Turment

S’ha situat al meu darrere, quasi li noto l’alè. Dempeus, amb les mans agafades a l’esquena, em mira d’esquitllada mentre rumia quina una me’n farà. I segueix donant la volta a la taula, com un voltor que vola encerclant la víctima. Sóc l’escollit per a satisfer una voracitat insaciable de violència impalpable.
El pitjor no és la presència física amenaçadora que et paralitza els músculs i et posa el sistema nerviós en alerta màxima, atent al primer intent d’atac per a reaccionar d’immediat i defensar-se com sigui; ni tampoc les passes pausades que recorden el felí atansant-se sigil•losament a la presa desvalguda. No, no és res de tot això. El pitjor és el silenci que embolcalla l’escena, un silenci pregon, omnipresent, que asfixia l’ésser viu talment com un llefiscós ofidi escanya el temerari que ha caigut imprudentment dins les vèrtebres constrictores. Els òrgans noten una pressió que augmenta en fraccions infinitesimals, i les cordes vocals, quan se n’adonen, ja és massa tard per a composar un crit alliberador. Una absència de soroll quasi total que enverina l’aire a poc a poc, molt a poc a poc, fins a provocar les alenades sincopades del desgraciat que ha quedat enxampat en l’invisible parany de la tela d’aranya.
Però no en té prou, el molt cruel. S’asseu al meu davant arrossegant la cadira amb cura de no fer fressa, i creua els braços damunt la taula que ens separa, seriós i alhora completament impermeable a qualsevol sentiment que aflorés a la meva cara, ja fos d’espant declarat o bé de ràbia continguda. Fred com una mala cosa, ha decidit de donar una nova volta a la roda que tiba la meva paciència fins quasi esquinçar-la, com es tensa una fibra de teixit al teler: clava els ulls en els meus d’una manera insistent i barrinadora, com ho faria un finíssim filaberquí que perforés primer l’epiteli més tendre, la carn més molsuda després i, finalment, l’os més dur fins assolir la tova matèria grisa que intenta explicar-se el perquè de tanta inquisició, que busca desesperadament la raó darrera d’aquest sadisme sense sang. Trasbalsat, aparto la mirada, evitant l’acció punitiva d’aquestes ninetes desestabilitzadores, que cerquen la rendició incondicional del reu per enderrocament simultani de totes les seves defenses psicològiques.
No ho aconseguirà, resistiré a totes i cadascuna d’aquestes escomeses intangibles que esgarrapen el meu ànim sense produir ni una esgarrinxada a la pell. M’haig de concentrar en el meu pla, en la meva resistència tenaç a donar cap avantatge que permeti l’enemic d’entrar a sang i foc, haig de trobar el contracop salvador que debiliti al meu agressor. Per dintre meu, juro foragitar la por i seguir lluitant per a sobreviure, amb el dubte creixent de si tot serà debades.
Malauradament, el temps passa i, amb ell, s’allunya irremeiablement l’esperança de sortir-ne viu. El meu torturador sap que el temps corre inexorable, afegint una tensió extra a una situació ja de per si desesperada: els segons cauen un després de l’altre, i els minuts a continuació com una llosa que es desprèn i esclafa el que queda sota seu. Sense dir res, el malparit mou les mans de pressa, prement allò que sap que em farà més mal, insensible als meus crits ofegats per l’ofensiva abassegadora. El temps sota aquest càstig insistent comença a ser massa llarg, i em rosega a pessics la meva integritat, la qual ha iniciat un procés d’erosió sense retorn. Les meves dents xerriquen, fregant-se sense lubricant les unes contra les altres, enfrontades en un debat encès que fa bo allò de treure foc pels queixals. Els punys se’m tanquen, volent-se aferrar a una sirga de salvament invisible que no ha existit mai. La gola s’ha assecat, i una set salvatge em provoca una salivera digne d’un posseït. Començo a perdre el control, que la suor fa acte de presència a la meva pell, sortint temorosa per tots i cadascun dels porus per evitar que el meu cos es reescalfi amb tant de sofriment com pateix. Aquest senyal només fa que esperonar l’acarnissament del botxí sobre meu, baldat com estic per una batalla que ja albira un guanyador.
No puc més. Els cops del martiri, dirigits a un cervell malmès per tanta violència sense impacte, fa massa estona que martellegen i repiquen la meva ànima, reblant el clau sobre dues creus que signaran la meva esborronadora mort. Per això alço la meva mà cap a la del meu executor, no pas per aturar la força que em tenalla sense pausa, no pas per a sol•licitar, massa tard, una pietat redemptora, sinó per encaixar-la amb la seva en senyal de l’esportivitat que caracteritza el jugador que accepta la derrota. He perdut, però no em lleparé més les nafres del meu orgull ferit, miraculosament guarides així que enceti la següent partida d’escacs.

llpages