Ubi sunt

doncs per exemple en aquest poema Atlantis, que és un bon record que enyores per la seva dolçor i plenitud... però sempre vindran de nous bons moments que generaran nous bons records !
gràcies per comentar i compartir
salutacions ! ;-)

Crec que solem usar la prosa per viure el que no hem viscut, i la poesia per reviure el que hem viscut, però que ja s'ha allunyat.
Anava a escriure: ja ho hem perdut. però no és cert. La poesia ens permet la illusió de recuperar els intants palents -o els dolorosos, fins i tot- del apssat, per tal de mantenir l'experiència viscuda dins nostre.
El temps, a la fi, és el gran tema, tan literari com poètic en particular. la nostàlgia, la decebuda i dolguda percepció de la fugacitat del temps.
També la pèrdua de la infantesa, en definitiva una de les manifestacions d'aquesta voracitat del temps, és un dels grans temes que ens fan escriure: la pèrdua de la nostra infantesa o, potser encara més poderosa, la dels nostres fills.
Bell poema que indaga en aquesta ferida i que, com tot bell poema, ens ajuda a cicatritzar-la.
Salutacions, gràcies per passar-te per la meva pàgina i per fer-me així descobrir-te.

ben guardats al enyorat calaix del records.
El dia que el teu fill et faci àvia tornarás a reviure aquells moments amb l'avantatge que, als néts, podrás "malcriar-los".
Un relat entranyable, Atlantis. Et felicito.
Una abraçada.

Un poema dominat per la nostàlgia d'aquells temps tan feliços quan mare i fill eren tot l'un per l'altre. I ara, quan s'evoquen aquelles vivències, aquells vincles tan tendres es té la percepció que el temps ha fet, com sempre, de les seves fent-nos adonar que és dur viure només del record.
Un poema que m'ha arribat profundament, i que m'ha deixat una mica tocada. Mèrit el teu, Atlantis, per expressar els sentiments amb els mots justos, colpidors que tu has sabut trobar.
Una abraçada, i encantada d'haver-te conegut!

No fa gaire escrivia a poc a poc oblido, de tant que enyoro, /
allò que en altre temps em delectava. I et ben asseguro que ho escrivia de mala gana. Però hi havia una força interior que m’obligava a fer-ho. I, al final, vaig arribar a la conclusió que oblidar és cosa sana. La vida, la nostra i la d’ells, creix i s’escampa pels racons del temps. Per això, s’imposa l’oblit, per gaudir d’allò nou que encara ens té reservat l’existència. No és pot comparar la realitat amb els records, res no s’assembla. Ni tampoc hi entren les valoracions, esdevé un terreny perillós perquè atia una nostàlgia que se’t menja a poc a poc.

El teu poema té el regust d’una elegia maternal, agredolça i íntima. Una pregunta que de tant en tant se’ns escapa del cor, preocupats com estem per la perspectiva d’uns temps molt i molt incerts.

Mirar-se i trobar a faltar, és llei de vida.

Un poema ple de sensibilitat i de metàfores precioses ("tu escalant un llit d'onades verges", "ulls embenats") que li donen calidesa i poesia. Totes les mares hem sentit aquesta buidor quan els anys passen i ja no és el temps de contes de dracs i princeses. Però potser amb els néts tornarem a sentir aquella veu d'alerta davant l'horitzó i els ditets pessigollers que ens feien tan feliç.
Una abraçada, Atlantis

...bons records que portarás tota la vida. No t'has de fer mala sang per no poder gaudir-los ara, són amb tu. El que no sé si aquest poema surf de la tristór de perdre el teu fill o que ell s'ha fet gran i has pedurt aquest contacte tan necessari a vegades. Sigui d'una manera o del altra, recorda i tanca els ulls per poder gaudir d'unes imatges que no s'esborraran mai més.
Una abraçada.

són allà, en el record, que formen part de la propia vida. Però fa patir constatar-ho. Aquest poema m'agrada molt per la constatació d'aquest patiment. M'agrada la gent que escriu bé aquesta transmissió i tu ets una d'aquestes. M'alegra sempre llegir-te. Una abraçada.

Aleix

Aquestes mateixes preguntes formulades d'una manera més senzilla les he fet amb varis poemes dedicades a la meva filla, no se si has llegit algún...
Que difícil es fa veure com creixent tan tan ràpid... per ells es tota la seva vida , però per nosaltres parlar del seu naixement, de la guarderia, el primer dia de "cole", el seu primer pas, paraula, somriure, reflexió... es ahir, tot just ahir... i es cert que algunes coses tan sols les entens quan les passes. Allò de "ja ho entendràs quan siguis gran". Felicitats , m'agrada la manera tan poètica com ho has expressat.
La meva per si vols es a :" S'està fent gran.." al principi. I "de nou comences a caminar", cap al final i encara en tinc una per publicar..