U.

U. seia en una cadira a classe davant la seva taula i la professora E. va repetir diverses vegades una paraula que el feia riure: no pel què volia dir, sinó perquè sonava divertida i llefiscosa: quan a ell una paraula li feia pessigolles a l'orella, després, durant uns quants dies, un pic al cap no hi quedava res per a pensar, sorgia del no-res i reia sol.
Havien vingut de Z. en una nau espacial o almenys allò li havia dit la seva mare, que aquella nit l'havia abraçat fort i li havia cantat les mateixes cançons que quan era petit. Ell recordava les estrelles i un home amb barba que era ajagut al seu costat de qui els plors s'entrebancaven amb el sanglot. A B. els esperava l'oncle H., que havia marxat uns quants anys abans del poble i els va acollir a la seva casa: tres habitacions modestes, una sala que feia pudor de tabac, el bany, la cuina i el racó que a U. més agradava: una terrassa estreta, humida i a l'ombra des d'on se sentia la remor dels carrers de B. i es veia la vida de la gent de l'edifici del davant.
A. seia al costat d'U. a classe i vivia al tercer pis de la casa que U. podia observar des de la terrasseta de l'oncle H. El primer que havien fet els seus pares en arribar havia estat asseure U. davant aquella taula i en aquella cadira al costat de la cadira i la taula d'A. A. va oferir-li la mà però ell no sabia que volia dir allò i no va fer res aquell mateix vespre veuria en una pel·lícula en blanc i negre (i fum) com un home oferia la mà a un altre i aquest altre prenia la mà del primer, la sostenia amb decisió un moment, després la deixava anar i llavors podien començar a parlar i va saber-li greu de no haver vist la televisió abans per aprendre com es parlava a B. Els altres se'l miraven amb recel i alguns xiuxiuejaven i ell va dubtar si allò volia dir el mateix a B. que a Z. Recordava I., era tan alt que mai li havia vist bé la forma de la cara: només les ulleres de vidres gruixuts i el cabell tacat de blanc; era un home més vell que el pare però més jove que l'avi (perquè l'avi ja no era ni a Z. ni enlloc), però mai havia sabut quants anys tenia. I. era l'home més savi del seu poble (i potser també de tot B.) perquè havia sabut ensenyar-li com fer-se preguntes. L'important no és què saps, li deia i ell se sabia la frase de memòria: l'important és adonar-te que no saps. I. era de moviments feixucs i els ossos i les venes liloses de les mans els donaven un aire mortuori; vivament es representava a la ment d'U. la imatge d'I. passant les pàgines a un llibre vell que deia, segons I., tot el que calia ser dit i no més. A Z. els llibres feien olor de cola i de tinta i no de pols i les tapes eren de colors lluents i quan a migdia la professora E. va dir que la classe s'havia acabat i U. va veure com A. posava totes les seves coses a la seva motxilla i U. va fer el mateix, el sol va petar sobre la coberta plastificada del llibre de llengua i va enlluernar-lo.
La mare havia preparat una sopa espessa que U. no va poder acabar-se i el seu pare li va dir que ja tenia onze anys i que un home no ha de deixar menjar al plat i la mare li va dir al pare que U. tenia dotze anys i mig i el pare li va dir a la mare que quan ella anés a buscar feina a fora de casa per portar diners a casa per a mantenir la família, només llavors, podria discutir-li res i ella li va contestar que qui l'havia parit havia estat ella i llavors l'oncle H. va agafar-lo de la mà i va dur U. al carrer per passejar i van asseure's en un banc sota un fanal taronja i la cara de l'oncle va incomodar U. i quan l'oncle H. va dir que començava a tenir fred van tornar cap a dalt.
Quan A. parlava una estona seguida a U. tot acabava per semblar-li una música lletja i llavors es limitava a somriure a cada pausa i assentir amb el cap quan A. se'l mirava. En el temps que U. va tardar a comprendre'l van assentar les bases d'una relació estrambòtica d'amistat en què l'un comptava amb l'altre però alhora se sabien tan distants com quan U. era a Z. i A. a B. Però la convivència i els dies, cadascun amb la seva rutina i la cada cop més confusa nostàlgia de les olors de casa i el vent del poble, els van anar lligant imperceptiblement, de la mateixa manera que van lligar U. a B., que havia après a reconèixer casa.
Una tarda A. i U. van trobar-se per anar a jugar a pilota al descampat de darrera la gran casa buida i tronada del mateix carrer de l'escola. A mi em van dir ahir els meus pares que per què anava amb tu a classe si els altres nens no hi van. I digues, perquè hi vaig amb tu? U. va fer que no amb el cap i els ulls li miraven a terra. A. va asseure's a terra i va seguir-lo U., que ara jugava amb la sorra. Em va dir això i vaig fer com tu i el meu pare em va dir que no hauria d'anar tant amb tu. Per què? Doncs, perquè diu que jo sóc un nen i que m'he de fer amb els altres nens. No ho entenc. Que diu que... Això sí que ho entenc, el que no entenc és què vol dir el teu pare. Doncs la mare em va dir que si seguia anant amb tu aniria a parlar amb la professora i que ella ja ho faria saber als teus, de pares. Però...I jo me'n vaig anar a dormir pensant que per què vaig amb tu i per això t'ho dic. U. va aixecar-se de cop i d'entre els núvols va escapar-se un vent que va remoure la terra i la polseguera se li va ficar als ulls. Una llàgrima li corria cara avall i A. va mofar-se'n. U. va agafar la pilota. Va juguem. A suava i U. corria esbufegant i llavors A. va parar-lo: Però per què no em vols contestar? I a mi què m'expliques! Va marxar corrents i aixecava pols mentre el sol s'amagava entre el vent i els núvols.
