Tres "REPTES" sense fortuna.

1.- REPTE XXIX

Mà de sant
(Del "Dietari -incomplet- d'un alienígena" -Full 18- 05/10/2005)

Ordinador de butxaca prest, connecte amb una colla d'obrers de vila, que treballen fent un edifici vivenda a dalt un penya-segat, prop de l'oceà. En aquest instant, un està enviant un altre, em va semblar que com a càstig, a "fer-li la mà a sant Roc". L'interpel·lat es posa roig com una tomaca.
Sortosament, ahir vaig fer un tomb per una edificació singular, "amagada de l'heura en la verdor" (Canigó IX) , anomenada "església", i m'hi vaig fixar en una imatge de fusta que representava un home barbut, amb un gosset. Em va resultar simpàtica. Demanant a una velleta, em digué que es tractava de Sant Roc, patró de la localitat. Vaig recordar que la vaig veure ahir completa (la imatge), amb les parts últimes de les dues extremitats superiors senceres. "Quina mala sort!", em dic. "Potser la fusta estava corcada, per l'ambient i l'aire resclosit que hi havia, i..." Immediatament, enfile prest cap a l'edifici església. Veig, estranyat, que la dita imatge conserva les dues mans. Espere la vinguda de l'obrer, tot el matí, per tal de fer-li les preguntes pertinents i aclarir l'assumpte. No s'hi presenta. Reste garratibat, estupefacte, decebut. Són uns informals, aquestos humans! Quina vergonya d'éssers!


2.- REPTE XXXI

El silenci dels morts

El "ti" Miquel està dempeus al mostrador de la taverna. Davant seu, un got de vi. El ti Miquel té setanta-tres anys. Sembla més vell per aquelles empremtes que els sols, les pluges i els patiments han deixat a la seua cara, talment com solcs llaurats una i altra vegada a la mateixa terra. Les busques del rellotge, entre les botelles de coloraines, senyalen les onze cinquanta-cinc. "Tarda, l'amic Toni. Havíem quedat a les onze i mitja". El "ti" Miquel no ha tastat encara el vi perquè espera el seu company. Tot dos, lluitadors per la llibertat, supervivents de les execucions a Montjuïch després de la victòria dels insurrectes.
És com un ritual. Tot els matins, se'n fan un, abans d'anar a prendre el sol. I per la vesprada, després de la passejadeta i abans de sopar, un altre. Els dos únics del dia.
Enfront d'ell, la "Quiqueta", filla del taverner. "Sap què, ti Miquel? Recorda que ahir a la nit estava ací amb el ti Toni,? Aquest matí, ell, no vindrà. Ha…" La darrera paraula ha estat ofegada per l'inici d'un soroll de campanes, greu i escandalós, tocant a mort.
Conta la "Quiqueta", a tothom que vulga escoltar-la, que el ti Miquel es quedà un moment com petrificat, immòbil. Cap gest. Després, agarrà lentament el got de vi, se'l bevé d'un cop i el deixà buit al taulell. I que, amb una veu ferma i tranquil·la, demanà: "Posa-me'n un altre!"
Les campanes continuaven tocant a mort.



3.- REPTE XXXII

Estampa de vacances

Amb el got d'orxata a la mà i asseguda a aquella gronxadora vella rebutjada de casa de ciutat per mor del corcó, es belluga la iaia al balconet de l'apartament de la platja, cap enrera i cap avant, dolçament, suau, que ja no té massa forces. I segueix, amb aquella blanor característica i flonja. Xiiiis-xaaaac, xiiiiis-xaaaac… La vigile de cua d'ull, com sempre.
És una vesprada plàcida, encara que calitjosa. La suor, apegalosa, a la pell. Un lleu vent humit de llevant ha començat a bufar fa només una estona. La meua conversa amb la veïna és animada. Els problemes comuns. Criança dels fills, feines de la casa, dificultats econòmiques, manca d'esperances de millora ... I fem broma perque la sort millore ; que ens toquen els cuponets o la primitiva.... "Almenys, una vegada, santa Rita!" " I si fos més miraculosa la Pilarica?" Jo m'encomane a..."
La gronxadora deixa de moure's. Uns crits angoixats i un ai al cor: "Iaia!, Iaia!" La velleta, amb el got d'orxata encara a la mà, pàl·lida i erta, té una mitja rialleta als llavis. No sabré mai si pel goig del refrescant ventijol, pel gustet de l'orxata o per haver-nos escoltat els darrers comentaris.
Serà sempre el meu inquietant dubte.