TUCA

TUCA




Quan la meva filla gran, l'Alba, va complir 4 anys els seus oncles, com a regal d'aniversari, li van comprar una tortuga. Pensaven que li serviria per fer-se més responsable, tot tenint cura del petit animaló. La Tuca, així la vam batejar, quan va arribar a casa era una bestioleta d'uns quatre dits de llarg. Els primers dies la nena li va fer molt de cas però de seguida es va cansar i, excepte quan muntàvem el tren elèctric i la pujàvem al vagó de viatgers, passava d'ella. La veritat és que una tortuga no és un animal que generi massa afecte ni que permeti expressar massa sentiments o atencions.
Va passar un any, va néixer la meva filla petita i la Tuca, mig oblidada, anava creixent. El Reis d'Orient d'aquell any li van portar una estufeta per escalfar l'aigua de la peixera. En descàrrec de Ses Majestats hem de dir que la gamma de regals que se li poden fer a un galàpag és molt limitada i que segur que van pensar en el bé de l'animaló sense calibrar-ne les conseqüències. I així, enlloc d'aquell estat mig letàrgic que caracteritza l'hivern de les tortugues, la Tuca, a redós de l'escalforeta de l'estufa, va agafar una gana voraç i va començar a menjar i a créixer. A menjar més i més, i a créixer més i més.
Al cap de poc ja no cabia al vagó de passatgers del tren elèctric i en uns mesos ja gairebé ni cabia a la peixera. Quan va arribar l'estiu ens n'havíem d'anar de vacances i no teníem on deixar-la. Els oncles de les nenes, primers responsables de que l'animal arribés a casa, no la van voler cuidar durant el mes d'agost. Els feia respecte aquella bestiota d'un pam de llarg, closca humida i llefiscosa, llargues i esgarrapadores ungles i una boca que, quan l'agafaves per netejar la peixera, de seguida s'obria per mossegar-te.
Calia fer alguna cosa amb ella. Algú ens va comentar que hi havia un centre de recuperació d'animals on, en un gran estany, tenien moltes tortugues d'aquesta espècie. Un dissabte ens n'hi vam anar. Allà ens digueren que se la quedaven però que l'estany estava ja ple i que, si en uns mesos no l'adoptava ningú, caldria sacrificar-la. Ni la dona ni les nenes van voler que la deixéssim.
Teníem, doncs, un problema. La data per sortir de vacances s'acostava. Jo, mig en broma, proposava fer-ne una sopa, però la part femenina de la família ni la va voler considerar aquesta possibilitat. Un dia, per sort, la dona va recordar que feia uns anys havia estat en unes jornades per a professors d'anglès als edificis del seminari Martí i Codolar i que allà, al jardí, havia vist un petit estany amb unes quantes tortugues de Florida. Vam pensar que enlloc estaria millor que amb els pares salesians.
La vam encabir en una galleda i cap allà ens en vam anar. A l'arribar una primera sorpresa: a l'entrada del parc hi havia un rètol on deia molt clarament que estava prohibida l'entrada a les persones alienes al seminari. No en vam fer cas i cap a dins, ves quin remei. Amb un posat tranquil, com si tinguéssim tot el dret de ser-hi allà, vam anar tots quatre a trobar l'estany de les tortugues. Allà una segona sorpresa: hi havia una barana baixa i un tros de jardinet entre el camí i l'estany. Ben bé uns vuit metres de distància. Què podíem fer? Ja em disposava a saltar la barana i a trepitjar la gespa i les flors per deixar la Tuca a l'aigua quan vam veure que per l'altra banda del parc apareixia un home amb aspecte de conserge. Ens va veure i amb pas decidit es va dirigir cap a nosaltres. Calia prendre una decisió. Vaig agafar la Tuca i amb un hàbil moviment de braç la vaig llençar cap a l'estany. Encara que mai he estat capaç d'encistellar un bàsquet aquest cop el llançament va ser un èxit. La Tuca va caure a l'aigua. Un parell de tortugues residents se'n van anar cap allà a veure si el que havia caigut era menjar. Un cop comprovat que allò que havia caigut del cel era un congènere d'espècie se'n van desentendre, la qual cosa demostra que els quelonis tenen una gran capacitat per a acceptar, sense massa sorpresa ni massa escarafalls, els fets més fantàstics.
La Tuca nedava i semblava que estava bé. Vaig agafar la meva filla petita a coll, encara no tenia ni dos anys, i vam fer com si fóssim una família que passejava despistada pel parc. Això si, érem una família passejant a tota velocitat cap a la sortida, el pare amb una nena petita en un braç i una gran galleda blava a l'altre, la mare que arrossegava una nena que no parava de riure i amb un conserge encalçant-nos a uns treinta metres. Per fer més còmica la situació la Laura, la petita, va començar a cridar: "A Tuca!, a Tuca!". Indicant-nos que ens n'anàvem i deixàvem abandonat el membre amfibi de la família.
Finalment vam arribar a la sortida abans no ens atrapés el conserge i vam agafar el cotxe cap a casa.

Aquell estiu la petita Laura es va dedicar a explicar a tothom el que havia passat. Encara no tenia dos anys però el fet de gairebé no parlar no era un inconvenient per a ella. Per això deia: "Papa, a Tuca, pumba (aquí feia un gest de llençament amb el braç), xof". I acabava amb un to de pena i allargant molt la u: "A Tuuuuca!". Em sembla que, passats els anys, encara no m'ha perdonat el que li vaig fer a la pobra tortuga.