Tres roses i el seu incert destí

Triar no sempre és fàcil, però quan l’oferta és excessivament àmplia, la tria es complica encara més. Això és el que m’ha passat avui quan he entrat a la cafeteria que, sorprenentment a aquella hora, era ben buida de clients. No he tingut cap problema en trobar una tauleta i una cadira lliures però, tot i que pugui semblar increïble, m’ha costat una mica decidir-me on m’asseia, precisament perquè podia escollir entre tants llocs com hi havia. He optat per un racó a tocar d’una finestra des d’on dominava visualment tant el local com el carrer. He demanat una canya i una ració de patates braves i m’he posat a fullejar el diari que he recollit de la barra.

Moments desprès ha entrat un xicot amb unes roses a la ma i se n’ha anat directament cap la taula de l’altre racó enfront mateix d’on jo em trobava i s’hi ha assegut. Portava tres roses precioses que, per l’embolcall, s’endevinava que eren per a regalar. Al noi se’l veia feliç i nerviós alhora. Ullava el rellotge cada dos per tres i no s’estava quiet ni un moment. Es notava frisós i il•lusionat. La cita devia ser, sens dubte, de vital important per a ell. Quan la cambrera li ha preguntat que volia, ell li ha dit que esperava una altra persona i que ja demanarien llavors. Aquesta persona, una noia d’agradable presència, no ha trigat gaire a aparèixer. Com un llamp ha anat cap a la taula on hi havia el noi de les tres roses i desprès d’una breu salutació s’ha assegut al seu davant. El jove ha cridat la cambrera i li han indicat que era el que volien prendre. Tot seguit ha fet el gest de lliurar les tres roses a la noia... i jo he deixat, en aquest moment, de fixar-me en ells.

No se pas que ha passat, perquè al no mirar-los m’he perdut l’escena, però el cert és que, sense haver-se acabat la consumició, la noia s’ha alçat d’una revolada i ha sortit com esperitada cap a la porta seguida de ben a prop pel noi que gesticulava i cridava per retenir-la. Però la noia, ni cas. Des del carrer estant, ell ha tornat a entrar per tal de pagar el que havien demanat, cosa que ha fet en un deplorable estat de neguit.

Quan ja se n’anava l’he tocat al braç i li he dit... Noi, que et deixes les roses... S’ha girat, m’ha mirat atònit i m’ha contestat... Si les vols, queda-te-les... a mi ja no em fan cap servei. I ha marxat a corre-cuita, suposo que intentant trobar-la, malgrat que ella a hores d’ara ja s’hauria fos enmig de la gent que passava pel carrer. Les he agafat de sobre la taula i amb un gest parsimoniosament teatral, de galanteria vodevilesca i amb gestualitat cursilona, les he ofert a la cambrera... Senyoreta... son per a vostè. I ella, una noia jove poc acostumada a aquesta mena de galanteries pròpies d’altre temps, s’ha sorprès momentàniament però de seguida ha reaccionat i m’ha seguit la comèdia... Gràcies, cavaller... ara mateix les poso en un gerro amb aigua i quan me les miri pensaré en vostè... i amb un somriure d’irònica complicitat m’ha agraït el detall. He tornat a la meva taula amb l’intenció d’enllestir la consumició i acabar de fullejar la premsa.

Però he de dir que aquesta anècdota m’ha fet distreure de la meva pretensió i m’he endinsat en un procés de divagació, propi de qui no te res més important a fer en aquell moment... Se m’han passat pel cap un fotimer de coses, però en realitat només dues preguntes m’intrigaven... Què hauria passat perquè se n’anés en orris aquella trobada ? I... Per què el xicot portava tres roses? Preguntes, és clar, sense resposta.

Tot plegat m’ha portat a pensar la notable incidència que les flors tenen en la nostra vida per tal d’expressar a través d’elles sentiments i emocions que les paraules, tal vegada, no podrien reflectir. Però, vaja, m’he adonat que el temps se’m tirava a sobre i he pensat que per avui ja n’hi havia prou de divagacions, així que ho deixaré per un altre moment... Quan he sortit de la cafeteria no me n’he pogut estar de mirar-me les tres roses que la cambrera havia posat en aquella gerra de vidre...

Era un incert destí el d’aquelles tres roses tan maques... Però elles, alienes a tot plegat, seguien oferint generosament la seva natural esplendor...