Tres nits

Un relat de: Josep Ventura

La primera nit de lluna plena, nit quieta, no es mou ni una fulla, ni una branca, nit de desembre llarga i gelada, als bassals que s’han format de la
pluja caiguda, fa dies, s’hi pot veure el vidre gruixut i transparent del gel. S’escolten les teves passes, que trencant la quietud que vas trobant pel camí. Sobreposats sents els sorolls de la nit, sers que fan el seu camí, que busquen el seu lloc i el seu aliment, depredadors que busquen la foscor per no trobar l’home. Els arbres donen ombres difuses, agegantades, que
el pensament els omple de formes sinestres de gent emboscada, i animals al aguait, baix la vall es veu molt llunyana la llum d’una masia, dalt la carena sents udolar un gos perdut, segueixes caminant, sols tens la companyia del bosc, dels seus habitants amagadissos, dels teus pensaments.

La segona nit, nit negra, d’una foscor immensa, has de passar uns moments perquè els ulls si acostumin, tot i així quasi no veus on poses els peus, si no coneguessis el camí estàs perdut. Plou, nit de Novembre, se sent la olor del vent de llevant i de la immensa fragància del bosc humit. Portes paraigua, sols pots sentir el soroll de l’aigua caure, de sobte t’esgarrifa la forta claror d’un llamp i l’espetec del tro, no ha caigut massa lluny, per tornar a quedar més fosc que avanç, sents un soroll que no es la pluja davant teu, no veus res, un porc senglar? Si passessis per el costat d’una persona o et poses la mà a l’esquena no la veuries. Per el teu cap volen ràpid pensaments de fred, maleeixes el moment que vas tenir la pensada de sortir una nit així, has de continuar caminant passi el que passi.

La tercera nit, no hi ha lluna, ni plou, la negror de la nit ens desembolica la joia de ubirà un cel amb mils de punts de llum dels estels. Nit d’hivern, caure una forta gelada negra, bufa un fortíssim vent del nord, les branques dels arbres es blinquen amunt i avall, les besses dels suros grinyolen fent esforços per no trencar-se del tronc que els dona la saba. Tot el bosc es mou, les fulles seques també de verdes volant, van sembrant el camí. No
hi ha sorolls per descobrir, no sens ni les teves passes, sols la força del vent. Vas seguint la difusa ombra del camí de terra en la negra nit. Les faines tampoc es mouen gaire, sols les que empenyades per la fam, passant vent avall. A la vegada et sens aterrit, insignificant, petit i també fort, poderós, doncs estàs caminant pel mig del temporal. Queda molt de camí, no t’agrada no veure qui pot haver-hi al davant ni sentir qui pots tenir al costat, de sobte, el cor et fa un gran salt, sembla que la pell se t’enrampi, t’has entrebancat amb una cosa tova que et dona un cop a les cames, son dos teixons que jugaven al mig del camí, tampoc ells s’adonaven que t’hi acostaves, un tros enllà tornés a sentir l’abraçada de la por quant de cop una branca de bruc et frega la cara encaminada per la mà del vent.

Comentaris

  • LLibertat[Ofensiu]
    Antònia Puiggròs Muset | 13-10-2012 | Valoració: 10

    Oratges i sensacions magníficament descrits. Experiències conegudes i, alhora, íntinament personals. Encara que no ho especifiques, vull pensar que es tracta d'experiències desitjades i no imposades. La llibertat del bosc pot ser ferotge, però és llibertat! Fantàstic relat!

  • Karkinyoli | 24-05-2012 | Valoració: 10

    La foscor em fa por. Caminar per un espai completament fosc, m'aterreix. Em fa por sentir sorolls i el tacte de qualsevol cosa, enmig d'un espai fosc. Mai no he volgut sentir-me sola, quan sé que no ho estic. En fi, les teves tres nits m'han dut a les meves pors d'infància que encara són dins meu.

    Un molt bon relat!!

    Karkinyoli

  • Atracció d'una fiblada[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-10-2011 | Valoració: 10

    La por és com una fiblada a l'estómac. Caminar pel bosc de nit ho converteix en realitat. Un plaer que accepta la por com a companya. Un relat fantàstic, realment fantàstic i plaent per a tots aquells amants de caminar sota la pluja. Dins del bosc les sensacions es multipliquen, el plaer també i la por encara més. Ho has clavat i ho emmarcaré a l'arxiu de sensacions. Quadre de fosca vitalitat. Una abraçada.

    Aleix

  • Tres nits del bosc[Ofensiu]
    allan lee | 21-10-2011

    que semblen nits de lànima: la por, el fred, la gelada negra. El vent, la pluja, la fressa d'animals ocults, tal vegada tan atemorits com l'home que camina. Jo també he passat hores en soledat, de nit, entre els arbres. Les mans de la nit agafen el cor del caminant i ja no el deixen marxar. Finalment- una espurna de vida? d'alegria, de llum?- uns teixons aliens al perill, jugant. Jugant en la nit calmada, per fi.
    M'ha agradat molt. Tens molta sensibilitat per descriure aquest camí de soledat i nit. Una abraçada

    a

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

116 Relats

491 Comentaris

95373 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com