Trompe d'oeil

Un relat de: Lluís Pagès

Encaixada de mans. Les teves, seguidament, recullen els teus cabells rossos en una cua de cavall, mentre unes blanquíssimes dents perfectament afilarades mosseguen la gometa que els ha de subjectar. Encuriosit, vaig descobrint un coll de cigne massa atractiu per a no ser devorat per qualsevol depredador erotitzat. Així, amb les teves mans al clatell remenant la cabellera, els colzes alçats endavant competeixen en voluptuositat amb uns pits turgents que s'ajusten a la samarreta de tires amb massa detall. Els meus ulls no poden desviar la mirada, fixes en tantes suggerències insinuadores. Després, les teves mans encerclen el teu rostre, d'on sobressurten uns ullassos verds que es claven en els meus amb un crit sord de "guerra!" encomanadís. No ets cap dona de matissos: o blanc o negre, l'aigua clara i la xocolata espessa. I quines ganes d'entrar en el cos a cos, quan l'adrenalina esclata per tot l'organisme amb efectes fisiològics immediats! No és fins que fas el teu primer moviment que desperto d'aquest embadocament i m'adono que has encetat una batalla sense pietat. Amb els teus desplaçaments cap endavant i les teves reculades sincronitzades, atures el temps en un estat d'èxtasi comú. Les meves mans també en prenen nota per a la posteritat. Les mesures profilàctiques que prens són encertadíssimes davant les amenaces que el meu estat esverat poden provocar en les teves línies. Els meus cops amagats i els teus sorprenents contracops imprimeixen un tempo in crescendo d'allò més engrescador a la nostra relació. M'inclino per observar-te millor en el camp de Mart, i responc amb vehemència a les successives provocacions que m'adrecen les teves mans. Són unes mans finíssimes que es mouen amb l'agilitat i la rapidesa d'un prestidigitador. Els teus dits, ni massa llargs ni massa curts, toquen, engrapen i deixen anar, fan lliscar i maniobren per fer-me posar a cent: l'excitació em va en augment, són les mans les que parlen però és el cervell el que és a punt d'esclatar amb tanta estimulació com rebo. Junts, resseguim amb tot detall els plecs dels nostres cervells, les valls i els turons més amagats, els racons més humits i alhora els més inflamats, buscant amb fruïció aquelles zones calentes que ens enfilaran al setè cel. En un silenci mutu, sense crits ni gemecs, t'agrada anar canviant de posició, en totes descobreixes la manera més subtil de fer-me mal perquè em recordes que el final, molt a contracor meu, és a prop. Em vas conduint per les diferents fases d'aquest joc diabòlic de parella fins assolir un clímax que em deixa estabornit: escac i mat. Encaixada de mans i fins la propera. Ja m'ho havien advertit: "molt de compte amb l'Elo!".

Comentaris

  • Falta sang[Ofensiu]
    Júlia Vic | 22-04-2007 | Valoració: 8

    Sí, és cert, estic d'acord amb el Sergi, li falta una mica de sang i fetge, més paraules roges, morades, punxegudes. Que pugin la tensió i que s'endinsin en la foscor. Anim. JV

  • Hi falta quelcom[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 03-04-2007 | Valoració: 8

    Ben redactat. Una prosa senzilla i eficaç. Però jo no n'hi veig prouta, d'eficàcia. Trobo a faltar, en un relat com aquest, més dramatisme i sadisme.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

161 Relats

225 Comentaris

171954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.