Tristesa per l'angoixa

... un poquet a com en sent jo. Avoltes deixem de somriure ens abandona però em de intentar recuperar-lo perquè és el mes bonic q tenim. ens il·lumina per fora i per dins!!
molts besets!

Aquesta poesia m'ha recordat a aquest escrit:

"quan la vida et fa tastar massa tristesa

Qui no l'ha tastada mai?, jo crec que tots ho hem fet i això es bo: tot en la seva dosis!

Però qui tasta la més amarga, aquell qui de tanta tristesa se li asseca el cor, per molt que somrigui el dia que pot expresar alegria, el seus ulls no la poden amagar.
Viu amb una ancora clavada al mig de no se sap on i voldria tirar-la ven lluny, ..igual que el seu cor que de tant forta tristesa que sent, se li torna pedra. I preferiria no tindre'n perquè no el deixa viure. Qui pot viure sense llibertat? Tampoc sap viure amb la buidor de sentiments que li pot arribar provocar la buidor de tots aquells propers que l'envolten.
Perquè viure si no ho pots fer amb passió, tant acostumat a viure-ho tot amb passió i ara t'adones que t'has equivocat, perquè no és en aquest món que pots viure així. I lligat de cor i de passada ara també de mans i peus, qui et pot ajudar?, massa gran la càrrega, i abaixes el llistó uns anys i no te n'adones que ja n'han passat el triple dels que tu haguéssis volgut donar i com que tens massa, ningú t'ajuda: ja tens bastant, ja t'espavilaràs. I així ho creies però a voltes les forces et deixen i no t'hi veus en cor, ja no estar a les meves mans, però a les de qui? ningú és tan gran i tan gran no és ningú per tant no hi ha responsables, ni culpables, ni ningú...
I és que ningú veu el pes perquè no el soporten ni l'han soportat mai, i ja els està bé així. I tu ja no sents com abans i si ho sents ja no ho expreses, els teus ulls ja no lluixen, i jo tan petita sentir tanta impotència, no voldria acabar igual."

Jo puc ser molt alegre, però conec qui la coneix... els seus ulls transparents ara tristos havien estat vius i innocents, qui sap quan trobaran el seu camí! Jo hi confio!, ho saps


M'ha tocat la teva poesia, petons

Cel de mel

.. i concís.

Bona descripció i encara millor final. Per què en el fons, l'angoixa ens ha de servir per afrontar un nou demà, amb força i energia per a vèncer-la.

La més sincera enhorabona d'una debutant de relatsencatalà. Et seguiré llegint, sens dubte :)

Una abraçada!

PENSAR QUE QUAN HAS FET AQUEST ESCRIT, NO FOSSIS TU EL QUE VIVIA EN AQUEST ESTAT D'ANIM, QUE HO POGUESIS FER PERQUÈ ALGÚ T'HO HA EXPLICAT, JO SOC MOLT OBTIMISTA I NO PODRIA EXPLICAR UN ESTAT D'ANIMS QUE NO SENTIS NI NO ES QUE ALGÚ MOLT PROPER M'HO HA DETALLAT PAS PER PAS I PARAULA PER PARAULA. SIGUES FELIC!

Ei Marc, m'ha agradat molt el teu poema: des de la vida, lluitant per a una vida plena.
Salut!

Defineixes molt bé el què és l'angoixa, a voltes la dèus haver sentit de ben aprop. Jo m'hi he sentit identificat en alguns dels versos. Però el millor de tot el teu escrit és que l'acabes de la mateixa manera que s'acaba l'angoixa, mirant al futur. Esgarrapant les parets relliscoses de l'embut del patiment.

Salut

No teniu la impresssió que cada cop hi ha més escrits de persones angoixades....? Si perdem el somriure, perdem les ganes de viure, si perdem la il.lusió, ens aboquem a l'exclusió...?

No teniu la impresssió que cada cop hi ha més escrits de persones angoixades....? Si perdem el somriure, perdem les ganes de viure, si perdem la il.lusió, ens aboquem a l'exclusió...?

Has versat molt bé l'angoixa, tinc una amiga que en pateix i és molt dur.
A més les paraules escollides són serenes, gens excessives de drama. Clavades a una tristesa per l'angoixa...

Marc, a mi em va anar ve fer-ne la lectura.
No perdis el teu somriure que jo recordo com un esclat viu a la Trobada dels relataires. El teu somriure et presenta com un home bo i generós. No deixis de riure malgrat les pors que es llegeixen en aquest poema.
Vull veure't content per a tu i els que t'envolten.
Una abraçada

Marc, a mi em va anar ve fer-ne la lectura.
No perdis el teu somriure que jo recordo com un esclat viu a la Trobada dels relataires. El teu somriure et presenta com un home bo i generós. No deixis de riure malgrat les pors que es llegeixen en aquest poema.
Vull veure't content per a tu i els que t'envolten.
Una abraçada

:-)

un somriure per a tu

i mil, si cal


gràcies pel teu somriure
que em deixes en els poemes
doncs és la força
que m'ajuda a escriure

una abraçada

dol, impedeix avançar, fer o desfer.
Final esperançador.
I el mateix de sempre (ho dic així per no repetir-me, puntal d'aquesta web!): versos acurats, incisius, oportuns, de missatge meditat i treballat. Gràcies i una abraçada, Marc!