Turisme oriental

No tenia res, cap idea, res al cap, per a aquest repte (el 609, Una història verídica). Em semblava un repte d'aquells forçats o retòrics.
Però de cop, al metro, on havia de ser?, surt quelcom realment insospitat. No era conscient d'aquesta realitat ni per tant del que em podia trobar. Ha estat un descobriment, agredolç.
A la meva vora, un noi jovenet que juga amb el mòbil, el metro va bastant ple, es l'hora de sortir. Normal. Se li acosta un altre noi, d'aspecte similar, també de petita alçada, amb el cabell tallat molt curt per les temples. Samarreta de tirants, pantalons i bambes grosses, tots dos.
El seu mòbil també treu fum: res destacable, tot normal. Parlen, es coneixen. Hi ha una mica de broma. No se n'adonen que jo soc allà. Hem de tenir en compte que actualment jo soc una persona amb aspecte d'avi. Seré allà al mig espectador de luxe.
Succeix, per altra banda, que s'acosten també, dues noies en aquest cas. D'allò més convencional. Una mica plenetes. Una fa broma com si dormís sobre l’espatlla de l'altra.
Quedo envoltat, al bell mig de tot.
Tanmateix, el que em comença a sorprendre es que aquest dos grups es coneix, cosa estranya per el diferent físic, vestimenta i aspecte en general.
Amb la cua de l’ull, em sembla veure que el noi primer sembla que tingui pits, i penso si no se’ls haurà posat de broma. El remiro i comprovo, que sí, que és un noi jovenet.
I em miro també l'altre i sí, també es un noi. La seva pell és més blanca, el seu aspecte és més agressiu, mes gamberro i fatxenda.
Però en fixar-m'hi més directament comprovo que no! m'he equivocat!: són noies primes no gaire altes i amb aspecte de xiques que no han fet el canvi però que s’hi apropen.
El grup de quatre té coneixença entre elles.
De cop el primer o més ben dit, primera, rep una carta en mà de la segona. Li costa obrir-la, està embolicada amb cel·lo. Finalment ho ha aconsegueix, amb certs nervis i expectació general per la forma comunicativa i el significat que podria tenir. Hi ha un moment que percebo quelcom estrany. De cop el lliurant de la carta, arrabassa , més que agafa l'embolcall que és també de paper de llibreta. Amb certes males maneres, com fent broma, però. Els joves tot ho fan ràpid. És massa molest o agressiu el seu gest.
La carta queda per fi a la vista. La lectura comença jo ho veig, de reüll, perquè segueixo al centre de tot.
La cara de la primera noia canvia, es fa més ombrívola, s'entristeix per la impressió de la lectura.
Ara vol sortir amb les altres dues noies. La segona, d'aspecte més agressiu o masculí l'agafa per la cintura i riu. No la deixa anar cap a la porta. El metro de seguida s'aturarà.
“Déjame!, suéltame!, que me estoy calentado” li diu per dues vegades.
La situació es tensa fins apunt que allargo la ma i toco el braç de l'agressora. Pero no em fan cas, cap de les dues i retiro la mà. No en debades, "Me estoy calentando" té un poc obscur doble sentit. No s'atura el frec a frec, el forcejament. "Tu no te bajas", diu, però amb una mitja sonrisa com de domini condescendent.
"Mira que me estoy calentando, déjame"
Al final es produeix el miracle que permet un desenllaç a la situació. Intervé una de les noies grassonets i ja fetes amb molta molla i l’atra accedeix, de forma inversemblant, a soltar-la.
L’acompanya cap a la porta; gairebé l'agüanta dreta.
"Per a aixo m’has vingut a cercar", li llança, ja d'esquena.
"No, acaba de llegir no ho has llegit tot", li respon l'altra.
La amiga graçonetat li dona suport. Des de darrera veig el seu abatiment i sembla saglotar. Un sumiqueig que li surt de força endins, com en un nen. Tinc pena. La porta s'obre.
A dins del vagó es queda l'agressiva; La seva enigmàtica i inerta sonrisa clavada a la cara. Tinc pena.
Escena Singular per la joventut i identitat sexual al descobert, però comú a l'espècie humana. És el moment de la decepció, del desengany, el final d'aquell primer bes apasssionat, pot ser també com ara al bell mig del metro i davant d'uns estranyats turistes orientals.
Doncs, bé, aquesta sensibleria final no era exacta o si més no, era fugissera: avuí he vist de nou a la víctima: caminava de la mà amb una altra noia. La realitat sempre supera la ficció.