Tribulacions escindides

Em dic Esquizofrènia.

Sóc un ésser bioquímic dels núvols imberbes.
Sóc un psiquiatra d’allò desconegut i reblanit.
Sóc un mecenes dels antipsicòtics immadurs.
Sóc un administrador de la incerta visió refulgent.
Sóc un rebel de la causa boja i submisa.

Em van dur al món predisposat a delirar,
quan els nadons ploraven la seva hipòxia.
Vaig créixer envoltat d’amor i algunes carícies,
abans de ser carnassa del lasciu trauma.
I vaig estudiar i treballar per satisfer les ànsies
D’aquells que desitjaven ser escoltats.
Vaig tenir al·lucinacions mediàtiques
consistents en la brillantor d’una pirita.

Ningú em feia cas quan escrivia sobre el trencament
de la realitat en bocins de raons genètiques.
Estava convençut que el misticisme era un engany
de les persones que perpetuen la descendència.
I en un tris-tras d’il·luminada exultació
vaig decidir renovar la fe en la passió psicòtica.
Tan sols dirimir el passat en paraules ambivalents
va suposar reconstituir un parlament de veus inexistents.

Seria el meu destí la força que m’empeny al manifest
dels qui encenen el foc de la llar dels neòfits?
O potser seria la magnificència dels lletrats
la que em menaria a graduar-me en la solitud?
Ni tan sols esperava això d’un deliri inconformista,
qui creava disparitat de veus en una trobada informal.

És la creació infinita?
És l’al·lucinació cenestèsica principi i fi del caos?
O és la rima dels cavalls de l’amor la que es manifesta?

No m’he plantejat mai què he de fer amb la idea
de buscar entre els desigs la manera d’escapar
del camí vers la indissociable veritat de l’apocalipsi.
No obstant, és distret sentir-se part del joc
en copsar l’enteniment com un incís del temps.

No he dit res, tan sols he variat la temàtica dels versos
per afirmar que la remota associació d’idees grotesques i insensates
té lloc en el paradís de les neurones mortes
cada dia que neixen flors i les cèl·lules es multipliquen.