resposta al seu patiment, al de tot el seu poble.

No recordo dates, ni noms, ni edats. Només recordo la tristesa i la indignació en la qual ens vam submergir, ulls astorats i llàgrimes amagades entre mans que retenien la impotència. La crua realitat ens va espetegar un cop més, ben endins.

Palestina
Agost de 2009