Tret i final

Un relat de: AnNna

Es va aixecar de la cadira, i es va dirigir a la calaixera de fusta fosca del fons de la cambra. Li feien mal els ulls. S'hi havia establert una coïssor intensa, resultat de massa estona albergant llàgrimes amargues. Va obrir el quart calaix i en va treure una capsa metàl·lica de color vermell. Aquella capsa que feia tant de temps havia comprat i que guardava, impecable, allí, fins el dia que es trobés preparat per obrir-la. I aquell dia ho era. Sí, per fi havia aconseguit tot el que li calia. Ja podia inaugurar-la i fer ús del que hi havia al seu interior. Es va asseure al llit i, amb calma i delicadesa, en va llevar la tapa. Dins, hi havia el seu tresor embolcallat amb un drap de cotó. Com qui desvesteix un nadó de pocs dies de vida, va treure el drap que li impedia de gaudir de l'esplèndida vista. El seu estimat revòlver va quedar al descobert. El metall negre brillava amb els diferents llums de l'habitació. Ell l'acaronava i l'admirava una vegada i una altra.

De cop, però, com si una alarma al seu cervell s'acabés de disparar, es va posar dret. Les seves faccions es van endurir, i la seva mà va agafar amb més força l'arma sostinguda. Com si es desencadenés una tempesta dins seu i el producte final fos una pressió que busqués sortir cap a l'exterior des de cada cèl·lula del seu cos. Amb passes fermes, va anar en direcció al lavabo. Feia temps s'havia promès que quan el moment arribés seria davant el mirall. Va mirar un cop més la imatge de desgraciat que transmetia al món. I es va tornar a odiar. Però aquest cop més que mai, si això podia ser possible. Va serrar les dents amb força i es va sentir segur del que anava a fer. Mai havia estat segur de gaires coses. Però ara s'hi sentia, i molt. Plenament. Es va posar el revòlver a la templa i va mirar el seu rostre al mirall. Hi va poder veure la ràbia personificada. Va vacil·lar uns instants, com si no hi fos, però de seguida va obrir els ulls i va recordar on era. Davant el mirall que li clavava les veritats a la pell com si fossin agulles o vidres tallants.

Va restar quiet, immòbil, només uns segons. Després va fer un sospir i va veure com la seva pròpia imatge l'animava a prosseguir. Amb ràbia, cansat de viure, fart de tot, va prémer el gallet. I va aconseguir dur a terme l'acció desitjada tantes vegades, entre tantes llàgrimes i crits. Just en aquell moment, una fracció de segon, va veure als seus ulls plorosos un senyal de por, de voler tirar enrere. Un senyal que li indicava que allò no era la solució, que podia lluitar per obtenir un millor present. Però ja era tard, perquè abans que el cervell hagués pogut arribar a copsar la informació, el mirall que havia presenciat l'escena ja era tot esquitxat de la sang del seu crani...

3o.o4.o6

Comentaris

  • Ei, bo aquest![Ofensiu]
    Laiesken | 11-02-2007 | Valoració: 9

    Ben escrit! m'ha agradat aquest... La perspectiva de dins, canviar-la al final per la de fora sempre queda molt bé... En fi, colpidor, punyent, un suicidi nois, què voleu... bona també la reflexió de l'autoodi com a motor del suicidi... En fi que m'ha agradat.

    Salut!



    Sir Darkest, Moha

  • Impressionant[Ofensiu]
    eqhes | 17-08-2006 | Valoració: 10

    Un relat magnífic al meu parer. Al personatge, però, li he vist un defecte (com a persona) i és el fet d'apenedir-se de la seva acció final. A la vida pots apenedir-te de infinitat de coses, però si has de matar-te, no ho fassis, perquè la mort - en principi - és irreversible i fer-ho significaria que morir ha estat tant inútil com pensaves que ho era viure. Una llàstima que s'hagi matat; potser no sabia que no és la vida qui ens dona noves oportunitats, sinó que som nosaltres qui donem noves oportunitats a la vida, només cal saber triar i destriar.

    Resumint:
    - Em sap greu que s'hagi apenedit de matar-se.
    - Un relat a la col·lecció dels favorits ;).


    Salut!
    Eqhes

  • Deu ni do[Ofensiu]
    drocera | 17-08-2006

    Un final colpidor, però sobretot amb una bona reflexió: no és la solució, sols és escapar-se per la porta del darrere.

    M'ha agradat, l'he trobat ara llegint "cap enrere" els teus relats; no sé per què no l'havia vist abans, suposo que no venia gaire sovint.

    Per cert, com s'ho curra en Llibre, amb el comentari no? Això sí que és un anàlisi a fons!
    Així haurien de ser tots els comentaris, despullant el relat;)

    Salut!

