TROS A TROS

Un relat de: Elia Lia


Sentada , sola i damunt el llit tou i mig desfet pel moviment d’aquella mateixa nit. Era mullat, una barreja de fluids típics de l’excitació i de llàgrimes vives i violentes que, feia ja una estona sortíen dels ulls de l’Elia. Estava completament nua, despentinada, amb els peus tocant a terra i les ungles pintades d’un vermell passió. Va obrir el calaix de la tauleta de nit, va agafar un Kleenex i es va mocar amb la dedicació amb el que feia totes les coses, però va desistir ràpidament en veure que no li quedaven forces, estaba completament buida.

Va aixecar-se del llit en un intent d’anar al labavo, sortejant tots els obstacles que encara restaven al terre de l’habitació, conseqüència de la nit anterior. En arribar, va encendre el llum i després d’escoltar el “click” de la bombeta, va aixecar el cap amb la certesa que res tornaria a ser igual. Certament, quan els seus ulls verds i enormes es trobaren amb el corresponent reflexe, descendiren i no en trobaren cap reste de pell. En el seu lloc hi trobà la transparència més inòqua barrejada amb la viscositat i la fredor que comporten les vísceres (ronyons, pancrees, intestins i cor) tota ella semblant a un cadàver, d’allò més vulgar, diseccionat i obert en canal. Ara l’Elia era tot cos, tot matèria, freda i llefiscosa, però de colors llampants, com un arc de Sant Martí.

Aquella nit, després de tantes emocions, va arribar a la conclusió que la pèrdua de la seva pell jove, blanca i formosa, havia estat fruit de les continues i infinites llambregades que havia tingut al llarg de la seva curta, peró dil•latada, carrera com a dona. Totes aquestes experiències havien fet que l’Elia hagués perdut, a causa d’una muda o d’una malaltia contagiosa, degudes al fregament constant, els seus teixits epitelials, tros a tros. En veure tot aquell quadre, entre tràgic i burlesc, l’Elia va esclatar en plors, i va plorar i plorar fins que tota ella fos aigua.

A l’endemà un soroll, probablement la dutxa de la veïna, va despertar-la ; seguia dreta encara i amb el mateix posat que la nit anterior. L’Elia va deixar anar un llarg sospir que no la va deixar més liviana. Girà el pom de la porta i es dirigí cap a la seva habitació tot deixant un rastre sanguinolent al terre i les parets. Va aseure`s al llit amb la intenció d’encendre’s un cigarret i reflexionar sobre tot el que li estava passant. Però tot just va donar la primera pipada , va veure com el fum s’escolava per les seves costelles, insípid, i sense disfressar la seva angoixosa ansietat. Acte seguit, el dirigí amb violència esclafant-lo al cendrer platejat del costat.

L’Elia, amb el seu posat de tràgica monstruositat, sabia que mai més tornaria a gaudir, ja que, juntament amb la seva pell blanca, suau, jove i formosa, havia perdut també la capacitat d’estimar, de sentir i de tot allò que es troba en la part de l’ànima on resten les emocions. I ara, en el seu lloc ,quedaven tots aquells sentiments que el sexe masculí habia deixat en ella en cada una de les seves trobades (egoísme, odi, soledat, recança...). Ella havia perdut, en cada petó, en cada abraçada, en cada carícia, mai corresposta, la seva vida, mica en mica, fil a fil...

L’Elia, feta cadàver, restava buida i al•lienada damunt el llit, on cos i roba es fusionaven formant tot un conjunt alterat per la negror dels seus cabells arrinxolats, única cosa que la lligava al món dels vius.
La tristesa l’envaïa per moments al saber que mai més tornaria a recuperar allò que li pertanyia i que li havia estat arrebatat per la força, fent que la seva integritat com a persona es reduís a quatre òrgans.

Anà cap a la cuina amb el cap una mica enterbolit per la incerta recerca d’una resposta i amb la intenció de beure’s un cafè. L’olor que s’escolava per tota la cuina va despertar-la una mica però, la magnificència d’aquell dia que, es presentava davant els seus ulls, una barreja d’olors, colors i sorolls.típics de la primavera, la van deixar totalment indiferent. Va agafar una tassa on hi va abocar tot el cafè que la vella cafetera duia al seu interior, amb molt de compte per tal de no cremar-se els seus dits que lluïen en carn viva.

