Trilby

Un relat de: Ricard M. Aldea
L'home que duia un trilby al cap, era assegut en un banc del passeig, a l'ombra d'un plataner. Feia estona que hi era allà, esperant la primera fresca ―si és que hom podia dir-li així― d'un dia calorós d'estiu. Però ara, el sol ja havia fet mutis per ponent i la penombra uniformava colors i distorsionava distàncies. Els fanals tot just s'engegaven i els mosquits, a l'aguait, dissenyaven les primeres ràtzies de la nit. Viure al costat d'un rierol en una ciutat industrial, té l’inconvenient que les aigües fan pudor i hi nien mosquits. L'home del trilby acabava de guardar-se a la butxaca el telèfon que mirava tota l'estona mentre s'estava allà assegut. Brandava el cap i remugava, en veu alta:
―És ben bé que tinc el mòbil perquè els telèfons d'avui també serveixen per a altres coses, que si no, maleïda la falta que em faria.
L'home que donava menjar als coloms seia a l'altra punta del banc. Va aixecar la mirada i va girar el cap parsimoniosament, per assegurar-se que l'home del trilby parlava amb ell. Finalment, li va dir:
―Per què m'ho diu això?
―Fixi's! Fa un mes que no rebo cap trucada, ni una sola! En un mes! De ningú!
L’home del trilby tornava a tenir a les mans el telèfon i l’hi mostrava, però l’home que donava menjar als coloms ni se’l va mirar. Tanmateix va dir:
―Sí, és trist!
―Molt! No ho sap prou, vostè, com és de trist!
Silenci. Els pensaments no compten i la conversa havia mort per manca de paraules.
Uns quants coloms encara reclamaven l'atenció de l'home que els donava menjar. Ell se'ls mirava abstret en els seus pensaments. I, de tant en tant, deixava anar grapats de boletes negres que treia de la butxaca. De sobte, va dir:
―Els veu? Els coloms, vull dir, els veu?
Era una pregunta retòrica que no esperava resposta. Sense ni girar-se cap a l'home del trilby, va afegir:
―Cada dia vénen aquí a la mateixa hora. I sap per què?
Encara que no el mirava, l'home del trilby va arronsar les espatlles.
―Perquè els porto veces! Els encanten les veces! Sempre en porto a la butxaca. Les compro al sindicat, que em surten més bé de preu. Jo els alimento i ells fan veure que em fan companyia. És un bon tracte, no? Tot té un preu en aquesta vida!
Silenci de nou, i, al cap d'un minut:
―Sí, ja veu que sé com és de trist sentir-se sol.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ricard M. Aldea

Ricard M. Aldea

13 Relats

27 Comentaris

3289 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Sovint penso que la vida que porto és insípida. Bé, de fet no és tant que ho pensi com que ho sé, la vida que porto és insulsa, monòtona, rutinària i previsible, i, per tant, pot semblar absurd que porti aquest diari, que hauria de registrar anotacions sobre les coses que faig o que em passen: si no faig res d’interessant, què puc anotar-hi?
I, no obstant això, sempre trobo alguna cosa sobre la qual escriure. A falta d’una vida interessant, la meva vida interior és rica en pensaments i reflexions ―i, quan no penso i reflexiono, imagino o somio, que també són activitats que no costen diners―, de manera que la meva vida interior és també font d’inspiració per a escriure, que és l’objecte d’aquest diari. No podem oblidar en cap moment que el meu diari és un propòsit i un repte. El propòsit d’un aprenent d’escriure sovint ―una mica, ni que siguin unes poques línies, del que sigui, de qualsevol cosa―. El repte d’un aprenent de convertir-se algun dia en escriptor gràcies al seu propòsit. El diari, doncs, és com una mena d’entrenament per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Com és sabut, la pàgina en blanc és el pitjor enemic d’un escriptor, la cosa que li causa més espant del món. Així que, els agradi o no, els escriptors són unes persones masoquistes ―parlo en tercera persona perquè jo no ho sóc, d’escriptor, o si més no, no me’n considero, encara― que sempre que inicien una feina, sigui un article periodístic sigui una novel·la, han d’enfrontar-se a la cosa que més els esgarrifa: la pàgina en blanc.
Això justament és el que m’ha passat a mi avui quan m’he assegut davant l’ordinador i he obert el processador de texts i ha aparegut la pàgina en blanc. Tot i que, insisteixo, jo no em considero escriptor, encara, se m’han posat els pèls de punta per no saber per on començar. I deu ser per això ―pels pèls de punta, vull dir― que he tingut una associació d’idees que m’ha dut directament a...

https://ricardaldea.com/