Ull.

Un relat de: Marc Burriel Allo
Frank Kowalski vivia acomodadament a la ciutat de Tupeca, a Maluca del Nord. Estava casat i era adinerat. Tenia tant de tot, que ja no sabia què fer amb tants diners. Gaudia de bona salut excepte per un petit detall, no veia amb l'ull esquerre. Ja va néixer amb aquest problema, però tot i així va cursar la carrera d'autosimetrologia aplicada en recursos dismotròfics associada a la mecànica quàntica i posteriorment va exercir a la clínica privada de la fundació que duia el seu nom.

El vigèsim dia del mes novè, en Frank, va tenir una idea brillant; fer-se un ull de vidre aprofitant els seus coneixements i recursos tècnics. Després d'idear i fabricar aquest ull fotosistemològic amb visió megasensimètrica, se'l va entatxonar a la cara.- Renoi! Es va dir a ell mateix, això és una meravella! Aquest ull és xulíssim! Però, què passa?? On estic!? I ara!? I ara!?

L'ull de vidre proporciona una visió nítida amb alta resolució i una gamma de colors mai vista. Però com tot en aquesta vida té el seu particular funcionament, com per exemple parpellejar per accedir a una altra dimensió i el més important de tot: la duració de l'estada en l'altre pla és de trenta segons, és a dir, si no parpelleges, et quedes. Però no està gens malament, un diumenge a la tarda, quan no sabem què fer podem optar per acomodar-nos al sofà i viatjar arreu del món de manera tan real com que el blanc és blanc.

Frank Kowalski s'entrenava nit i dia amb la nova joguina, ara vaig aquí, ara vaig allà. Va anar perfeccionant la tècnica i cada vegada filava més prim en relació als llocs. Miami, Nova York, Istanbul, Canadà, Països Baixos i un sense fi de destinacions per la patilla.

Al cap d'unes setmanes, en Kowalski va perdre l'ull. No era a la capseta ni a cap lloc. Va remoure cel i terra per trobar-lo fins que es va adonar que el tenia la seva dona. - Però què fas amb l'ull? Saps que és un estri molt important i delicat? Qualsevol peça que es mogui ja pot no funcionar bé. Porta, que vull anar, ara a ple agost, al punt més alt del planeta, a l'Everest. Segué al sofà i es posà l'ull de vidre sense adonar-se que una petita rosca de subjecció va caure a terra. - Bé, Susi, prepara'm una sopeta calenteta que acabaré aviat i congelat!, d'acord amor meu?

Apa! A viatjar! Tres, dos, un, parpellejo! Cronòmetre a trenta segons en marxa! Endavant!

- Oh! Això és al·lucinant! No trobo paraules! Estic al cim de l'Everest sense fer ni un sol pas! Això és indescriptible!, quin aire més pur, quines vistes! Ara mateix estic al sostre del món! Encara que fa una mica de fred certament. A veure com es veu mirant cap avall? Es veu tot diminut! Va ser llavors que va fer un pas en fals, es va descompensar, va caure a terra i l'ull de vidre, que no estava ben fixat, va caure muntanya avall.

En Frank Kowalski es quedà de pedra, s'havia quedat sense l'ull de vidre, i ara què? Ostres!, ara com torno!? Pegunta absurda perquè és impossible sortir d'allà, naturalment.

Susi, la seva dona, va entrar a la saleta i va notar una gelor anormal i dient-li al seu marit que ja estava llesta la sopeta calentona. Va girar la cadira i ....aaaaaaaaaaaah!

Tingues cura amb què desitges.


Marc Burriel Allo

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

26 Relats

35 Comentaris

15507 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
El meu nom no és Sussu.
Vaig néixer a Barcelona perquè alguna banda havia de néixer, no trobeu?.
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic..

Marc Burriel Allo (Sussu)