Túmul negre, cabells rossos

Eren els últims moments del dia quan Flama, la caçadora nòmada d'ulls verds; perseguia un cérvol especialment veloç. Aquests eren els últims raigs de sol i el cel brillava amb una lluentor roja, com sang que esquitxa i corre abundant pel marbre. Trotant a gran velocitat, la jove va empunyar l'arc, i del carcaix que li penjava sobre l'esquena va extreure l'última fletxa, emplomada i amb punta de metall. En un moment fugaç va divisar l'animal al galop, i disparà. Però l'animal és desplaçava ràpid fent petits saltirons, i la tiradora fallà per poc. La fletxa s'allunyà i es clavà a l'escorça d'un gran roure, el major dels arbres del bosc. I encar que fosquejava, Flama és demorà, i guaitant amb atenció cercà la fletxa perduda, doncs la caçadora la tenia en gran estima degut al seu plomall negre com l'ivori i sa punta d'argent, afilada com el més cruel dels ganivets. Així fou com Flama es va perdre en la boscúria, i caminant a les palpentes va errar fins a mitjanit.

Llavors Flama divisà una estranya llum a la part més profunda del bosc, i empesa pel seu fat va obrir-se pas entre els roures i els castanyers per camins traïdors, que s'obrien, es creuaven i s'acabaven amb la mateixa naturalitat amb la que l'herba creix a la terra. I encar així, la nòmada s'apropà més i més a la lluentor, doncs el destí capritxós la guiava, ja que així són les voluntats de les moires Nona, Dècima i Morta.

Finalment Flama arribà a la llum, i va descobrir que aquesta no era sinó un avís, una fita que senyalava a l'entrada d'unes runes altes i grises, una torre de pedra orgullosa d'èpoques mítiques, però arruïnada i derruïda en aquests temps de barbàrie. I sobre la poderosa portalada s'aixecava un gravat cobert de molsa humida. Flama desembeinà sa espasa, i amb la beina de cuir netejà amb cura l'avís de pedra. I llavors llegí en un llenguatge arcaic i orgullós, del qual només pogué copsar el significat d'unes poques paraules. Aquí resta l'esperança d'èpoques fosques, i aquesta espera al moment oportú per ressuscitar.
Sense demora ni temor, la caçadora nòmada entrà a la torre de pedra, i il·luminada per una llum blanca que sorgia de les profunditats baixà per una escala estreta i llarga que s'enfonsava fins moltes passes avall. Quan va arribar al final, Flama arribà a una gran sala, estreta de costats però que s'allargava moltes dotzenes de passes endavant; i cada poques passes la jove caçadora es topava amb tombes que restaven a dreta i esquerra d'ella, i entre tomba i tomba sempre hi havia la mateixa distància exacta.
-Camino entre morts i tanmateix busco esperança. Que resta amagat en aquest túmul oblidat?- Digué ella, i s'aturà de cop.

Doncs totes les tombes eren tancades per un cristall dur i transparent, i tanmateix res s'amagava en cap d'ells, doncs ningú havia sigut enterrat o ho havia sigut fa massa temps perquè en quedés res, menys a una. I allà on ella s'havia aturat la tomba estava oberta i d'ella sorgia llum, i dins ella reposava una noia nua. Era rossa com l'or pur, i el seu cos estava al llindar que separa la infantesa de la joventut. Flama quedà meravellada, i s'apoderà d'ella un desig de protegir aquella nena, sumida en un son profund. L'agafà de la mà, però l'infant no respongué. Llavors deixà l'arc al terra, es despenjà el carcaix i es tragué la capa negra que li cobria l'armadura de cuir. Amb ella vestí la nena, i allargant els seus braços l'agafà, deixant reposar el seu cap sobre la seva espatlla esquerra. La nena s'estremí, però no es va deixar anar ni va obrir els seus ulls.

Amb passos lents i curosos Flama va encaminar-se cap a la sortida de la torre, doncs no volia despertar a la infant de cabells rossos.
Poc a poc, la caçadora de cabell roig va travessar la portalada de pedra. Flama baixà la vista i mirà a l'infant que guardava entre els seus braços, i l'acaronà la galta. La nena obrí els ulls per primer cop i mirà el cel. La nit era fosca i sense lluna, però cap núvol tapava les estrelles, que com unes deesses eternes s'alçaven i il·luminaven el firmament.

