ÚDOL

Vaja! ho he llegit tres vegades i al final ho copsat un poquet, gràcies Aleix, que li dona un bon sentit al teu poema. Aleshores comprenc que són el mòvils que fan údols a cada instant, quan aplega un wasshap.
Gràcies pel teu bon poema al mòvils...
Una salutació.
Perla de vellut

No entenc la teva replica, podries ésser més explicita...

Molt bé, filòsof Nil. Tela deixo.

No vull pas fer com aquests crítics d'art que davant un quadre abstracte fan discursos brillants, que si girà que si tomba o que hi veuen en ell això i allò altre. No, ho sento, m'agrada ésser sincer, parlar clar i català! Kefas, no hi entès ni un borrall del que tractes de comunicar amb el teu poema. Si no fos pel comentari del nostre soci relataire, Aleix, encara em trobaria a les fosques. Perquè no hi ha prou en emprar mots nostrats, bells o excels, nooo! El missatge ha d'arribar de manera que el lector ho capti a la primera. Les coses com són... Lo teu són les figues, deixe'm la filosofia pels entesos.

Fora de la tauleta no hi hauria res: podríem no parlar directament amb un polsador de “likes” i aplaudir-lo, en canvi, digitalment.
Hem traslladat, doncs, a l’objecte fetitx les característiques de l’èsser humà, que despreciaríem en la seva versió natural i directa.
Hem convertit a tots els altres en estels de la nostra cosntel·lació, en la qual no poden replicar-nos, sinó només aplaudir-nos, mai ser ells: els altres,...que ens poden influir.

M'ha encantat aquesta comparació del móvil amb una rajola, aquesta eina d'afirmació de l'egoïsme que tant ens preocupa... o no tant. Sigui com sigui, et felicito per l'originalitat d'escriure sobre els Likes i tota aquesta colla d'aparells enrajolats. Una forta abraçada.

Aleix

Fa milers d’anys que l’ésser humà intenta viure en companyia perquè això facilita la supervivència. I viure en companyia significa rebre l’aprovació dels altres. Fa tants anys que busquem els “LIKE” d’una manera o d’una altra... Si mirem enrere ens adonem de tots els like que tenien, per exemple, alguns líders polítics, que no vol dir que fossin els millors, simplement aconseguien convèncer a la gent. I ara és tan fàcil tenir un like... Amb una fotografia, quatre paraules... Però són buits aquests likes... Són com un estol d’ocells que tan aviat volen en una direcció com en una altra. I sí, tens raó, hi ha tanta gent que els busca, que els necessita... Però jo, dona antiquada, em pregunto, no és molt millor una abraçada d’algú que ens ha llegit, una mirada a un pam de la nostra; que mil likes en una pantalleta que no sap ni fer petons?
M’ha agradat molt, té un aire decadent, desesperançat, fins i tot pre-apocalíptic hahaha.