  • Llibre | 19-07-2006 | Valoració: 10

    Es va aixecar de la cadira, i es va dirigir a la calaixera de fusta fosca del fons (No hi ha res a dir: cadascuna de les paraules que empres és correctíssima... però pregunto: aquesta cacofonia basada en el so de la "f" és intencionada? És que se m'ha fet estrany, això de fusta fosca del fons) de la cambra. Li feien mal els ulls. S'hi havia establert una coïssor intensa, resultat de massa estona albergant llàgrimes amargues (M'ha agradat, aquesta imatge de albergar llàgrimes amargues). Va obrir el quart calaix i en va treure una capsa metàl·lica de color vermell. Aquella capsa que feia tant de temps havia comprat i que guardava, impecable, allí, fins el dia que es trobés preparat per obrir-la. I aquell dia ho era. Sí, per fi havia aconseguit tot el que li calia. Ja podia inaugurar-la i fer ús del que hi havia al seu interior. Es va asseure al llit i, amb calma i delicadesa, en va llevar la tapa. (Bufa! Llepar la tapa! Hjehejeh... Això sí que no m'ho esperava!) Dins, hi havia el seu tresor embolcallat amb un drap de cotó. Com qui desvesteix un nadó de pocs dies de vida, va treure el drap que li impedia de gaudir de l'esplèndida vista. El seu estimat revòlver va quedar al descobert. El metall negre brillava amb els diferents llums de l'habitació. Ell l'acaronava i l'admirava una vegada i una altra. (Amb aquest primer paràgraf has aconseguit ambientar-nos en una situació ben concreta d'un individu, ara per ara, anònim. Només diria que això de "llepar la tapa" se m'ha fet un xic estrany... però continuo llegint, a veure si li trobo més sentit)

    De cop, però, com si una alarma (També és ben correcta, aquesta comparació. Però considero que les imatges tenen més força, al meu parer, si presentem directament l'element comparatiu, sense l'adverbi com. Per exemple tipus: De cop, però, una alarma se li disparà al cervell........ És només una idea) al seu (primer possessiu) cervell s'acabés de disparar, es va posar dret. Les seves (segon possessiu) faccions es van endurir, i la seva (tercer possessiu) mà va agafar amb més força l'arma sostinguda. Com si es desencadenés (Aquí repetiria el mateix que acabo de comentar: que es pot evitar el com i anar directe al gra. Crec que aleshores té més força) una tempesta dins seu (quart possessiu) i el producte final fos una pressió que busqués sortir cap a l'exterior des de cada cèl·lula del seu (cinquè possessiu) cos. Amb passes fermes, va anar en direcció al lavabo. Feia temps s'havia promès que quan el moment arribés seria davant el mirall. Va mirar un cop més la imatge de desgraciat que transmetia al món. I es va tornar a odiar. Però aquest cop més que mai, si això podia ser possible. Va serrar les dents amb força i es va sentir segur del que anava a fer. Mai havia estat segur de gaires coses. Però ara s'hi sentia, i molt. Plenament. Es va posar el revòlver a la templa i va mirar el seu rostre al mirall. Hi va poder veure la ràbia personificada. Va vacil·lar uns instants, com si no hi fos, però de seguida va obrir els ulls i va recordar on era. Davant el mirall que li clavava les veritats a la pell com si fossin agulles o vidres tallants. (Okis. En el segon paràgraf ja ens fas avançar l'acció i sabem alguna cosa més d'aquest personatge. Considera que transmet una imatge de desgraciat, s'odia, és insegur -si més no, fins al moment-... I tot plegat ens duu a voler saber més. És a dir, que has aconseguit despertar l'interès de la lectora. Veuràs, per altra banda, que t'he assenyalat alguns possessius. Crec que n'has fet un cert abús, i que alguns, segurament no tos, es podrien obviar i el text guanyaria agilitat sense perdre claredat)



    Va restar quiet, immòbil, només uns segons. Després va fer un sospir i va veure com la seva pròpia imatge l'animava a prosseguir. Amb ràbia, cansat de viure, fart de tot, va prémer el gallet. I va aconseguir dur a terme l'acció desitjada tantes vegades, entre tantes llàgrimes i crits. Just en aquell moment, una fracció de segon, va veure als seus ulls plorosos un senyal de por, de voler tirar enrere. Un senyal que li indicava que allò no era la solució, que podia lluitar per obtenir un millor present. Però ja era tard, perquè abans que el cervell hagués pogut arribar a copsar la informació, el mirall que havia presenciat l'escena ja era tot esquitxat de la sang del seu crani... (Un final molt bo, on apuntes aquesta mil·lèsima de segon que el porta a la mort perquè no ha tingut temps d'obeir la darrera informació del cervell. Ben trobat)

    En general trobo que és un bon relat. Crec que crides l'atenció de qui et llegeix i això és vital per a qualsevol escriptora. Potser hi ha detalls puntual i concrets que es podrien revisar. O no. Això, ja ho saps, sempre són opinions subjectives.

    Ens veiem, AnNna. I de nou: felicitats per l'entrada a la uni... i molta sort!!!

