Two bass hit

-Senyoreta Zabel, la 215 siusplau...

La señoreta Zabel és d'aquelles senyoretes tan bones persones que et vénen ganes de pendre-li el pèl..
Jo de moment no en tinc, de necessitat,
però era necessari (el comentari).

Fa do sol re la mi si, a la 215 s'hi va per aqui...

Tanco els ulls i mentre acaricio el marfil,
m'imagino l'audència celestial d'esperits be-bop...

Així més vergonya em fa fer el gilipolles,
que és la meva tendència natural,
al igual que el dèficit de concentració,
que fa els oblidi i comenci a fer-lo
(el gilipolles...)

-Això no és el què vull!
(referint-me al què sona, lògicament)

Serro les dents, destrosso les tecles,
em desespero i em poso tens...
I enlloc de respirar fons,
recorro l'aula tot trotant un elipsi qual zebra matutina
mentre aletejo com un albatros...
M'imagino, com a bon egòlatra u/o paranoic a l'ús,
que des de l'altre banda de l'edifici
em mira un neo-hippy,
clavicèmbal a coll,
i començo a murmurar:

-Que us donin a tots, fills de puta!

Alguna cosa així com insultar en global, mantell de psicoanalista...

Llavors em poso Two Bass Hit, qui ha dit que el bop no es balla,
si és el millor aeròbic individual,
una espècie de dansa sardònica i psicoanalítica.

Quan em fal el parietal ballo bop,
i de'n tant en tant crido:

-Que us doni fills de puta!!!
(tot veient desfilar
veïnes marujes, neo-hippies,
i fonamentalistes del -que bé que vius-
mentre et cau una llàgrima seca de bufetada a la cara..)