Tu, ella, jo

Reconec que aquesta indiferència ha fet que em torni un ser irreverent amb mi mateixa. M'han garbellat moltes emocions, des de por fins a desig, tristesa. La fam arreplega en els infants una tristesa transparent, l'amuntega sense dolor, amb un cansament que m'obliga a exiliar-me. I fa mal, és en aquests casos que esdevinc humana.

L'amor. També n'he sentit l'enamorament humà envers mi, una bogeria. No parlo de l'amor dels suïcides, sinó de l'amor vers a mi com quelcom físic, boig. Bojos, boges, innecessària bellesa de mi que deixeu a l'oli o al marbre. Al vers.

Tantes emocions. M'han vestit de sang i de verge. I jo he seguit cada engany, sigui amb basarda o carícia. A vegades amb condol, o amb una dolçor de somni.

Però ara aquest imbècil només té indiferència. Tan li fa morir. Quina vida maldestre ha tingut que no ha aconseguit que deleri ni tan sols remembrar-ne una imatge reflectint-la al meu esguard. Indiferència, n'estic enrabiada.

I ara l'he tornar a la vida, he deixat que el desfibrador li retorni el batec. Espero el seu alè, que el portin a una cambra d'aquest hospital per a tornar a endur-me'l, uns segons potser, i el tornaré de bell nou a la vida. Quan d'aquí uns anys torni per ell regalimarà pena de deixar la vida, potser m'implori. Jo, aleshores, en seré indiferent.

Clyde



Fa dies que l’espio, li segueixo les passes en silenci. M’acosto a ell i puc sentir el bategar del seu cor. És un triomfador? Si més no, ell s’hi sent.

Ara mateix, acaba d’arribar al despatx. Saluda a les secretaries amb suficiència i seguretat. Exerceix el seu poder mentre camina. Demana un cafè i truca a la seva amant. Tot com molt automàtic. No hi compta que jo hi sóc a prop i que el deleixo.

La setmana passada va humiliar a un noi inexpert que fa un mes que treballa a l’empresa. Va sentir plaer en fer-ho. El va collar fins a la llàgrima. Aleshores el va deixar desfet i avergonyit. Allà vaig sentir el primer desig de prendre’l.

La meva feina és ingrata. Però algú l’ha de fer. Recullo ànimes just en el moment precís en que la vida els abandona. És un moment màgic i bell el del traspàs. Abandonar el cos, deixar el cadàver tot sol. Cada mort, cada abandonament és diferent. Els ulls sempre són diferents. Les mirades de sorpresa, de derrota, resignació, ràbia, fins i tot, hi ha mirades d’amor. I això, és tan extraordinari que no es pot expressar en paraules.

Hi ha una sensació quasi dolça en triar els meus morts. I deixar que els altres visquin. Sempre he estat acurada i respectuosa amb tots ells, àdhuc amb persones menyspreables. Tots s’assemblen quan jo esdevinc. Les reaccions humanes són previsibles. Negació, negociació, resignació. No falla mai. Excepte quan els enxampo per sorpresa i no els dono temps de percebre’m.

El meu triomfador fa fila d’acabar suplicant, és el tipus que pensa que ho pot comprar tot. Tot just, ara s’aixeca per agafar el seu cotxe de luxe. Vol anar a dinar a un bon restaurant com es mereix. Quan sigui a mig camí veurà la meva ombra allargada, com un miratge que no es creurà. Seguirà somrient perquè ell mai no té por. I en un instant perdrà el control de l’automòbil. Jo, l’aguaitaré pacient fins que perdi tots els sentits.
Feina feta, consell dat.

Bonnie