Udol nocturn

Son les dues de la nit. Martí te insomni. Es quelcom patològic. De vegades creu que mai va superar les pors nocturnes de quan era un nen. Els hipnòtics no l'hi fan res, el deixen estabornit. Te raons per preocupar-se. La feina es aclaparadora: les mateixes cares, les mateixes bromes, complicitats esgotades. Les mateixes parets amb la pintura que cau, l'ordinador i el seu soroll monòton. No vol pensar en això, jeu en el sofà i mira el sostre. Tot es silenci per als beneits per la son. De sobte, trencant la quietud, un udol. Es un crit llastimós, d'un gos d'algun dels veïns. Ara que hi reflexiona recorda que ja l'ha sentit altres nits. De fet des de fa més de tres setmanes, o potser encara més temps. S'aixeca, movent-se lentament, obre la porta del balcó i posa els colzes a la barana, contemplant la ciutat dorment. Algun cotxe passa lluny. Una ambulància el precedeix. Una llum, d'algú que s'ha aixecat a pixar, torna a apagar-se. I l'udol. "Uuu..." No sabria com reproduir-lo en paraules. Ha de ser un gos gran, gairebé un llop. S'atura per uns segons i retorna amb més força, amb més tristesa. Martí cerca amb els ulls i determina que el gos ha d'habitar una de les casetes unifamiliars del davant, concretament la de més a l'esquerra, la que fa cantonada. Una casa de totxos vermells, igual que les seves germanes, com sortides de la mateixa fàbrica per als mateixos habitants. No hi ha llum a les finestres. "Com dimoni poden dormir amb aquest soroll?"

El dia següent, de matinada, havent restat tota la nit entre corredisses per la casa i la lectura d'un llibre, amb ulleres als ulls, es troba amb un veí que també va a treballar. Intercanvien saluts d'adormits i ell decideix preguntar-li sobre el gos. "Si...ara que ho dius alguna nit l'he escoltat, es de casa dels Moragues...Saps? Però per sort tinc la son molt profunda...-el veí mira el rellotge- Et deixo, faig tard Martí..." Marxa per la porta i ell es queda pensant. "Els Moragues?" Els recorda. La típica família burgesa. Els dos pares treballen, ell es funcionari a l'Ajuntament, ella metgessa, tenen dos nens, barons, petits, no sabria dir l'edat concreta. Els ha vist en Diumenges o alguna vegada, l'home, passejant a un gos, un husky siberià. "Així que aquest es el gos...No he entenc...Per quina raó el tenen així? Dona llàstima i molesta." La resta del dia a l'oficina passa com sempre, ni lent ni ràpid, en un món paral·lel on tot son oficines, papers, fotocopies, formularis, contractes... Quan surt, denegant la cervesa a la que l'hi convida un company al·legant la seva son, decideix picar al timbre dels Moragues i preguntar per el gos. Quan ja arriba al seu barri s'apropa a la casa. Pica al timbre al costat dret d'una porta de fusta blanca una mica bruta. Ningú respon. Torna a prémer el botonet. Res. "Que estrany..." Tornant al seu pis, després de demanar una pizza i parlar amb un amic que ha tornat de viatge jeu al sofà de nou. Pensa en l'udol nocturn, en el gos, en els Moragues. "Potser l'han deixat sol, han marxat de viatge i l'han deixat allà... Que cruels." En Martí recorda el veí amb qui va parlar aquest matí. Decideix anar a veure'l amb l'excusa de tornar-li un DVD i preguntar sobre els Moragues, sobre si havien sortit de viatge. "De viatge? Ho dubto... Vaig parlar, farà cosa d'un mes, amb el Sr.Moragues i em va dir que ara mateix tenien a un dels fills malalt i que tenia problemes amb la dona. Ella l'hi retreia que gairebé no es veien, que allò no era vida, que per tenir una casa i un cotxe de marca no valia la pena sacrificar l'amor... Realment em va sobtar obrint-se tant a mi, que en definitiva només soc un desconegut. Se'l notava molt trist quan parlava d'això. Duia a aquell gos tan maco...aquell per el que em vas preguntar, el dels udols nocturns." En Martí s'acomiadà del seu veí cordialment, amb desitjos d'un bon somni. Desgraciadament no es va poder adormir, va regirar el llit, es va aixecar, va agafar el llibre i va començar a llegir al sofà. Duia unes línees i va tornar el gos a udolar. "Un altre cop, això no es normal..." Va dubtar. El seu insomni confirmaven més de tres setmanes d'udols, just quan el veí va parlar amb el Sr.Moragues que es queixava de la seva vida conjugal. "I si truco als mossos?" Decidí que era certament exagerat, esperaria a que acabés aquella setmana i, com el seu insomni no marxaria, comprovaria si la cosa canviava i ja decidiria. En definitiva, amb gos o sense no podia dormir.


