ÚDOL

Un relat de: kefas

He vist pel carrer
els més lluïts cervells del meu temps
estirar la testa cap els núvols de supèrbia
quan s'acosten a guerxos éssers
que han abandonat el primitiu posat erecte
i s'aboquen sobre les coloraines
d'esprimatxades rajoles de coltan
per saciar la set de transcendència
i la gana de sentir-se aplaudits per dins.

Els he vist entrar
a la seva cova de marfil
i abraonar-se neguitosos
sobre les esprimatxades rajoles
per confirmar que el vent dels llorers
continua bufant per clenxar les seves testes.

He sentit el clec
de les seves polpes delicades
quan premen l'esprimatxada rajola
per abocar dins de les indefenses clepses
dels guerxos éssers solitaris
tota la confusió necessària
per perpetuar l'exili de la veritat
fins a la fi dels temps.

He sabut
que fan tot això des que han descobert
que el Déu universal existeix.

Es diu LIKE.

ALLEN, gràcies.

Comentaris

  • Nil | 21-09-2018

    No entenc la teva replica, podries ésser més explicita...

  • En Allen tampoc ho entendria[Ofensiu]
    kefas | 21-09-2018

    Molt bé, filòsof Nil. Tela deixo.

  • Nil | 21-09-2018

    No vull pas fer com aquests crítics d'art que davant un quadre abstracte fan discursos brillants, que si girà que si tomba o que hi veuen en ell això i allò altre. No, ho sento, m'agrada ésser sincer, parlar clar i català! Kefas, no hi entès ni un borrall del que tractes de comunicar amb el teu poema. Si no fos pel comentari del nostre soci relataire, Aleix, encara em trobaria a les fosques. Perquè no hi ha prou en emprar mots nostrats, bells o excels, nooo! El missatge ha d'arribar de manera que el lector ho capti a la primera. Les coses com són... Lo teu són les figues, deixe'm la filosofia pels entesos.

  • Fetitx[Ofensiu]
    aleshores | 21-09-2018

    Fora de la tauleta no hi hauria res: podríem no parlar directament amb un polsador de “likes” i aplaudir-lo, en canvi, digitalment.
    Hem traslladat, doncs, a l’objecte fetitx les característiques de l’èsser humà, que despreciaríem en la seva versió natural i directa.
    Hem convertit a tots els altres en estels de la nostra cosntel·lació, en la qual no poden replicar-nos, sinó només aplaudir-nos, mai ser ells: els altres,...que ens poden influir.

  • La rajola[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-09-2018 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquesta comparació del móvil amb una rajola, aquesta eina d'afirmació de l'egoïsme que tant ens preocupa... o no tant. Sigui com sigui, et felicito per l'originalitat d'escriure sobre els Likes i tota aquesta colla d'aparells enrajolats. Una forta abraçada.

    Aleix

  • I el que ens queda per veure...[Ofensiu]
    Montseblanc | 01-09-2018

    Fa milers d’anys que l’ésser humà intenta viure en companyia perquè això facilita la supervivència. I viure en companyia significa rebre l’aprovació dels altres. Fa tants anys que busquem els “LIKE” d’una manera o d’una altra... Si mirem enrere ens adonem de tots els like que tenien, per exemple, alguns líders polítics, que no vol dir que fossin els millors, simplement aconseguien convèncer a la gent. I ara és tan fàcil tenir un like... Amb una fotografia, quatre paraules... Però són buits aquests likes... Són com un estol d’ocells que tan aviat volen en una direcció com en una altra. I sí, tens raó, hi ha tanta gent que els busca, que els necessita... Però jo, dona antiquada, em pregunto, no és molt millor una abraçada d’algú que ens ha llegit, una mirada a un pam de la nostra; que mil likes en una pantalleta que no sap ni fer petons?
    M’ha agradat molt, té un aire decadent, desesperançat, fins i tot pre-apocalíptic hahaha.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: