Tres reptes més...i vant set!

DE LES RAONS QUE UNA DONA LI DÓNA AL SEU ESPILL

"I en tindré, vaja si en tindré, de pardals! Jo també cantaré la cançó, sempre que em passe pels ovaris... ‘Caragol, treu banya, puja a la muntanya'... Que se'm despengen les de dalt? Creuat màgic, i arreglat! Mil i un, en tindré!" Amb el sabó a la mà, així va ser l'inici del discurset. Furiosa, va llançar al baf de la dutxa el seu despit, fent còmplice al mirall del seu soliloqui. " 'No ho saps encara? El teu Pasqualet, amb una qualsevol'... Què no li ho done tot, i quan al senyor li abelleix ? ‘Seu al silló, rei meu...' No tirar-li la sabatilla als morros, per tararot!... Piula fràgil..! Amb una altra... Doncs jo, amb cent, si cal, que la bacora no es desgasta! Pregó no en faré, de moment! Mil llocs hi ha per tot arreu; mil indrets per fer banyuts! No miraré pèl... El primer que pique, a jaure!" Lola acabà d'arreglar-se: "Encara faig goig! Més de quatre en trobaré, mostrant la sina... ‘Cadascú a sa casa, i Déu en la de tots'... Adéu, espillet! Vaig per feina!", remorejà amb optimisme.
I Lola, lluint el rellotge d'or, enfilà cap a l'eixida, pegant, en tancar, una portada.




DE PRESSES I CORREGUDES

El tinent Alcover obrí la revista del cor i fullejà.

Passà ràpidament històries vulgars i habituals: el repartidor de butà i la veïna del tercer, ara ampliades amb el carnisser. Declaracions del marit: "Les banyes són una cosa ‘ dallonsis', com les dents, que fan mal quan ixen, però a la llarga ajuden a menjar".

Cridaner era l'assumpte de la marquesa amb l'exuberant donzella mulata. Deia la premsa que "es tractava tan sols d'un esporàdic i desafortunat incident". La donzella va ser ràpidament acomiadada pel senyor marquès.

Notori era l'escarot a la parròquia, a la pàgina trenta. El sagristà havia estat pillat abusant dels encants de l'Encarna. Declaracions del mossèn: "Ben bé he guipat com li clavava el ‘seculorum' dins la ‘seculera'". Declaracions del sagristà: "Un acte de caritat cristiana. M'ho ha demanat amb tanta fervor!"

Però aquella que armà més maregassa es referia al partit de l'Eurocopa. Al darrer minut, un penal decidia el guanyador. El baló va eixir fora. El davanter feu la següent revelació: " No ha estat el nerviosisme de la final, sinó el meu amor secret... El Khristov, porter de l'equip contrari... Un moment abans de donar la puntada al baló, fent-me l'ullet, m'ha dit: ‘Una nit boja, si l'erres'. I no m'he pogut resistir!"



FUTUR?

Mentre la nau travessava els espais negres i silenciosos, la tripulació es reunia a la Sala Gran. Allí, Ibu els contava històries que tractaven del seus orígens. Una mena de record de la vella Terra.
-...i Marc, allà al tossalet de la mar, pujà a la figuera ...
- Què és "figuera"?- demanà algú.
Les interrupcions sovintejaven per manca de comunicació exacta. Ibu, a més de les paraules, transmetia imatges mentals per donar més realisme. La que havia emprat era "espècie d'arbre". Tampoc podia concretar més. Tothom coneixia paraules d'ús habitual: "Alfa-Centaure", "homeostàtic", "habitacle"... Els menys recordaven encara mots antics: "atzucac", "gasela", "casa",...
-Caldrà recórrer a l'ordinador- afegí Ibu, mentre posava la mà esquerre, de tres dits, a l'espill del teclat.
I a la gran pantalla va aparèixer l'arbre-figuera, amb pàmpols verd intens i branques grisenques, destacant davant un cel nítid i lluminós. Al fons, una mar blavíssima. Al temps, tot un cúmul de sensacions auditives, olfactives i tàctils: un vent suau acaronava els rostres ; uns raigs de sol feien pessigolles sobre els cossos, mentre s'escoltava el cant d'una cadernera.
L'aldarull fou indescriptible. Mirades amb ulls grans i sense parpelles; murmuris eixint de boques sense dents...
Ibu, mentrestant, recordava mots horribles llegits a llibres trencats de mig derruïdes biblioteques: "guerra bacteriològica", "Hiroshima", "Txernòbil", ...
Una llàgrima li rodolava per la galta.