Tu i jo som diferents

Tu i jo som diferents. Mai hem estat iguals. Vam néixer el mateix any, vam viure en un mateix país, vam créixer amb els mateixos capvespres, però tu i jo som diferents.

Tu pertanyes a un món totalment aliè. Estàs a l’altre costat de la línia, en un territori que els meus peus mai han trepitjat, on sota cap concepte vull deixar empremta.

Hem conviscut en pau durant els darrers anys perquè, al final, l’única propina que ens hem guanyat ha estat aquesta singular convivència. Potser tu has oblidat. Fruit de la memòria selectiva que aquells que sí són com tu també pateixen, has adquirit la capacitat de recordar tan sols el que et convenia. Però jo ni he oblidat, ni molt menys, perdonat. Quatre dècades de revenja, de rancúnia, és molt temps per patir amnèsia. Les ferides són profundes. Les absències… ben presents. Els somnis… resten trencats. En els vorals de carreteres, en les paraules del poeta, en la llum d’uns ulls que mai tornaran. T’ho torno a repetir: tu i jo som diferents.

M’han assegurat que avui t’has mort. I t’he de dir que la teva mort no em disminueix. Tan sols em provoca el record d’una immortalitat inexistent. No sento tristesa. Ni cap retret em ve a visitar. La mort biològica ens agafa a tothom tard o d’hora. És el final previsible del nostre guió. Però una altra cosa és la mort emocional, aquella que sempre ens persegueix però de la que és possible escapolir-se. I aquesta, a tu, mai et subjectarà amb els seus lligams invisibles. I no ho farà per una raó evident: mai has estat viu. Per morir, abans s’ha de viure. El teu cor fred, intocable per la bellesa, insensible, anestesiat per la incapacitat d’entendre el dolor dels altres, t’ha convertit durant tot aquest temps en un mort vivent. Ets l’oxímoron d’una època que mai hauria d’haver aterrar a aquest país sota la disfressa cruel i sanguinolenta d’uns salvapàtries del tres al quart. Per si no t’ha quedat clar: tu i jo som diferents.

Hi ha persones que han parlat molt bé de tu. És el que té la mort física i la seva inherent capacitat per esborrar el costat fosc de la gent. Però tu saps que també moren els dictadors, els assassins, els botxins, els violadors de generacions. I amb sort ho fan lentament, com si la saviesa de la natura volgués castigar-los per darrer cop, com si la societat hagués estat incapaç de sancionar les seves malifetes i fos la biologia qui es prengués la llibertat d’impartir justícia.

No sé on ens ha d’agafar la mort física però sí sé on mai ens ha d’agafar la mort emocional: en vida. I és aquesta, realment, la mort que em disminueix, la que em fa sentir molt proper d’aquelles persones a les quals respecto, admiro, estimo. La sort és que normalment aquesta mort mai, absolutament mai, aconsegueix agafar-les. És el que té viure amb plenitud.

M’acomiado amb una constatació. Tu i jo som diferents.