    LLIBRE



  • Pensaments negatius[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-07-2006 | Valoració: 10

    Això del suïcidi jo m'ho he plantejat algunes vegades, i segueixo sense creure en la vida. Quan t'atormenta qualsevol idea que et passi pel cap, comences a pensar en aquesta possibilitat. Però jo tinc por de la mort, encara que tingui dies molt difícils i no sé quin món és pitjor. No vull dir que jo cregui en altres universos, però si que sóc molt escèptic en referència al tema.
    D'altra banda, també li trobo el gust a la vida, el que passa és que tal com se m'ha plantejat a mi, em fa venir pensaments molt negatius.

    Per cert, felicitats tardanes per quan et van publicar el teu relat al primer llibre.

    Petons i amunt!!!

  • XvI | 10-06-2006

    Coincideixo amb el que t'han dit, se't nota una evolució, cada cop ho fas millor.

    En aquest relat, per exemple, no allargues innecesariament el temps de misteri a l'entorn de la caixa, i crees l'atmosfera adient a l'angoixa del personatge.

    caldrà seguir pendent del teu progrés

    salutacions

  • Bffff[Ofensiu]
    Underneath | 08-06-2006 | Valoració: 8

    que dur... a vegades ens adonem de la veritat quan ja és massa tard...

  • el meu comentari[Ofensiu]
    Pilardos | 26-05-2006 | Valoració: 1

    Es poden comprar els actes, però no la sinceritat dels mateixos... i deixem afegir, espero que sempre sigui així, hi ha coses que mai s'han de poder comprar, tot allò que ens fa viure

  • Ja feia temps...[Ofensiu]
    Pluja | 02-05-2006

    que a vegades treia el nas pels teus relats, i t'he de dir, com ja t'ha dit força gent, que hi ha un canvi. Els últims textos que t'he llegit són molt més madurs i tenen molta més força!

    No és que hagi abandonat la pàgina... Simplement passo un moment de sequera... I el que escric no m'acaba de fer el pes... Algún dia tornaré a escriure com ho feia abans... Per ara poques lletres surten de dins meu.

    Un petonet!

  • Molt bo[Ofensiu]
    Ilargi betea | 01-05-2006 | Valoració: 9

    Realment m'ha agradat molt aquest relat. Crec que has guanyat molt en estil des que vas començar al web, escrius d'una manera més fluida i directa que crea més tensió.

    Una forta abraçada i molta màgia!

  • Ostres, quina cruesa![Ofensiu]
    ROSASP | 01-05-2006

    El mirall ens reflecteix tal com som, fins i tot un gest ens porta a les emocions emmagatzemades a la memòria.
    Descrius un borboll de pensaments i emocions que el mirall sembla anar processant sense clemència. Però en realitat la percepció de les coses va canviant, és un continu moviment que mai s'atura.
    El personatge que descrius mostra tota la seva rancúnia, la seva impotència i el fàstic per seguir vivint; però albira una lleu esperança just quan ja és massa tard.

    Mirar-se al mirall m'ha semblat mirar cap a molt endins, allí on estan les preguntes i les respostes amagades...

    Un relat curt i concís, però molt ple de sensacions. Fa pensar!

    Ja veig que la inspiració ha tornat amb els braços ben oberts.

    Una abraçada de les que escanyen!

  • Els companys...[Ofensiu]
    AVERROIS | 01-05-2006 | Valoració: 10

    ...ho han dit quasi tot, és molt bó. Una abraçada.

  • Desengany[Ofensiu]
    T. Cargol | 01-05-2006

    Diuen que el desengany és el fill de la veritat i que un es desenganya a la maduresa. L'arma, el nadó, l'aspecte patètic són símbols interessants del relat, ...I més aquest voler ser testimoni del propi final (potser així en realitat no estaria passant?

  • Ja t'ho vaig comentar...[Ofensiu]
    Emelkin | 01-05-2006 | Valoració: 10

    Un relat bonissim!, també destacaria la frase que ha destacat l'alba, és una frase "Killer", un 10 pistu! tel mereixes!

  • Molt bo! [Ofensiu]
    Faike | 01-05-2006 | Valoració: 10

    M'has deixat amb la intriga.. que li passa al pobre home, que no s'atura ni un moment a pensar que el seu present es pot modelaaar, fins que ja és massa tard?

    S'ha de dir que m'encanta el rerefons que desprén el text.. Aquest impuls que tenim a fer les coses sense meditar-les abanss..

    S'ha de dir que esta molt ben escriit! :P El final es kontundent i hi ha cada frasee..
    "Davant el mirall que li clavava les veritats a la pell com si fossin agulles o vidres tallants."

    L'única cosa que pot ser he trobat que mis falla, es la musicalitat de les dues o tres paraules del final , això de: "esquitxat de la sang del seu crani"

    I cla que siii que has de dir el que t'agrada i el que no que sinó de que serveix que la gent llegeixi els teus escrits? Així millores dia a diaa.. ^^

    Bua.. la PARADETA DE RELATS ERA VISIBLE? ens haurem de posar ullereess ehh.. Vam caminar per tota Barcelona buscant-la.. i res res..

    Apa nuieta! vagi bé!

    P t u n e t s s!

Valoració mitja: 8.7

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: