Trobo a faltar...

Un poema delicat i intimista, amb un punt d'amargor. Com ho és la vida vista des del temps que ja ha passat, quan algunes emocions ja han perdut la intensitat, però conserven encara el somriure de la innocència ... i del record.

Abraçades,

T.

sempre es troba a faltar el passat, i sobretot si hi ha hagut canvis entre les dues persones. Maduresa o immaduresa, tan se val. Tots aprenem dels errors i la confiança i els gestos tornaran tan bon punt hagi passat la tempesta de l'adolescència. Els fills sempre seran fills.
una abraçada literària.

Podria, en efecte tractar-se d'un poema d'amor d'adolescència, amb regust a desengany i que amb el pas del temps manté la petjada.
M'agrada la construcció en dos menudes parts, inici/desenllaç.
Gràcies per llegir-me sempre,
Sobre els comentaris al meu poema "M'imagino", "...Silencis amb veu" i "...veu amb silenci" és perquè la meva filla no parla, fa un so molt agut, o petits crits acompassats.
Uns petonets dolços.

sobre el contingut del teu poema, en primer lloc que fas bé de dir que es refereix a la relació amb el teu fill adolescent. Si no, podria semblar un poema d'enyor d'un amor d'adolescència. Després, segurament és bastant normal i habitual que les relacions pares-fills vagin variant amb el temps. Sobretot en deixar enrere la infantesa. Les demostracions d'afecte canvien i tot canvia, però això no vol dir que s'hagi de perdre la confiança, o en tot cas només temporalment, encara que pugui ser per un temps més o menys llarg. Parlo des de la meva experiència com a fill, naturalment i pel que he après dels qui en saben.
Salut!

q

Si no he comptat malament la mesura d'aquest poema seria: 9-10-14-10-9 ; 7-10-13-9-11. Comptant les sinalefes i elisions i tot això i tenint en compte que es compta fins a la darrera síl·laba tónica de cada vers. Diria que és un poema de vers lliure, com la majoria dels meus també ho són. Jo no en sé gaire més, et proposava el repte del vers blanc com una manera de començar a jugar amb la mètrica, però penso que no tothom ha de ser capaç de fer un sonet. Vaja crec que a mi em costaria molt, encara que m'ho proposés. A més, si es vol dir coses a través de la poesia, no m'agradaria encotillar-me gaire per motiu del ritme i la rima i la mesura, trobo que ha de ser secundari. Ara quan algú ho pot fer i aconsegueix dir el que volia transmetre amb una forma lluïda, "chapeau!", cal treure's el barret! En aquest web mateix hi ha alguns bons exemples: Un món inacabat, de Vicenç Ambrós. Són tres octaves rimades que fan goig. Fixa't que tots els versos compten 10 síl·labes (10+1 quan la paraula final és plana). Crec però que també es poden alternar versos de diferent mesura, però hi ha d'haver un ordre.

T'agraeixo el teu comentari de aracnofòbia. Un cop més dir que el poema és el resultat d'un repte, el RPV 239 - La infància proposat per bloodymaruja. La imatge i el títol de l'obra escollida em va inspirar aquest poema que és un de sol i no dos, malgrat tot. El nexe d'unió entre les dues o les tres parts que hi trobes rau en el seu significat de fons: el monstre que amenaça l'infant són les tendències sadomassoquistes que està començant a incorporar com a resultat de les seves vivències tan a casa com a l'escola. Bàsicament del que ha "mamat" durant la seva vida a casa, la relació entre els seus pares, la seva relació amb la mare, amb la mestra… Tot això simbolitzat pel particular ritual que tenen al copular tant aràcnids com l'insecte que dóna títol a aquesta pintura tan enigmàtica de l'amiga de la bloodymaruja, una tal Arian Morera, d'Igualada.

M'està agafant el complex que els meus poemes no s'entenen. Espero no ser excessivarment rebuscat a l'hora d'escriure poesia. Que alguns poemes siguin una mica críptics ja m'està bé, així demanen una segona lectura. Quan són el resultat d'un repte ajuda molt veure les obres en què estan inspirats, per això sempre miro de posar-hi l'enllaç a la introducció. Pot ser una bona idea llegir les introduccions per veure'n els antecedents i anar una mica orientat abans de llegir els relats, encara que no sempre cal.

Déu n'hi do el rotllo que t'he clavat, ja disculparàs.

Un petó

q

diuen que hi ha un moment d'inflexió cap els nou anys, i després en el canvi d'adolescent a madur, si perd cap dels dos trens, ho tens fotut, però perdre l'últim pot ser definitiu. De tota manera, la vida és llarga, i sempre es poden reconstruir els ponts, si dels dos cantons hi ha bons enginyers, i si un dels dos cantons perd pistonada, l'altra poc podrà fer,

Ah! el poema, bo, però però, i una revisió més? què tal?

però m'ha agradat. Bona feina Anna!!

Ferran

M'impacten més.

Però la vida va duent adolescències, són cícliques perquè les necessitem, com la natura té les estacions. Necessitem refer-nos i necessitem agradar, estimar, vibrar i conèixer una persona afí de tant en tant per poder-li dir amb el temps 'Trobo a faltar el que vam perdre'. I vés a saber si es troben dient-s'ho tots dos i tot recomença, com les ones del mar (això ja queda estereotipat, sorry). Conec una dona que ara viu la Normandia amb un dels seus primers amors i ho va deixar tot. És un personatge de relat autèntic...encara l'haig d'escriure. La Susi.


Mena (trobar a faltar vol dir que la persona trobada a faltar importa)

Entre el "no en sabíem més, teníem quinze anys..." de'n Serrat i el "cal que neixin flors a cada instant..." de'n Llach, he llegit i gaudit d'aquesta sincera i preciosa poesia d'amor i temps d'ahir. Recordar també és preciós. Una forta abraçada anna.

aleix

Volia dir-vos que me explicat molt malament en aquest poema, hem sembla que al arreglar-lo perquè tingues una mètrica, he espatllat el seu significat...el dedico al meu fill, en la seva adolescència , s'hens han quedat moixaines i confiances que ens teniem...

sembla; tot vé de nou. I els primers amics, el sentiment de joia de trobar ànimes afins, no és un record que marxa de pressa. Trobo el poema natural i bonic. Algú va dir que la vida és perdre continuament: perdre amics, salut, cabells. Joia. Però sens dubte hi hem de fer front; què si no? Una abraçada

a