Tu, elefant meu

Un relat de: Tanganika
-Bon dia, em poses una baguet, porfa?- demana una senyora amb botins -de pobra, pobra pell- de taló amb incrustacions de claus que es col·loquen obrint cremallera i que llueix cabellera rossa -ros de tint, tint, tint-més texans ajustats marcant cul, cul, cul. L'interessa l'alçada que el calçat afegeix. El groc rostit postís li assoleix la cintura per dissimular un sacsó. Als dits de la mà amb què paga hi duu tatuats cors simples. Els llavis, pintats rosa xabacà que usa des d'un precoç i automalcregut preciós semblant de nina nimfa de pel·lícula. Tot entreté, imbecil·litat pregona.Va amb la mascota, qui acota el cap, cansada de ser conduïda on no ha escollit. És un gosset de raça -ella no adopta- que, adaptat per obligació a la vida d'aquella senyora, ha de callar i ni borda. La seva esclavitud la demostren més i més una cadena i un collar de pell -pobra, pobre pell.

-Prou!- fa el cervell de la que dorm. Es regira al llit, que el cos canviï de costat...però pocs minuts: té por al buit de l'aire rere seu, si no hi ha a prop un moble. Hi ha la finestra ampla, sense cortines ni persiana...la vacuïtat de la nocturnitat -implica massa imaginacions- a fora. Té por, es remou novament per tornar a la posició anterior. No és preferible seguir dormint? Esborra el record del somni recent, fora personatge mediocre indesitjable que l'oníric li ha fet arribar...i pensa 'què tinc jo, d'ella?', l'analitza carregant-se-la. Li fa ràbia que vulgui anar de sexy i alliberada, alhora que la troba gens original, vulgar. Execrable. 'Per viure en la superficialitat apresa d'engranatges on cada peça té cada gram copiat i tot és ramat, més em val...hahaha, ara, aquí i ara? Canviar de malson! Hahaha!'. Considera nefasta la imatge que en despertar ha recordat. Ni pa francès ni panet vienès ni hòsties. Es força a somriure ben tapada al llit còmode per reemprendre el descans de la ment, de la ment, de la ment.

Llavors...vola. Va volant. Va volent volar. Valenta volent volar. Vola. Dissipada de tot.
-Que salvatge!- exclamà algú que veu algú altre arrencar-se sense tisores ni finesa una etiqueta -que en són tres o quatre- llarga d'una camisa cenyida. S'hi ha fet un senyor forat.

-No acaba d'arrencar la meva relació- es plany una altra veu d'algú que mastega fonoll barrejat amb tonyina, amanit amb llàgrimes de mig cocodril.

-Que el cusi qui vulgui!

Torna a ser aquella senyora esperpent.

-Fora del meu repòs de la vida real!

Aconsegueix que la quarentona que no vol somiar marxi i cardi per inèrcia amb qualsevol mascle de paquet vibracionalment a joc amb com vesteix. Oh, també duu una jaqueta de pell -pobra, pobra pell- que li fa conjunt amb tot plegat. Plecs, plecs, plecs que li lleparà, dels baixos, aquell i aquell i aquell...

I aconsegueix, la dorment, esvair aquella dona. Vola, altra volta. Però el vol cessa...ha xocat amb quelcom rugós i fangós. S'hi enfonsa i sent un benestar al que s'arrapa.

-Sóc el teu elefant interior- aquella voluminosa paret, aquell multiquilogràmic ser (àdhuc en aquella dimensió)- explica. I emet un sospir que extreu de dins seu la dorment que és bella, és vella, és tan bella vella-vella bella, la fa sortir perquè cal projectar-la contra una monja gens cèlibe.

-A veure si l'allunyes de mi!- li prega el proboscidi.

La falsa beata va amb casta bata. Està sostenint la trompa de l'elefant que s'ha prolongat i en fa un ús lasciu. Gemega. La monja no pararà fins a aconseguir que la seva fastigosa i groga dentada no quedi immaculadament blanca i és que el sexe fa produir saliva miraculosa per a tal tasca, va llegir, i és un subterfugi que ha buscat, rebuscada.

El paquiderm plora mentre la perversa fèmina abusa del seu aparell xuclador.

-Mira, monja, allà baix! Un home! Mira com camina! Si sembla que els collons no li caben entre les potes!

Així tanca el drama la que somia. L'ham ha estat efectiu. La monja corre a abraonar-se damunt l'home que fa tuf d'asfalt calent. Es treu aquella peça de roba, fora hàbit de religiosa. La batassa els tapa a tots dos. Rodolen per un espai color beix. L'home s'escorre, excitat amb la passió que l'embriagada dona supura i exigeix. El semen resultant aquitranat, els envesca, es fusionen. Es perden en la distància fins anar a parar a un bidó gegantí que conté oli corrupte barrejat amb llet de Santa Teresa, verinosa, que certes plantes segreguen amb autoprotectora pretensió.

-Pobra, pobra pell!- l'elefant passa a un nou dol.

La bella vella-bella vella l'acarona.

-Quantes ferides que tens! Quina mà de clapes de carn vermellosa que no ha cicatritzat!

-Són bolsos, cinturons, sabates, jaquetes, abrics...

-De pell elefantina?

-De pell de tots. De tots ells. Tots sóc jo i ets tu. Som tots.

Riu, el públic, del circ de la vida fàcil i passatgera, en trens que enceten un circular circumdant dona i elefant sobre vies que treuen fum i les catenàries estan adossades a un sostre qeu degota àcids que, incontenible, elimina els combois amb la patualeia que contenen.

L'elefant ha esdevingut pell -la que li queda -i os. Decrèpit, somriu. La somiadora s'afanya a dur-li pots grossos de vidre, que destapa:

-Atipa-te'n! Té, amor meu. Galtes de préssec.

-Jo en dic llunes de préssec- diu ell. Les engoleix amb fruïció.

Ella esdevé rumiadora en deliri. Què més fer davant la urgència?

-Res, gràcies. T'estimo- la relaxa l'animal.

Canten els ocells de passada la matinada. Obre els ulls. Sent una felicitat. Surt al terrat. El sol promet un dia amable. Un núvol passavolant s'atura sobre la bella vella-bella vella i hi plou. Abaixa, ella, parpelles i alça braços, mans obertes, gràcilment. Treu la llengua per tastar:

-Suc de préssec celestial!

El núvol ha pres la forma d'elefant. El somni sempre segueix...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

182 Relats

172 Comentaris

81470 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)