Tristesa

Un relat de: Marta P.E
Tot ha canviat. Estar sola entremig d'un munt de gent és estar en la més pura misèria, en la més dura soledat.
Soledat és quan sento que jo m'he quedat estancada i que la gent ha canviat. Que la gent ja no hi és. Ni una mirada tendra, ni un: -Estàs bé? Ni un: - Estaré aqui sempre, com sempre i per sempre...
Veus com la teva gent, la teva família, la gent que més t'estimes, et deixa abandonada en el pitjor moment de la teva vida. No t'ho creus. És com un somni. És com quan se't mor algú proper al qual estimes amb tota la teva ànima i estàs confós, flotant en un núvol d'incredulitat. Això és el que sento. Sento molta tristesa, sento molta soledat, em sento traïda pels més propers...
Potser és que espero massa, em creo masses espectatives de la gent, i a depèn de qui, l'idealitzo massa. M'he estampat contra un mur, i m'he fet sang, m'he fet molt de mal. La soledat acabarà amb mi. Estar sol/a entremig d'un munt de gent és el pitjor que li pot passar a una persona...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer