Cercador
Tsunami
Un relat de: DJG- Compartir:
Vaig tancar els ulls i em vaig posar les ulleres de sol amb un moviment suau i refinat. Acabava de discutir amb ma mare. Li havia dit "egoista" "hipòcrita", li havia exigit que no em tornés a dirigir la paraula en tot el que quedava de vacances. Hawaii sempre és un bon lloc per a descansar. El meu pare sempre tenia negocis i aquest cop no ens va poder acompanyar de vacances. Estava enfadada, borratxa d'odi. No tenia ni la més mínima intenció de tornar a mirar als ulls blaus de la meva mare. Sempre aconsseguia calmar-me, fer que recapacités només mirant-me als ulls. Una dona sabia.
Vaig respirar profundament i em vaig enfundar les meves Ray-ban. El sol començava a desapareixer un vent molt fort va començar a bufar ensondidor. Els arbres es dirigien d'un costat a l'altre. Fins i tot les meves peçes de roba van sortir disparades per tot arreu.
Feia ja estona que no sentia res. Estava a la terrassa de l'hotel. Em vaig treure les ulleres. Una boirina començava a cobrir el cel i em vaig estranyar. De seguida em vaig aixecar i vaig fer un cop d'ull a la platja. Els meus ulls no van donar crèdit quan, davant meu, al fons de l'oceà, una onada gegant anava augmentant de nivell i, mentrestant, amb una força desmesurada s'acostava a les costes Hawaianes.
Vaig respirar fons quasi afogant-me. Cada cop ho havia de fer més profund o acabaria desmaiant-me. "Déu! Déu meu! Déu meu! Un tsunami!" vaig cridar repetidament. Vaig arrencar a córrer tan de pressa com vaig poder en aquell moment cap a l'habitació de la meva mare. Vaig obrir tots els llums. "Mama! Mama!" repetia. Ella no hi era. Vaig sortir corrents cap a fora altre cop i vaig tornar a contemplar aquell gegant marí tan enfurismat avançant amb força. Ara, es podien escoltar crits, gemecs i multituds de gent escapant de la platja, tot i que, desafortunadament, massa tard. El vent bufava fort i tot sortia volant en remolins, xocant contra coses. El meu cor bategava molt de pressa. Ja no hi havia temps de res: no podiem escapar. Ja no podiem entrar a l'edifici més alt, el més protegit...La meva mare no era allà amb mi. Les meves cames tremolaven d'un costat a l'altre impedint-me avançar per culpa de l'espant. "Mama!" vaig tornar a cridar quedant-me quasi afónica en l'intent. Llavors, un paper blanc sobre el llit de la meva mare em va cridar l'atenció. Em vaig acostar. El vaig agafar ràpid i el vaig llegir i rellegir. Les meves mans van començar a tremolar i a suar. Vaig mirar a través del gran finestral i vaig començar a plorar morta del pànic. L'onada ja quasi havia arribat a la platja. Em vaig assentar a la cama i vaig cridar tan fort com vaig poder llavors. Em vaig arrancar els cabells. Vaig destrossar tot el que hi havia en aquella habitació. "Marta, he anat a fer un volt. Encara que segueixis enfadada amb mi i jo amb tu, sí, et compraré alguna coseta. Mama"
Vaig arrencar-me a córrer i vaig sortir per la porta de l'hotel. Sabia varies coses llavors: potser no trobaria a la meva mare a temps, que era el més probable, potser no sortiria en vida de l'intent, potser m'arrepentiria de ser tan extramadament inútil, despreocupada i insensible, potser, aquell dia, ho perdria tot o ho guanyaria tot. No ho sabia.
Dolors Jou Gironès
Vaig respirar profundament i em vaig enfundar les meves Ray-ban. El sol començava a desapareixer un vent molt fort va començar a bufar ensondidor. Els arbres es dirigien d'un costat a l'altre. Fins i tot les meves peçes de roba van sortir disparades per tot arreu.
Feia ja estona que no sentia res. Estava a la terrassa de l'hotel. Em vaig treure les ulleres. Una boirina començava a cobrir el cel i em vaig estranyar. De seguida em vaig aixecar i vaig fer un cop d'ull a la platja. Els meus ulls no van donar crèdit quan, davant meu, al fons de l'oceà, una onada gegant anava augmentant de nivell i, mentrestant, amb una força desmesurada s'acostava a les costes Hawaianes.
Vaig respirar fons quasi afogant-me. Cada cop ho havia de fer més profund o acabaria desmaiant-me. "Déu! Déu meu! Déu meu! Un tsunami!" vaig cridar repetidament. Vaig arrencar a córrer tan de pressa com vaig poder en aquell moment cap a l'habitació de la meva mare. Vaig obrir tots els llums. "Mama! Mama!" repetia. Ella no hi era. Vaig sortir corrents cap a fora altre cop i vaig tornar a contemplar aquell gegant marí tan enfurismat avançant amb força. Ara, es podien escoltar crits, gemecs i multituds de gent escapant de la platja, tot i que, desafortunadament, massa tard. El vent bufava fort i tot sortia volant en remolins, xocant contra coses. El meu cor bategava molt de pressa. Ja no hi havia temps de res: no podiem escapar. Ja no podiem entrar a l'edifici més alt, el més protegit...La meva mare no era allà amb mi. Les meves cames tremolaven d'un costat a l'altre impedint-me avançar per culpa de l'espant. "Mama!" vaig tornar a cridar quedant-me quasi afónica en l'intent. Llavors, un paper blanc sobre el llit de la meva mare em va cridar l'atenció. Em vaig acostar. El vaig agafar ràpid i el vaig llegir i rellegir. Les meves mans van començar a tremolar i a suar. Vaig mirar a través del gran finestral i vaig començar a plorar morta del pànic. L'onada ja quasi havia arribat a la platja. Em vaig assentar a la cama i vaig cridar tan fort com vaig poder llavors. Em vaig arrancar els cabells. Vaig destrossar tot el que hi havia en aquella habitació. "Marta, he anat a fer un volt. Encara que segueixis enfadada amb mi i jo amb tu, sí, et compraré alguna coseta. Mama"
Vaig arrencar-me a córrer i vaig sortir per la porta de l'hotel. Sabia varies coses llavors: potser no trobaria a la meva mare a temps, que era el més probable, potser no sortiria en vida de l'intent, potser m'arrepentiria de ser tan extramadament inútil, despreocupada i insensible, potser, aquell dia, ho perdria tot o ho guanyaria tot. No ho sabia.
Dolors Jou Gironès