La setmana va transcórrer. En Martí sempre que conversava amb amics o companys retornava al tema dels udols i els Moragues. L'hi deien que era culpa de l'insomni, que feia un grà massa volent trucar a la policia. Ell, finalment, va semblar deixar-se convèncer. Però en el seu interior va decidir entrar a aquella casa de maons vermells. Com ho faria? El cosí era serraller. L'hi comentaria, mentint, que no podia dormir per culpa d'un gos que havia estat abandonat per els veïns, que obriria la casa i trauria al gos, potser se'l quedaria ell fins que tornessin de les seves vacances. Va pensar que el podrien denunciar perfectament i llavors l'hi va temptar de nou l'opció de la policia. Finalment, després de dues nits sentint l'udol es va decidir a visitar al seu cosí el dia següent, havent sortit de la feina. El cosí, un home amb certs problemes d'alcoholisme que sempre que parlava deixava anar la seva bafarada característica, afirmava amb el cap. Llavors van quedar per la nit següent a la porta dels Moragues.

L'hora convinguda era les quatre de la matinada, per evitar trobar a ningú. Era una nit fresca de principis de Juny. En Martí feia una estona que esperava repenjat a la paret, al costat de la porta de la casa, excitat, pensant en una possible denuncia. El seu cosí l'hi va assegurar que no es preocupés, podria obrir i tancar sense deixar marques, evidentment ell mai havia fet res il·legal -deia-, era una qüestió de salut d'un familiar. Quan passaven al rellotge de polsera cinc minuts de l'hora pactada va aparèixer la grassa figura del cosí. "Espero que no estigui borratxo..." Per sort la seva cara no denotava els efectes de l'alcohol, es van saludar i ell va indicar-li la porta on hauria de treballar. L'home es va ajupir, va comprovar el pany i, en veu baixa va dir que no hi havia problema, era un pany comú. Abans de que aquest es posés a treballar en Martí el va tocar al muscle i va xiuxiuejar-li "I l'alarma? No tindran alarma vivint a una casa així?" El cosí va riure, dient-li que per casualitat disposava d'informació sobre les llars amb alarmes, ja que ell s'encarregava de muntar-les, i aquesta no figurava, però sí les dues del costat. També, en el mateix to de broma va dir que amb aquell gos -l'udol es podia sentir amb claredat- no els hi calia alarma de qualsevol mena. En poca estona va enllestir la tasca. El cosí restava de peu aguantant la porta mig oberta i dient-li a en Martí que ell l'esperaria aquí mentre treia el gos i va obrir la porta del tot. Ell s'anava a endinsar a la foscor de gola de llop però el serraller el va aturar, donant-li una llanterna per a no tenir que encendre els llums. La va agafar i va endinsar-se en la foscor de la casa, que es va accentuar en tancar el cosí la porta darrera seu. En donar unes passes encengué la llanterna. Era la típica casa, tot el que t'esperaries trobar hi era: el rebedor, amb fotos de nens, donava a un gran saló amb un sofà immens i una televisió que corresponia a les dimensions del moble. El soroll de l'udol s'esmorteïa però era al pis inferior, on ell es trobava. De sobte es va adonar que, des de que va entrar al lloc, una pudor indefinible el va envair el nas però, amb el nerviosisme, no va adonar-se. En donar unes passes restava al mig del saló il·luminat per la potent llanterna del familiar. Tot era quietud i tenebra. La pudor augmentava i va identificar que l'udol nocturn procedia indefectiblement d'una de les portes d'un passadís al qual s'entrava en sortir del saló. El nerviosisme del delicte que cometia va ser substituït per la por, per el terror més grotesc. El soroll del gos, no obstant, el va fer avançar. Ja es trobava al passadís citat: uns quadres de flors apareixen sota la llanterna, presidint les parets. Avançà entre les pintures bucòliques, passà una porta de fusta tancada i es va aturar en la següent. L'udol, sens dubte, venia d'aquí. Per la disposició de la casa es va imaginar que seria la cuina. Enfocant la llanterna al mànec va fer força i obrí però, tant bon punt com ho va fer una fortor terrible, una fortor a mort, a cadàver, el va envair i, com donant-li un cop el va deixar mig inconscient, gairebé a punt de caure. La llanterna l'hi caigué de les mans i enfocava el sostre. Va sentir com l'udol remetia i com una forma sortia de la porta que acabava d'obrir i corria, allunyant-se, cap al saló. Després la veu del seu cosí el van revifar. Deia que tenia al gos, que havia sortit i que tenia unes taques estranyes per tot el cos. En Martí, mig embogit, empentat per alguna cosa aliena a la seva voluntat, va entrar a la cuina. Tant de bo mai ho hagués fet. Una taula parada, amb menjar podrit, omplia el centre de l'estança. Les mosques, per desenes brunzien a tort i a dret. Hi havia quatre plats. L'imatge de la família Moragues, de la prototípica família burgesa va aparèixer fugaçment al seu cap. Podria ser cert? Va sortir corre'ns, sense aguantar un vòmit que va deixar anar tot movent-se. El seu cosí en veure'l pàl·lid i tornant a vomitar es va espantar i va deixar de jugar amb el gosset que no semblava desnodrit. En efecte, en veure en Martí el gos, recuperant-se amb l'aire pur, va tornar a vomitar. Ja sabia de que s'havia alimentat el gos que udolava per les nits. Van trucar a la policia sense por de la seva infracció. Després de mesos d'investigació es va pintar un quadre macabre: el marit, desesperat per l'imminent abandonament de la seva dona i la pèrdua dels fills va decidir endur-se per sempre a la família, d'on mai tornarien, servint el menjar amb grans quantitats de
verí.