Tribu

Sóc a Itag.
És un poble prop de la frontera entre Sudan i Etiòpia.
Hi viuen refugiats de les tribus Nuer i Anuak.
Aquesta gent em resulta fascinant. Sempre et somriuen.
Ells amb unes faccions molt marcades i molt alts.
Elles bellísimes i esveltes.
No tenen gairebé res, però t'ofereixen el poc que tenen per menjar i beure.
El dia ha anat passant i comença a fosquejar.
Com a única font de llum i escalfor hi ha una foguera immensa que han encès amb branques d'un arbre que per ells és especial. Té un nom raríssim i impronunciable.
Les dones fan que les acompanyi a una tenda feta amb unes fulles molt grosses i canyes. Tot d'una han començat a treure'm tot el que per elles no calia, rellotge, arracades, sabates… tot fora! No volia, però m'han fet vestir amb unes robes llargues i clares, molt suaus. M'han recollit els cabells amb un mocador molt bonic i llampant. Dec estar estupenda! Tot seguit han començat a pintar-me com unes fulles i flors, primer per la cara, després els braços i per acabar m'han pintant les mans.
Jo era motiu de festa i així m'ho manifestàven, em sentia afalagada amb tantes atencions.
S'ha fet negre nit.
Els homes al voltant del foc, han començat a emetre una mena de sons guturals i a ballar amb unes músiques amb molt de ritme.
Les dones han anat servint un brou calent dins d'uns bols de fusta per a tothom qui volgués. Estava deliciós!
A trenc d'alba ja gairebé no en queda massa de festa, ni ànims de ballar ni cantar.
La gent ha anat marxant a les seves tendes i jo, tot d'una, m'he adonat que estava sola.
No sabia què fer ni on anar. Em sentia perduda.
No trobava la meva motxilla, ni les sabates, ni… res de res.
He començat a caminar mirant de cercar el camí per on havia arribat.
Al cap d'una estona el sol comença a picar de valent.
Estic amarada de suor.
Fa calor, molta calor! Tinc mooolta set.
M'ofego, em costa molt respirar, no puc caminar més, tot em dóna voltes, caic a terra i…
ti-ti-ti, ti-ti-ti, ti-ti-ti…
Bon dia!
Són les set del matí.