Tres dècades després

-Els pits m'arriben al cony!
-Els ous em toquen a terra!

Despullats, veient-se per primer cop, van optar per hiperbolitzar amb humor.

-Les taques de la pell et fan belles constel·lacions- va dir l'home, convençut, i canviant el tipus d'observació.
La dona va somriure. No era cap mentida que li quedaven bé: havia estat ponzella i rosa oberta i flairosa i ara s'assecava amb delicadesa i elegància, amb acceptació i consciència, àdhuc amb gaudi.


Abans s'havien quedat mirant, de costat, mig esclafant coixins d'un blanc impol·lut que feria, un record encara de la dona d'ell que tenia la santa mania de 'la meva bugada és la més blanca'.

Quedaven pocs llençols i coixineres per fer servir i ell no rentava igual.

Sí, abans s'havien quedat mirant i com que el toc dels llençols era massa superficial, massa planxat, massa suavitzant, allò era insufrible i alhora i sense haver de menester cap mot havien llençat coixins a terra i havien descobert la capa de roba que els tapava.

Llavors sí que havien quedat nusos del tot a la vista i per això havien dit aquelles bestieses necessàries per trencar un gel prou fos, que trenta anys desfan icebergs.

Es van estimar amb músculs penjant i arrugues i canes i fins i tot amb deixos de malalties llargues que havien supurat i havien superat. Es van unir amb calidesa i l'orgasme va durar i els va elevar allà on sempre havien sabut que podien arribar junts. La dona va acariciar el rostre de l'home amb dolcesa mentre ell li resseguia cuixes i esquena. Van estar besant-se i abraçant-se molta estona i els cossos es van activar novament.

Havia arribat el seu temps i la llarga espera s'havia acabat.

La Roser tenia el Marqui ajuntat amb una russa i vivien a Thalassaland, un hipercentre que ofereix entreteniment amb molta aigua i no has de pensar en res si tens la butxaca prou plena.

-Sí, es deia Marc. Però fa tant! Canviava els cromos de la sèrie de dibuixos 'L'abella Laia' que sortien amb els iogurts Ganone amb aquell desfici: 'tengui, tengui, tengui, falti, tengui, falti..' que el van acabar anomenant 'Marqui' i ell que s'hi va avesar. Ara que la russa li diu en un to tan sensual que sembla el nom d'un déu. Hahahaha!

Reia, la dona de setanta anys. I s'hi va afegir en Leandre, de setanta-tres.

-I el meu Cristòfol que ja no s'ho diu. Va voler canviar-se el nom per 'Amérigo' quan va saber que és millor ser un continent ben entès que un conqueridor desorientat. No va acabar l'àlbum de cromos, saps? Però es va comprar un catamaran i no em facis dir on és ara, que el cervell em balla. Haahaha!

I reia, ell també. Els fills ja estaven campats en aquest món on tothom és especial i s'intenta tenir llibertat de ser i fer. La que no van tenir ells feia tres dècades. S'havien enamorat bojament. I ho havien aparcat: la societat era una altra. Va ser una ajuda que el marit de la Roser fos traslladat a Puerto Palotes i van deixar de veure's i de comprar tants iogurts per tal que els nens omplíssim l'àlbum.

El marit de la Roser havia mort d'una fuga ronyosa, malaltia encara en vies d'estudi, sobretot si es tracta del ronyó esquerre.
La dona d'en Leandre s'havia ofegat amb un got d'aigua: adins hi havia l'ull de vidre del comensal del costat de la taula de convidats on menjaven, que se l'havia tret perquè havia vist un mussol a fora volant i no volia que se l'hi instal·lés, que a l'altre ull hi patia conjuntivitis. La dona d'en Leandre no va poder respirar amb aquella instal·lació ocular a la gola.

La Roser va tornar al poble.
I es van trobar per Tots Sants, amb un ram de crisantems ella liles i ell grocs a la mà a l'entrada del cementiri. I ni hi van entrar.

Caliar recuperar tres dècades, que els morts morts estan i els vius vius són mentre els crisantems es marcien alhora que la Rosa i en Leandre no tenien edat.