Flama perfilà un somriure, deixà la nena entre les arrels d'un castanyer, s'estirà al terra junt amb ella i l'abraçà. Llavors s'adonà que sa protegida no havia parlat ni una sola vegada, i que potser ni tan sol tenia un nom.
Realment semblava acabada de néixer. Mirava als arbres encuriosida, tocava amb ses mans suaus la sorra humida, olorava amb passió l'herba verda que la rodejava; i per sobre de tot mirava fascinada la lluentor dels estels.
-Estel-digué Flama-, aquest serà el teu nom.
Esgotada, Flama aclucà els ulls i dormí.

Quan despertà, Flama s'alçà ràpidament i s'espolsà la vella i desgastada armadura de cuir. Es deixà anar els cabells i cercà a Estel amb la mirada. No la trobà al seu costat, i tampoc dormia. La caçadora nòmada cercà pels voltants a la nena rossa, i quan tot just començava a pensar que la nit anterior havia sigut un somni estrany la va trobar sota l'ombra d'un gran roure de fulles verdes i abundants, mirant encuriosida quelcom massa llunyà per ser divisat des d'on Flama era. Quan s'apropà xisclà amb sorpresa.
-La meva fletxa emplomada!
Trotà cap a Estel i allargà la mà per recuperar-la, però ella donà uns passos cap endarrere i l'amagà sota sa esquena. Mirà a Flama espantada, i semblà que estava a punt de plorar. La caçadora s'ajupí i li parlà suaument.
-Aquesta fletxa que portes em pertany, i m'és molt valuosa.
Estel mirà a Flama als ulls, però romangué callada.
-Entens el que dic? Me l'has de tornar.
El silenci d'Estel començà a posar nerviosa a Flama. S'aixecà i s'apropà lentament a la nena, intentant tranquil·litzar-la amb paraules. Però quan Estel jutjà que Flama estava massa propera, reculà d'un salt i començà a córrer bosc endins. Frustrada pels jocs de d'aquell infant salvatge Flama intentà seguir-la, però Estel era veloç com un cérvol i àgil com una amazona, i no passa gaire temps abans de que la jove pel-roja es donés per vençuda i s'aturés a respirar, nerviosa i xopa de suor. El bosc era massa espès per una cursa així, i la caçadora d'ulls verds perdé l'esperança de recuperar el seu dard emplomat. Deixà anar una maledicció i reposà per uns instants.

Després d'aquest incident Flama prosseguí el seu viatge, travessant a ritme lent però constant l'espès bosc, que semblava inacabable. Però la jove caçadora notà constantment com uns ulls silenciosos i indiscrets la observaven en tot moment. I a la tercera nit des de la pèrdua de la fletxa Flama s'aturà per descansar. Encengué un foc i s'escalfà amb ell les mans. Després agafà el paquet que li penjava de l'esquena i que utilitzava per guardar les mantes i el menjar, i tragué bolets i castanyes.
Llavors veié com una ombra s'apropà a l'escalfor del foc, silenciosa. Era Estel, i estava bruta i cansada; però encara conservava la capa negra que que Flama li havia donat, i també el dard negre. Mirà al foc amb temor, però s'apropà més i més, ja que l'hivern s'apropava i ella no posseïa cap més abric que la capa esparracada.

Entendrida, Flama s'apropà a Estel. I quan aquesta començà a recular la caçadora l'agafà pel braç, i Estel s'espantà i s'intentà alliberar fútilment. Flama agafà un dels bolets que havia escalfat i l'ensenyà a la nena. Llavors, quan va veure la expressió famolenca que es dibuixava en el seu rostre, deixà anar el seu braç i els hi donà. Estel els agafà amb un reflex ràpid i se'ls ficà a la boca, primer d'un en un i poc a poc, però al comprovar el sabor i la bona voluntat de Flama somrigué i se'ls ficà tots a la boca. Flama deixà anar una rialla, i donà la resta dels bolets a l'infant. Així, les dues joves van seure junt al foc i van contemplar les estrelles. Estel semblava especialment feliç, i es va apropar a Flama. Aquesta es fixà en que la nena portava el dard negre, però no va dir res. Estel li somrigué d'orella a orella i li tornà. Desprès d'això, l'abraçà amb força i es dormí.