Cercador
Tu i jo
Un relat de: Escuma de mar- Compartir:
Recorde com si d´ahir es tractés el dia que la meua vida va canviar per a sempre.
Va arribar a mi o millor dit, el destí va creuar els nostres camins, un onze de desembre de 2008, sempre he pensat que la vida ens tenia reservats l’un per a l’altre, que som el regal mutu que ens devia per haver arrancat de les nostres vides una part tan important de nosaltres quan només érem dos infants.
A quilometres de distància dos persones vam créixer amb profundes pors, debilitats i complexes ocults; òbviament i tenint en conter que els contes de fades son ficticis no va ser fàcil descobrir-nos l’un a l’altre, tot el que ens unia ens distanciava a la vegada, després de tot no érem més que dos joves intentant sobreviure acomodadament en un món superficial i buit.
Un dia ens estimàvem com si no hi hagués demà i al dia següent discutíem com si mai ens haguéssim estimat, els dubtes i la por s’apoderaven de nosaltres quan veiem que una persona que a penes coneixíem ens descobria i feia en mil trossos la màscara que tants anys ens havia costat crear, per a poder ser, com a molt, algú que no érem nosaltres.
Mai ningú m’havia fet sentir tan bé com ho feia ell, al seu costat les hores volaven, els problemes desapareixien, em sentia completament segura i estimada. No vaig a dir que ens vam estimar des de el primer dia, ja que soc de les que pense que per a estimar a una persona hi ha que conèixer-la bé abans, però si puc dir que des de la primera vegada que el vaig veure, em va agradar la seua forma d’actuar tan picaresca i noble, recorde també que em van agradar molt les seues mans enormes, ben definides, la seua esquena i el seu pit, tot ell tan masculí...
Encara recorde la primera vegada que ens vam dir que ens estimàvem, a partir d’ahí tot va deixar de ser un joc per a convertir-se en lo més important per als dos.
Em passat situacions per les que mai cap parella deuria passar, situacions molt difícils que em superat gràcies a l’amor, l’empatia i el respete que tenim l’un per l’altre, sé que totes les pors, debilitats i complexes que un dia la vida ens va crear i que junts vam descobrir i superar ens va ajudar a entendre’ns i conèixer-nos tan bé.
Hui, després de huit anys puc dir que conec a la meua parella a la perfecció, que només amb una mirada ens entenem, que sabem els defectes, les virtuts i les debilitats de l’altre i amb la veu ben alta li vull dir al món que l’estime com mai he estimat a ningú, que l’estime així com és ell, amb totes les seues imperfeccions perfectes per a mi, que m’encanta perdre’m en la profunditat dels seus ulls marrons, besar els seus llavis perfectes i viatjar a altre planeta cada vegada que m’abraça, m’encanta la màgia que té, tan capaç de calmar-me en els mals moments i de fer-me sentir la dona més segura i estimada de tot l’univers, per què només gràcies a ell sóc qui sóc, ell sense saber-ho em va ensenyar a estimar-me a mi per a poder estimar-lo a ell.
Només li demane a la vida que mai m’arrebate allò que un dia em va regalar, que em permeta continuar despertant-me cada matí al seu costat, gaudint de les xicotetes coses que junts ens fan feliços i que algun dia puga’m complir el somni de ser una família, de donar-li la vida a una personeta nostra, mitat de cadascun, eixe dia podré dir que he tocat el cel...al teu costat!
Va arribar a mi o millor dit, el destí va creuar els nostres camins, un onze de desembre de 2008, sempre he pensat que la vida ens tenia reservats l’un per a l’altre, que som el regal mutu que ens devia per haver arrancat de les nostres vides una part tan important de nosaltres quan només érem dos infants.
A quilometres de distància dos persones vam créixer amb profundes pors, debilitats i complexes ocults; òbviament i tenint en conter que els contes de fades son ficticis no va ser fàcil descobrir-nos l’un a l’altre, tot el que ens unia ens distanciava a la vegada, després de tot no érem més que dos joves intentant sobreviure acomodadament en un món superficial i buit.
Un dia ens estimàvem com si no hi hagués demà i al dia següent discutíem com si mai ens haguéssim estimat, els dubtes i la por s’apoderaven de nosaltres quan veiem que una persona que a penes coneixíem ens descobria i feia en mil trossos la màscara que tants anys ens havia costat crear, per a poder ser, com a molt, algú que no érem nosaltres.
Mai ningú m’havia fet sentir tan bé com ho feia ell, al seu costat les hores volaven, els problemes desapareixien, em sentia completament segura i estimada. No vaig a dir que ens vam estimar des de el primer dia, ja que soc de les que pense que per a estimar a una persona hi ha que conèixer-la bé abans, però si puc dir que des de la primera vegada que el vaig veure, em va agradar la seua forma d’actuar tan picaresca i noble, recorde també que em van agradar molt les seues mans enormes, ben definides, la seua esquena i el seu pit, tot ell tan masculí...
Encara recorde la primera vegada que ens vam dir que ens estimàvem, a partir d’ahí tot va deixar de ser un joc per a convertir-se en lo més important per als dos.
Em passat situacions per les que mai cap parella deuria passar, situacions molt difícils que em superat gràcies a l’amor, l’empatia i el respete que tenim l’un per l’altre, sé que totes les pors, debilitats i complexes que un dia la vida ens va crear i que junts vam descobrir i superar ens va ajudar a entendre’ns i conèixer-nos tan bé.
Hui, després de huit anys puc dir que conec a la meua parella a la perfecció, que només amb una mirada ens entenem, que sabem els defectes, les virtuts i les debilitats de l’altre i amb la veu ben alta li vull dir al món que l’estime com mai he estimat a ningú, que l’estime així com és ell, amb totes les seues imperfeccions perfectes per a mi, que m’encanta perdre’m en la profunditat dels seus ulls marrons, besar els seus llavis perfectes i viatjar a altre planeta cada vegada que m’abraça, m’encanta la màgia que té, tan capaç de calmar-me en els mals moments i de fer-me sentir la dona més segura i estimada de tot l’univers, per què només gràcies a ell sóc qui sóc, ell sense saber-ho em va ensenyar a estimar-me a mi per a poder estimar-lo a ell.
Només li demane a la vida que mai m’arrebate allò que un dia em va regalar, que em permeta continuar despertant-me cada matí al seu costat, gaudint de les xicotetes coses que junts ens fan feliços i que algun dia puga’m complir el somni de ser una família, de donar-li la vida a una personeta nostra, mitat de cadascun, eixe dia podré dir que he tocat el cel...al teu costat!
