Tres més un fan quatre

Un relat de: ignasicarsícostas
Som al vespre, la llum del dia ja fa estona que ha marxat. És el dos de novembre, Dia dels Difunts, i jo faig companyia a les àvies en la residència on estan ingressades. No hi estic acostumat, a veure-les com totes resen pels seus difunts. És una escena molt trista. Les auxiliars intenten distreure-les amb jocs, pintures, músiques o balls, però el grup que recorda amb més fervor els seus éssers estimats segueix amb les oracions alienes a tota la resta.

Jo les acompanyo, no vull fer res més, sóc com un peó jugant una partida d'escacs ben llarga. L'ambient és tètric, unes espelmes que donen poca llum i moltes ombres juntament amb el murmuri de les dones fan que l'escena sigui així. Miro la cara i les mans de cada una d'elles totes estan plenes d'arrugues, venes que sobresurten al dors de la mà i marques que la vida els ha anat deixant. El rosari acaba. Apaguen les espelmes i es dispersen per les taules de l'il·luminat menjador, on no hi ha lloc per a les penes. Es mesclen com formigues amb els altres interns per sopar tots junts i alhora.

Una de les dones no vol sopar, està massa trista i afectada com per anar a un lloc il·luminat, es troba bé en aquella penombra. M'agafa del braç i em diu que no marxi, que segui amb ella. Ho faig i per uns instants ens quedem en silenci en aquell racó gairebé amagats de la resta. Em manté la mà agafada amb força, jo suposo que vol sentir-se acompanyada.

Al cap d'uns instants comença a parlar-me:

—Mira noi, avui recordem els que ja no hi són, jo reso pels meus pares i pel meu marit, que va morir fa trenta-quatre anys, també pels meus germans. La joventut ja heu perdut aquest costum, potser no patireu tant. Quan et vas fent gran cada cop hi ha més absències al teu voltant, jo mateixa algun dia seré l'absència per als meus fills. Però has pensat alguna vegada amb els morts que no els resa ningú? Deuen sentir alguna cosa? Deuen estar tristos? On deuen estar?

Al meu poble ara fa seixanta-vuit anys, tal dia com avui en va passar una de molt grossa. Sí, sí... el mateix Dia dels Difunts i no crec que ningú resi per ells.

En una masia a prop del poble vivien un matrimoni gran, gairebé ancians, amb el fill gran, que havia quedat solter i la filla petita que feia poc que festejava amb un noi.

Treballaven una quantitat de terra immensa, tenien una colla de jornalers contractats per poder abastar totes les feines. Vinyes, oliveres, garrofers, verdures... de tot; també tenien una granja amb gallines i conills, i aigua, molta aigua, amb basses i pous per totes les finques.

Eren una gent encantadora, sempre tenien la porta oberta de la masia i, si passaves a prop caminant, no marxaves sense haver menjat un tros de codonyat o pa de figa. Si hi havia algun passavolant pel poble, ells sempre tenien un lloc perquè passes la nit i els donaven llet de cabra perquè tinguessin alguna cosa calenta a la panxa i forces per seguir caminant.

Els dos fills havien heretat aquest caràcter, treballadors incansables i generosos amb tothom.

Un noi del poble es va enamorar de la filla, ja eren amics des de l'escola, sempre els veies junts. Com havia de ser, un dia el xicot va anar a veure els pares per demanar-los si l'acceptaven com a gendre; ell estava enamorat de la seva filla i volia casar-s'hi.

Mare meva! Quina alegria en aquella casa! Ells que ja veien com els anys passaven i no tenien néts perquè, després dels fills, poguessin fer-se càrrec de la masia i les terres. El noi va ser acollit des del primer dia com un més de la família i van fixar la data de les noces per a uns mesos més endavant. Des d'aquell dia els ajudava amb feines puntuals de la terra o si calia fer pasturar els animals, i els vespres i els diumenges a la tarda els passava amb la seva enamorada.

De sobte, o potser a poc a poc, no ho sabrem mai, el fill gran que estava content que la seva germana es casés i més amb aquest bon noi del poble es va anant engelosint. Al començament segur que ell no devia notar ni què li passava, devia estar insegur, angoixat... però la gelosia es va apoderar de l'ànima, del cor i del seu cervell. Ho devia poder controlar una temporada, suposo, però va haver-hi un fet que va desencadenar tota la tragèdia.

El Dia de Tot Sants del 1949, en tornar del cementiri de portar les flors a les tombes dels parents, els pares van anunciar a la parella de nuvis que ells pagarien tota la festa i el pare, traient-se de la faixa un grapat de bitllets, el va deixar sobre la taula. Els va dir que allò era per a ells, que compressin coses per a la casa, o roba o el que volguessin i que després d'aquest feix en vindrien d'altres.

Una filla només es casa una vegada! És normal que volguessin fer una gran festa, però l'alegria que tenia tothom no la compartia el fill gran, que va passar la tarda tot murri. Aquest fet va passar inadvertit per tots els altres, contagiats de l'alegria pel proper enllaç. Ai, si se n'haguessin adonat!

Les portes de la masia es van tancar al vespre i després de sopar tothom va anar al llit. El fill, per primera vegada en molt de temps, no podia dormir. Que si de cara cap a una banda, que si de cara cap a una altra, que si mirant el sostre i comptant les bigues una vegada i una altra. El cap se li va emboirar. Qui ho sap? La qüestió és que es va llevar, es va vestir i va anar fins a la llenyera a buscar una destral. Què li devia passar pel cap? En un instant el fill adorable, el bon veí, l'home amable va esdevenir un monstre amb el seny cec per la gelosia. Va anar amb grans passos cap a l'alcova dels pares, va obrir la porta i, sense dir ni una paraula, va clavar la destral al cap del pare, mort a l'acte. La mare es va despertar pel soroll del cop i abans que s'adonés de què passava la destral bruta de la sang del pare li va tallar el coll.

