Trista quietud

t'intentaré ser sincer, amic paper. no tinc a ningú. però de totes formes, em costa ser sincer, com podràs entendre. doncs escric perque algú ho llegeixi. pot ser absurd. però jo hi trobo un refugi, una petita sortida. el mal que duc al cor no l'entenc. em moro de soledat, si, però sempre estic rodejat de gent. m'atreviria a dir-te que em sento diferent. però això algú ho entendrà malament. no entenc la humanitat. sobretot quan parlen de pau. en canvi quan hi ha una guerra si que l'entenc. és una forma d'expressió del malvat ésser que em diu que ha vingut per viure al meu costat, i per vigilar que no em salti la seva norma. terror clandestí, com un dibuix transparent en l'aire. explica'm per què no puc viure en pau. explica'm per què m'haig de sentir cruel. en qualsevol situació, i sense ser-ho. m'han embruixat, potser?
no puc ser humà. no vull ser humà. perque no em vull deixar enganyar. però jo em veig en les escenes quotidianes, en sóc un personatge més. per què tant i tant jo? potser perque només em tinc a mi, i no pas perque sóc egoïsta. a vegades m'han dit que ho sóc. egoïsta? jo vull fer el que em demana el cor, i tot són intents en va. és pràcticament a l'única cosa que em dedico, per amor, no per egoïsme. però fora de mi hi ha un món que no està fet per a mi. a vegades ploro d'amagat. no em molesta escriure-ho, però quan s'acosta algú i estic plorant, com sempre en silenci, ho dissimulo molt bé. i no per sentir-me més fort, sinó perque sé per experiència que no se li pot plorar a ningú. sóc una víctima, però no em faig la víctima. en aquest punt sempre hi ha un malentès. algú em podria dir:"per què plores, per cridar l'atenció?". o pitjor, em faria un comentari amagadament sarcàstic.
en aquest jardí de mentides, només hi sóc per ser esclau i per morir. ja no veig solució. cada dia és més gris. és inútil buscar l'alegria en un mar de llàgrimes. déu meu, però quina sort que tinc de poder escriure. el bolígraf i el paper no em fan companyia, però com a mínim són instruments per alleugerir-me en la meva condició d'esclau de la humanitat. però per què esclau de la humanitat? perque els camins ja estan traçats. doncs si. és així. ja és massa artificial. vull sortir de la tonteria de pensar que estic malament per la meva malaltia mental: no! estic malament perque el món és així! algú s'atreviria, sabent tot el que hi ha, a dir que aquest món està bé? doncs no ho sé, però no seria conseqüent.
per què l'amor és sempre tan lluny de mi? doncs perque el que jo entenc per amor no existeix. vivim en un drama, i sempre ens hem de falsejar. encara que fóssim sincers entre nosaltres, la naturalesa és cruel. vivim en un microespai cruel. no hi pot haver esperança ni res. a més, som molt lluny d'entendre la naturalesa. jo em fonc en la foscor i deixo que les meves llàgrimes dibuixin interrogants absurds i sense resposta. ara entenc per què mai estic inspirat. perque això forma part del mal que em governa. per què la gent ho troba tot tan divertit? no seria millor que fóssim realistes?