Trista tarda de tempesta (Repte Clàssic 374)

Un relat de: deòmises

Les primeres notes em fan fremir. Torno de passar la tarda amb vosaltres. I ara continuo explotant la vessant masoquista de mi mateix i poso a la cadena de música el disc compacte que tant t'agradava, que omplia tota la casa fins que extenuava les oïdes. El meu primer regal d'aniversari va ser un poemari inspirat per les setze cançons que integraven el doble disc. La que sona és la segona del primer disc: Blackbird. Com començava el poema?

Ales de fosca obscuritat
Baten en el cel del demà
I em porten l'esperança
De somniar-te.


O alguna cosa semblant. Seré indolent i no rebuscaré pels calaixos per trobar el poema entre els fulls esparsos. Confio en la memòria. I frueixo de la música i dels records, que vénen de mica en mica, tot escoltant-la. He ajudat la Joana a fer els deures de matemàtiques i el conte de Sant Jordi, que era el motiu principal de la visita, mentre la Maria es moria de ganes de botar-me a la falda. Mira què he trobat fent neteja!, has dit entusiasmada. I he temut el pitjor. Les primeres imatges? Un vespre al McDonald's del poble del costat. Un Sundae en primer pla, recobert de cacauets esmicolats, una boca desdentada, uns crits dins de la construcció que serveix de vàlvula d'escapament per a l'adrenalina dels nens i per a l'estrès dels adults. La Maria reclama l'atenció picant la bombolla gegant de plàstic, la Joana obre la boca davant de l'objectiu i l'omple amb una cullerada de gelat... Records que són bufetades, que em deixen a punt del plor. Ara sí que ploro, m'he aguantat fins ara; he sabut capotejar les teves paraules, les teves indirectes. Fins i tot la darrera abraçada. Ploro mentre Mike Oldfield toca el piano, el piano més trist que mai hagi escoltat, el que s'ha lligat a tu i als teus records.

Avui tornem a ser quatre a taula, com en l'època d'aquells versos, i la conversa de la Joana és contínua, se la veu exultant, deixa que li acariciï la mà i es rebel·la quan indiques que és hora d'anar a dormir. Somiquegen però no es queixen gaire estona. Tres paraules meves basten per fer-les anar al llit. I les acotxo i les beso i els desitjo bona nit i apago el llum i deixo la porta oberta com de costum. La conversa canvia ara. Esdevé tensa, fins a cert punt incòmoda perquè sembla que jo sigui el culpable de la teva soledat d'ara, però parlo poc i pregunto més de tu, per defensar-me. I m'acomiado deu minuts més tard, entre badalls, que no acaben de ser reals. M'estic entristint lentament, cada cop més, i no vull que vegis que em dol retrobar-vos de nou. I torno a casa amb el disc compacte dins del cap, al costat mateix de la pregunta que m'ha rondat tota la vetllada i no t'he sabut formular: per què em vas abandonar i vas deixar-me a la intempèrie si encara ens estimàvem?

Comentaris

  • Conec una cançó anomenada "Blackbird", però de la Sharon Shannon[Ofensiu]
    llamp! | 05-06-2009





    La Shannon destaca per ser una dona que té una llarga trajectòria discogràfica sota l'etiqueta de "Música celta". Quan vaig escoltar-la per primera vegada em va causar molt bona impressió.

    No he pogut veure el video de la versió que comentes més avall. Intentaré fer-ho des de la pàgina del Youtube.

    Salut i relats, amic!

  • Nostàlgia[Ofensiu]
    Bonhomia | 22-04-2009 | Valoració: 10

    Un bon drama. Molta gent viu de la nostàlgia, com afirmava jo al meu relat precisament titulat "De la nostàlgia", que vaig escriure fa pocs dies. És més o menys a la mena de nostàlgia del teu relat a la que jo em referia.

    P.D. Jo també conservo el teu telèfon!


    Sergi

  • Fremir....[Ofensiu]
    Elboigdelsmots | 05-04-2009



    ...va provocar un intent de polèmica entre Vincent i Vladimir. El primer V promovia la recuperació del tresor de mots oblidats o perduts. El segon V considerava que els mots poc habituals dificulten la lectura i que n'hem de prescindir o, si més no, utilitzar amb molta mesura.

    Jo com a boig dels mots vaig cercar fremir al diccionari i em va agrdar molt. Amb qui estic d'acord en la polèmica V versus V? Doncs amb tots dos... penso que la preocupació, l'interès i l'estima per les paraules uneix postures aparentment tan distanciades com les de les dues Vs. Una opinió que em sembla que comparteixes.

    Una salutació

    Ben boig.

  • Realment...[Ofensiu]
    deòmises | 03-04-2009

    Blackbird és la peça de Mike Oldfield... Però, malgrat tot, gràcies pel teu comentari.

    La música, per si vols...:



    d.

  • Blackbird[Ofensiu]
    nuriagau | 02-04-2009 | Valoració: 10

    Gràcies, deomises per publicar al teu espai el relat que vas presentar al Repte CCCLXXIV (374) proposat per Vincent i angie. El tema era: Allò que mai no vaig dir.

    Un relat que vaig entendre ràpidament, no em succeeix el mateix amb tots els teus textos.

    El protagonista es troba immers en la melangia recordant el passat, mentre escolta una determinada i significativa peça musical.



    Un passat que, durant una tarda que acaba de compartir amb la seva antiga parella i les seves filles, ha esdevingut present efímerament. El narrador aconsegueix expressar-nos la immensa felicitat que sent en aquests moments en què es reuneixen tots quatre i, posteriorment, la tristesa que l'embolcalla en el moment de l'acomiadament.

    M'ha agradat molt la frase: "parlo poc i pregunto més de tu, per defensar-me">/i>
    Allò que no va dir és, pròpiament, el desenllaç del relat: "per què em vas abandonar i vas deixar-me a la intempèrie si encara ens estimàvem?"

    Felicitats i gràcies per aquest relat!

    Núria

    PS: Per què has fet aparèixer la tempesta al títol del relat? Plovia quan el vas escriure?

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305994 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978