T'ho imagines? Esgarrifós, esgarrifós... Ja portem dos morts. Igual de cec va corre cap a l'habitació de sa germana deixant per tot el passadís un reguer de sang, va obrir la porta, però la noia havia fugit.

Que espavilada va ser, no? Que ràpida! Ell va girar el cap perquè va sentir soroll al pis de baix. Sa germana, la que volia prendre-li tot, estava intentant obrir el forrellat de la porta, va aconseguir sortir fora, però sota el castanyer que hi havia a la placeta li va clavar la destral a l'esquena. Es veu que a ella no la va matar d'un sol cop, li va desfer l'esquena a destralades i ella encara va poder arrossegar-se uns metres abans de morir. I ja en són tres!

El fill va agafar el feix de diners que havien desat en un calaix del moble del menjador, l'escopeta de caça i va fugir cap a les muntanyes.

Al matí la gent del poble es va anar despertant i, seguint amb el costum de cada dia, es preparaven per anar a la terra a treballar. Es van estranyar, perquè les portes de la masia estaven tancades i sempre eren els més matiners. Un grup d'homes es van trobar a la vora del barranc i van decidir anar-hi, no fos cas que hagués passat alguna cosa.

Ai, pobres! Que no sabien què els esperava!

En arribar ja van trobar el cos de la noia, uns van seguir cap a la masia, empenyent la porta van poder entrar dins i, en pujar a les habitacions, van veure la macabra escena. En un primer moment buscaven el fill, també assassinat, però no el van trobar enlloc, estaven desorientats. Què havia passat en aquella masia? Va passar una llarga estona fins que el nuvi, trencat de dalt a baix, se li va ocórrer mirar en el calaix, a veure si hi havia els diners i, és clar, no hi eren.

No et pensis que van lligar caps de seguida, tot era tan confús, tan macabre que els va costar fer-se una idea de com havien anat les coses. Finalment, en una frase ho van tenir clar: el fill de la família, per motiu de diners, havia assassinat la seva germana i els pares d'una manera brutal i després havia fugit, potser cap a la muntanya.

Mentre una part del poble va començar a arreglar els cossos, posar-los en caixes per a la sepultura, l'altra meitat, amb les escopetes carregades, es van repartir per les muntanyes del voltant.

T'ho imagines, tot això? Va passar de cert tal dia com avui!

Els homes cridaven pels barrancs i per les crestes. El nom del fill ressonava per tot arreu, volien posar-lo nerviós, que se sentís acorralat, però passaven les hores i res, s'havia fet fonedís. El malparit es coneixia bé tots els racons i estava ben amagat. Així van passar tot el dia i tota la nit, ningú va parar ni un moment, no es podia dormir fins que fos trobat i, venjant la família, mort.

Va arribar la matinada i amb ella el capellà i les dones del poble van fer la missa de difunts. Calia també donar sepultura als cossos, però ningú gosava moure's i ser el primer a acomiadar la família.

Es veu que, al mateix moment de la matinada, van trobar en una balma el fill, tenia l'escopeta damunt del cos i el cap rebentat per un tret. El gatell de l'escopeta estava lligat al peu per poder moure'l i així va posar fi a la seva vida. Es va suïcidar, potser va recuperar el seny i veient tot el que havia fet no va tenir valor de seguir vivint. I amb aquest ja en portem quatre.

Fixa't com devia estar de cec de ràbia, perquè al costat van trobar el feix de diners mig cremat, si no havia de ser per a ell, no havia de ser per ningú.

Aquests dies de difunts no porten res de bo, records i tots dolents. Això que ara et diré ho veig clar, ho recordo bé perquè jo estava també al cementiri i fins que no van portar el cos d'ell, no van posar els altres cossos a terra.

Saps? Abans, als cementiris, hi havia un lloc reservat als suïcides, als nens morts sense batejar i als que manifestaven públicament ser ateus o d'una altra religió. Doncs a ell el van posar allà, separat per a tota l'eternitat de la resta dels seus. Tota una vida junts i unes hores de bogeria va canviar-ho tot.

Quina hora deu ser? Potser t'he atabalat, però mira, ho portava dins de fa molts anys.

—No, no. Al contrari, ha estat una història molt interessant. Quines històries passen als pobles! Però ara sóc jo el que he d'explicar-te una cosa: el nuvi va tardar anys a refer-se, va quedar destrossat, ningú podia ajudar-lo, sinó ell mateix. Però amb el pas dels anys va aconseguir veure una mica de llum, es va enamorar d'una noia, amb la qual es va casar i van tenir tres fills. Avui no m'has reconegut, però jo sóc un d'ells, el petit.

Prenent-me la cartera de la butxaca, vaig dir-li:

—Però el final no va ser ben bé així. Sí que van ser quatre, sí que va morir el fill, però no va ser un suïcidi, va ser més humiliant. El nuvi, el meu pare, el va trobar a la balma i ell va suplicar-li que no el matés, que no sabia què havia passat, que es quedés tots aquells diners. Però el nuvi va acabar disparant un tret, acabant amb tota aquella misèria. Tothom ho va trobar bé, tot i que la història que s'explicaria fora una altra, i miri...

Vaig treure'm finalment la cartera i obrint un departament li vaig ensenyar un bitllet de cent pessetes mig cremat.

—Veu, aquí està la prova. Es podien haver repartit els diners, inclús si se'ls hagués quedat tots el meu pare, ningú hauria dit res. Però ell va decidir cremar-los i tots callats van assentir. Cremant aquell feix de diners, es cremava la llavor que havia provocat aquelles tres morts més una. Quatre junts mai més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer