Trista nit de gener

Un relat de: anna

Trista nit de gener. Són les nou de la nit i la ciutat intenta viure al 100% el que li queda de vacances. Llums de tots els colors juguen a fet i amagar pampelleguejant i omplen la foscor de preocupacions que ja s'acosten cada vegada més ràpid, silenciosament, a mesura que arriba la feina. Els consumidors de Plaça Catalunya i perifèries, gasten els darrers caler que esperen dòcilment al bitlleter, fruit d'un somriure arrencat d'infant quan obri el regal. Les rebaixes comencen a despedir-se dels barcelonins i d'arreu del món, que un cop arribar a casa, no tenen oportunitat de gaudir-ne l'ambient festiu amb les presses d'enllestir-ho tot.
Per alguns, aquests dies han estat plens de novetats, per d'altres, simplement, una escapada. Alguns han reviscut moments màgics, d'altre ho estan a punt de fer, i uns tercers ho interpretaran com un esclipsi d'il·lusions infantils i nostàlgiques.
Finalment, el Nadal existeix en tothom: hi ha qui en sap treure suc i n'hi ha que sempre esperen que les coses passin, de manera desapercebuda.
Però, no sempre hi han festes jovials. Sempre olvidem el que està rere la finestra, observant tota la xirinola del carrer, estirat dalt d'un llit sense poder-se moure, o el que encara plora per la pèrdua d'un familiar, o conegut, o amic..., que li era proper i que malgrat això no fa tant de temps que va perdre el pols. Sempre hi ha aquells qui detesten el Nadal per causes justificades i que estan de mal humor o deprimits, i no ens ho volen dir, i els critiquem sense saber mai el què. Sempre hi han moments delicats, i oblidem que cualsevol pot tenir una tragèdia durant els dies de festa.
I aquestes línies van dedicades a tots vosaltres, als qui gaudiu amb alegria, als qui ja us han passat les ganes de fer màgia, i als qui desitjeu estar a prop d'aquell qui enyoreu, de la manera que sigui, per la causa que sigui, i poder-ho celebrar altre cop amb un somriure.
I ja és mitja nit, i encara veig la llum encesa i la nena al balcó del primer pis, aferrada a les baranes, mirant amb cara absent una mare amb els seus fills... I aquells set anys, pelats de fred dins d'un pijama, ploren sense adonar-se'n, mentre l'agafa son pare, i li fa un petó al cap, recorda amb un somriure, aquella que encara duu a dins.

Comentaris

  • nadals que roden[Ofensiu]
    Xabier Mauri | 09-04-2007

    Suposo que arriba una edat en què és inevitable que el nadal sigui una època agredolça.
    Recordes els absents, però no pots evitar somriure amb la ingènua felicitat dels més petits.
    I saps que ells també hi pensen, i mires a l'àvia que ara està sola i ella també intenta riure. I el més petit intenta que ella s'oblidi de les penes i per un instant ho aconsegueix.

    Pel demés.. un nadal currant com un ximple, els que treballem a l'altre cantó de "les rebaixes" ens trobem sovint amb una perspectiva ben diferent.