Trobada kàrmica

Li havia de fer saber que no volia veure'l més. El trobava extravagant, massa. I allò suposava un perill per a algú com ella que, sense ser convencional, volia un canvi gran...però no tant.

Com expressar-li-ho des de l'amor que sempre quedaria?

Hi va estar rumiant. No era pas un bon sistema. La raó lògica feia mal. El cervell esclataria. Quan precisament amb ell la comunicació no verbal havia estat un èxit.

-Quan ens entenem millor és en silenci i nusos.

Sí, ell ho havia encertat. Per això els passaven les hores al llit. S'esdevenien maratons de carícies i mirades i petons a dojo. S'hi havien arribat a estar cap a sis hores.

-Tantes? Com és possible?
-Perquè hi estem a gust.

Aprofitaven aquell tram de vida que els havia fet conèixer's. No calia pensar enllà. Ni projectes ni mandangues. Ella tenia una vida feta i es coneixia la seva part dèbil: la covardia i la comoditat. Mantenir-se en una feina mediocre, tenir el pis pagat i les nenes i el marit i el gos de pedigree equivalia a seguretat i rutina. Però les nenes no eren nenes. S'havien tornat adolescents, s'havien desenganxat de la mare d'una forma poc gradual i ella ho patia perquè no ho païa. El seu home sovintejava l'esport de caçar senglars al·legant que 'en sobraven'. Ho combinava amb l'anar amb bicicleta amb la colla, vestit amb roba esportiva ajustada carregada de noms de marques. Allò els caps de setmana. Els dies laborals la seva absència s'agraïa: treballava de sol a sol i li estava bé, que així ningú li podia retreure res. Retreure res. Retreure res. Mots repetits si se'l demanava d'ajudar en la llar. La dona callava o algun cop s'hi barallava.

-Jo sóc molt bona persona.

I ho era? Bé: matava animals en excedent. Ella allò no ho podia engolir. Era el que més li costava d'ell. Si l'analitzava a fons descobria que l'autodefinició que reiterava en fer-se no era una mentida total. Tenia la seva forma d'estimar. És clar que des que ella va començar a ser més diferent va deixar de provar-li. El vincle corda havia passat a fil fi, fi, fi.

Amb tot, aquella mena de doble vida l'estava escanyant. No sabia, podia o acabava de sortir de dubtes per fer un pas decisiu. L'havia de fer sola: allò la frenava. Por. De cap manera, havia ben comprès, l'encarregat havia de ser-ne el destí. Però va claudicar i que sí, que fos així.

Aquell home no tenia residència fixa, vivia d'una pensió de ja ni recordava què que el feia rar, rar, rar. Ella lluitava per oblidar-ne el somriure i les bestieses que feia. Era un paio alliberat que havia trencat amb la família. Tenia tot l'aspecte d'un exclòs social. Precisament per aquells motius s'hi havia fixat.

- Què coi m'ocorre amb tu?Tens tocs genials. Un magnetisme.

Ell era conscient que res perdura.

-Diuen els budistes que després de les alegries s'hauran d'entomar les penes. Ho accepto. Quan això s'acabi sé que ho passaré malament. Tot i així, si tirés enrera en el temps, faria el mateix.

-Va, no em facis plorar...
-Tu i jo ens havíem de trobar, saps? Per aprendre coses un de l'altre.
-Digue'm quelcom que et faci pensar, en llevar-te, que val la pena tenir una existència.
-Tu.
-Tingues més respostes.

Llavors es miraven i acomiadaven la conversa fent un salt a un estat que els feia surar i sí, suar. El seu cel particular.


No li va haver d'explicar res. Un dia va 'tocar' que ell marxés. Com una fulla que el vent s'enduu vers noves aventures. Van sentir un dolor colgat sota l'abraçada final, farcida de tant com s'havien donat.