Tres mons per tu laureta

A poc a poc. T'ho has de currar molt. Has d'intentar donar-li confiança. Saber escoltar-lo malgrat el que et conti et faci mal i no deixar que el que sents per ell intervengui dins la vostra relació. I ho faràs. I sé que ho aconseguiràs.
Saps que em deia la meva padrina? "Paciència Joaneta...tot arribarà...". Ja sé que creus que el teu torn ja ha arribat i que l'has deixat escapar. Sé que és perquè abans de que passàs l'estimaves molt com amic i que després tot se'n va anar a pastar fang, també sé que t'arrepenteixes del que vas fer perquè si ho haguesis evitat ara estarieu molt millor però mai t'has d'arrepentir del que has fet, sempre que passa quelcom és perquè ha de passar, així ho vol el destí i ara el que has de saber és estimar-lo com aquell amic que vas estimar, costa moltíssim ho sé perquè jo també vaig haver d'aprendre a estimar així però no per això t'has d'arrepentir del que has fet perquè gràcies a això vas ser feliç, malgrat només fos un vespre.
No fa falta ho diguis, ja ho sé... per culpa d'un vespre portes més de mig any malament... Però no et rendeixis! Fes que això canvii, atura't a parlar amb tu mateixa i fes-te entendre que no vols patir més, obliga al teu cor a veure'l igual que abans, de forma especial però amb amistat. Si no pots no passa res, fes-li entendre que val més una amistat que plorar cada cop que et passa per davant i no et diu res, val més un amic que un extrany.
Sé que et fa mal, sé que ho donaries tot per tornar a aquell vespre i dir que no però també sé que aquell dia et vaig veure somriure com mai ho havies fet. Ara ets aquí i em sembla impossible veure't plorar... plores per aquell que fa uns mesos et feia somiar, et feia viure dins un món de porcelana on tot estava fet a mida per tu i per ell, un món on les teves llàgrimes no eren ben rebudes i ara...ara vius dins un món totalment diferent, un món on només estàs tu, fet amb petits fils de ferro amb punxes que se't claven per tot arreu, fet també amb imatges d'aquells moments amargs que has viscut després de veure com el vostre món de porcelana s'esmicolava en un tres i no res, un món enratjolat amb els trossos de cor que han caigut del teu pit en perdre l'amor i l'amistat d'aquell que tant estimaves i estimes, un món on les llàgrimes són les amfitriones i els somriures els presoners.
He dibuixat una porta dins el teu món, darrera t'hi espero jo, disposada a abraçar-te i a escoltar-te parlar. Et convido a viure dins el meu món, és petit i no té tot el que tu et mereixes però si tot el que jo puc donar-te: hi ha un cel ple d'estrelles que brillen com les d'aquell vespre vora el mar, hi ha una muntanya plena de neu i un telecadires perquè camí de les pistes poguem parlar, hi ha una aula petita de ciències naturals per poder tornar-nos a conèixer, hi ha una tenda de campanya preparada per després del nostre primer concert de rock català, hi ha una televisió i la pel·lícula Cinderella story perquè tornem a somiar en una història així, hi ha un donkey donuts esperant que entrem per menjar i riure. Només falta una cosa... tu.