Tu i jo, o jo i tu?

I si, et trobo a faltar.
Segurament no a tu, si no als records, als moments d’estiu. A les rialles al llevar-nos, i als camins dirigint-nos a la platja. Soc conscient, ho sóc. De que ja no hi ets. Aquells ulls de color blau van marxar com una ventada un dia d’hivern. Pero la meva consciencia encara et recorda. La vida a vegades et diu que frenis, que no acceleris, que hi ha caravana. Si t’acceleres tot anirà malament. Calma, tranquil·litat paciència, tot sortirà bé. I penses, reflexiones. Les llàgrimes et cauen per la galta amb una velocitat que porta impotència. Jo l’estimava deia... Jo volia creure-mel, realment no sabia que havia fet malament quan el vaig veure aquella nit d’estiu al costat de casa de l’àvia. Jo observant-lo amb els ulls brillants, i ell observant amb aquells ulls a un altre persona. Vaig veure com les mans s’ajuntaven, els cossos cada vegada estaven mes junts i el camí de tornada a casa encara era llarg. Perquè a mi? Perquè no vam formar el tu i jo? O el jo i tu? Lletres, paraules, frases, pensaments... L’únic que realment em calmava era escriure, escriure per oblidar-m’hi. Perquè desfogar-se amb els teus propis coneixements i les teves pròpies especulacions és molt més fàcil. Però passejava per aquells carrers que eren nostres, passava per la nostra platja, feia servir el cotxe on ens desplaçaven i molts cops sense rumb. On cantàvem «Txarango»a tot pulmó i sense adonar-nos desafinàvem. La vida. Una paraula amb 4 lletres tan simples, 2 vocals i 2 consonants. Una paraula amb molts de significats. Perquè cada persona té la seva pròpia historia,per tant, el seu propi significat. Molta sort vaig pensar al veure’t. Tot i el que va passar, t’estimava i vas ser aquella paraula per mi durant bastant de temps. Perquè a vegades perds per guanyar.