Tu i ut, i perquè no puc girar-te més!

Et busco a tu! energia endimoniada, sempre ets la mateixa, tan de bo et trobés sola i sense cos en algun revolt ombrívol, t’hi llençaria un llençol i et ficaria dins d’un càntir, com el conte, i per reblar et llençaria a un riu ben brau per a què et dissolgués.

Ja sé que somio truites, que tornaràs a aparèixer un cop i un altre i que sovint ets tan poc creativa que poc canvies la teva disfressa. Què em dones? Qui ets? D’on vens? Fins i tot la meva gossa t’ensuma.

El que vols de mi, o el que volies de mi, ja ho vaig saber, era no-res, fer mal i emplenar-te la panxa de fum.

Potser, potser el camí és la reconciliació, la pau, que puguis abraçar-me a la teva manera i que la teva panxa sempre ens separi i que estigui bé així, perquè sempre ha estat la màxima proximitat, la mínima distància. Em calmaré, em calmaré i algun dia si no has embogit podrà ser.