Truja tija

Un relat de: Mena Guiga
Li ploraven els ulls. L'atmosfera asfixiant en el corrupte bullici de la gran massa animal en l'estretor d'una sala-cel·la de la granja-presó-industrial-amagada en les tenebres, en el submón de les ànimes adormides (humans inconscients que havien escollit la via de la no-compassió) era la causant. Aquell ésser sensible -encara més que els altres- no podia cessar de plorar. Ignorava que es tractava d'un dol ancestral, pregon, que se li havia instal·lat per ser constant, l'havia escollida. La humitat del raig de llàgrimes estovà la ni mínima porció d'espai que amb prou feines podia trepitjar amb seguretat sobre excrements amuntegats mesclats amb cadàvers d'expressió d'horror. D'entre aquella esgarrifosa i macabra barreja despuntà una llavor germinada. La vivor verda tendra enlluernà la visió de la truja condemnada. Va saber que no havia de menjar-se-la, només gaudir-la. L'il·luminava. En aquella hora no passaven els cuidadors-vigilants-botxins. Tots els animals dormien l'existència tràgica a l'empar i únic reducte del son -i no tots podien-, el refugi-fugida d'una vida onírica, mannà. La truja, premuda per la tensió de tants cossos ofegats sense amplitud perseverava en contemplar el miracle. A fora, al cel, una lluna que mai havia vist, l'ajudava. Plena, pleníssima, va fer créixer amb inusitada acceleració el vegetal. Aviat una tija sana i robusta pujava amunt, amunt, es recargolava en topar amb el morro del porc femella. Li feia pessigolles i ella va somriure per primer cop feia mil·lenis. La tija s'engruixí, esdevingué tronc que va passar a surar fora cap llei lògica i limitadora de gravetat. No podia, però, estar-s'hi massa: pregà a la truja que s'hi enfilés, ben aferrada. Allò era la salvació. Travessaren la teulada que dies més tard s'esfondraria sobre els captius, que colgaria. La truja, aleshores, seria en un món amable, càlid, acollidor, amorós. Continuaria plorant i d'aquell líquid es manifestaria una galàxia immensa, oasi de pau, per a rebre les víctimes de l'holocaust quotidià de l'espècie de la truja i d'unes quantes més. Núvols de gotes de la seva ànima, condensades amb primor, formarien núvols que recollirien i transportarien la innocència i vulnerabilitat massacrades passades, presents...i les futures? Tal volta un dia descarregarien en venjativa -i necessària- tempesta anorreadora d'aquell planeta maligne. Ja s'ho trobarien!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

787 Relats

821 Comentaris

272632 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com