Aquell vespre l'oncle H. i el pare cridaven a la sala i U. va sentir-los des de la porta de casa: els diners... l'amo... n'estic fart!... però què pensaves, on et pensaves que venies?... i el nen i la dona... doncs ja t'ho pots fotre al cap... a la merda! I la mare era a la cuina; U. no va saludar i va córrer cap a la mare i ella li va fer un petó al front i li va preguntar que què havia fet i ell va haver de fer força cap endins per a què no se li escapés allò amb A.
A mitjanit la casa era negra i muda i U. va despertar-se amb els ulls plens de llàgrimes i una pressió molt forta al mig del cap que no podia suportar: O. va impactar contra la seva ment i no sabia com fer-la fora d'allí. D'O. recordava les dents blanques i el riure, agafats de les mans i els dits entrellaçats, ben junts. Hauria volgut poder preguntar-li si aquella tarda havia collit alguna flor groga tornant de treballar amb la mare i que ella li expliqués tantes coses i tant de cop que acabés ell esclafint a riure i ella rigués amb ell: riure cada vegada més fort fins que s'acabés la foscor.
L'endemà A. no va anar a classe i el dia següent tampoc. Llavors la professora E. va fer seure U. amb un altre nen i el dia següent A. va tornar. De camí cap a casa A. va atrapar U., que anava més endavant. Ja has vist què ha passat? Com que no vaig saber què dir-los a casa d'allò que et vaig dir van dir a la professora que fins que a l'escola no entenguessin com anaven les coses a casa meva no aniria a classe i han fet això de separar-nos perquè el pare coneix al director. I jo què hi tinc a veure? No t'he pas demanat res. Sí, però potser, si m'haguessis contestat...Als teus pares no els importa què pensi jo. Au va, no t'ho prenguis... Això digues-ho als teus pares! Van seguir caminant sense dir-se res i llavors A.: A més, ahir un dels teus va robar en una botiga de sota casa meva i el meu pare em va dir "Ho veus! Ho veus per què te les diu les coses el pare?" i per tu això no vol dir res però a casa hi va haver enrenou. Doncs deixa'm estar. Però és que vull saber què hi dius tu; sempre que et parlo d'alguna cosa d'aquestes et quedes com un estaquirot o et poses a plorar. Jo només sé que si vols que juguem a pilota per mi endavant però que si has de continuar emprenyant llavors seré jo qui no voldrà que vinguis amb mi. A. Va clavar un cop de puny a la cara d'U. i va marxar corrents. Aquell vespre la mare plorava i U. no va sopar perquè la professora E. havia passat per casa per parlar amb el pare.
O. saltironejava entre l'herba del matí i U. era al seu darrera observant-ne els cabells ballar. De sobte ella va aturar-se i ell no ho entenia: ara tornava a moure's; caminava amb els braços enlaire com si ho fes per sobre un fil: mirant de no perdre l'equilibri, plena de por. O. va girar la cara vers ell i van mirar-se fixament als ulls. Ara ella havia saltat enlaire i en caure va ser com si la terra l'estirés avall i U. va córrer cap a ella: una pedra blanca era enmig de la terra fosca i les flors de la rosada; va agafar-la i en mirar-la bé va esmicolar-se: de la pols fina va formar-se una boira espessa que no deixava respirar U.; en obrir els ulls va fer un crit d'ofec i el cor li anava molt de pressa. L'oncle H. va entrar a l'habitació i va encendre el llum: se sentia l'olor de l'esmorzar i aquell dia U. hauria volgut quedar-se al llit i no moure-se'n, tapat entre les mantes.
Un dia A. va dirigir-se altre cop a U., quan la galta d'aquest ja no recordava el dolor del cop d'aquell: Per què no ens parlem? Perquè el teu pare va dir que era el millor. I per què no has volgut jugar més a pilota? Perquè tu i jo ja no podem parlar. I per què no vas fer res el dia que et vaig pegar? Què vols que digui, que...Vull que diguis alguna cosa! Doncs que tu i jo som diferents i que el millor és que cadascú faci la seva. No ho trobo així. I què vols que digui? A mi m'és igual el que vulguis! Doncs vull que diguis que a casa meva no tenen raó i que no sóc ningú per pegar-te i... I de què serveix si dic això? No ho sé però sé que és el que has de dir llavors U. tira A. per terra i es pela un colze però mentre plora també riu i U. l'ajuda a aixecar-se i s'acaba la història.