Mentre s’adreçava el cafè als llavis, el seu cervell, portat per la necessitat de recuperar la identitat de la seva posseidora, va començar a elaborar un plà perfilant i donant forma al garbuix d’idees que s’agolpaven espitoses i excitades per l’emoció de formar part en la creació d’una idea que brillava per la seva genialitat. Per tal de recuperar la seva ànima i la seva pell, hauria de retrobarse amb tots i cada un dels homes als que havia donat tota la seva essència. D’aquesta manera ella podria tornar a cada home la seva ració de soledat, tristesa, odi, egoísme...que ara es trobaven acomodats en la boca del seu cor palpitant i enfosquit.

Amb la mà tremolosa però el cap ennubolat per la fredor dels pensaments, va agafar la seva agenda telefònica i va començar a pitjar el primer número, el primer telèfon, la primera víctima...Una cita, una frase, una carícia, un petó, crits de silenci entre la foscor més freda...

Seqüència de dies on la fusió dels cossos donà lloc a l’intercanvi inconscient de sensacions entre ombres mig plenes i d’altres cada cop més buides....La llum i la llibertat es troben a l’altre banda del crit .

El sol entrava en la cambra per la finestra i els primers ratjos de sol pefilaven suaument els dos cossos que restaven extenuats i entrelligats entre els llençols completament molls. Entre tanta felicitat l’Elia no va poder evitar obrir els ulls i sentir-se lliure, lliure com l’escuma sobre l’espesor del mar, lliure com els pensaments d’un infant, o com el mateix terme, quan encara no ha estat pres per la paraula o la ploma.
Podia sentir l’olor de la roba neta dels balcons, l’olor de cafè de les cuines veïnes, i de les flors entestades, multitud d’olors que s’escolaven per la finestra ; fins i tot, podia sentir l’olor suau i lleugerament perfumada de la seva blanca, jove i formosa pell. Va aixecar-se i es dirigí cap a la finestra, obrint les portes de bat a bat, oferint la seva nuesa al nou dia, i gaudint de tot allò que l’envoltava, de totes les petites coses que ara ja no la deixaven en la més trista indiferència, sinó que l’omplien i la feien sentir plena de joia.

Entre tant èxtasi, l’Elia va deixar anar un llarg sospir, que el vent, ràpidament va fer seu i en una forta revolada, en una mostra d’autèntica complicitat, se’l va emportar ben lluny. L’Elia, tancà els ulls i sentí l’aire acariciant cada recó de la seva pell, i la seva ànima, fent-li pessigolles, que li pujaven fins la gola convertides en sonores rialles.

Ara, cos i ànima estaven en completa harmonia, i per fí, la seva pell, havia estat tornada tros a tros, en cada una de les seves trobades, donant a canvi un bocinet d’egoïsme, fet petó, un alè de soledat, feta carícia o una revolada d’odi feta abraçada. Per altra banda, en la boca del seu cor restava acomodada la seva ànima, completament sencera, somnolenta, però feliç de tornar a ser una unitat, de tornar a l’origen.

Ara, el sentiment de plenitud era realment palpable i la sensació de ser un grapat de vísceres viscoses i sanguinolentes havia deixat pas a la vertadera integritat. De sobte, un calfred va recòrrer-li el cos, en sentir els braços d’ell, lligant-se al seu pit i el sexe, palpitant, al seu darrere, i per primera vegada en molt de temps, va sentir el desig fervent de tornar a estimar.

Comentaris

  • gràcies Marta![Ofensiu]
    Elia Lia | 10-10-2011

    Hola Marta,
    m'ha fet molta il.lusió la teva felicitació i estic molt contenta que t'hagi agradat. Per a mí aquest relat és molt especial i li tinc molt de carinyo, així que gràcies de veritat!
    una abraçada!

  • Formidable Elia![Ofensiu]
    magalo | 09-10-2011 | Valoració: 10

    Em sembla un relat formidable. M'ha agradat molt com descrius l'angoixa de sentir-se nu de pell, buit d'ànima, i com troves la forma de recuperar el que has perdut, així com l'il.lusió de gaudir de tot el que t'envolta i de poder tornar a estimar.
    L'he llegit dues vegades per copsar bé cada paraula.
    Et felicito. Et seguiré llegint
    Marta.