Tres cosins

Un relat de: Siset Devesa

És divendres a la tarda i, asseguts al primer graó de l'entrada del Col·legi Públic Mateu Morral, en Pol, en Nil i en Jan esperen l'arribada de l'Estel, que ha de venir a recollir-los. L'Estel és mare d'en Pol i en Nil i treballa als serveis socials de l'ajuntament. Condueix un dos cavalls vermell i l'horari laboral li permet anar a fer-se càrrec de la canalla a la sortida de l'escola. Com que la Dafne, la seva germana, també porta en Jan al mateix centre, no li costa res cuidar-se de tots tres a l'acabament de la jornada. Els germans Pol i Nil són bessons i el seu cosí Jan és de la mateixa edat. A l'hora d'escolaritzar-los, els pares respectius van triar aquell centre per pura convicció. Com que ja es veia a venir que anirien tots tres junts, la decisió es va prendre en assemblea familiar. Ja els avis havien estat sempre partidaris de l'ensenyament públic i laic, preferència que ha tingut continuïtat en la següent generació. A més, d'ençà que el govern del país va donar el decidit cop de timó cap a l'esquerra i el departament d'educació quedà en mans d'un conseller d'idees antimonàrquiques i amb una certa tendència, gens dissimulada, cap al llibertarisme, encara s'hi senten més a gust. De l'escola del poble se n'havia dit -tota la vida- Col·legi Nostra Senyora del Roser.

L'Estel treballa a jornada intensiva en un projecte que l'engrescà des del primer moment. Li oferiren -càrrec de confiança municipal- la direcció d'un programa pont entre els departaments de serveis socials i de cultura, encaminat a posar en solfa el potencial multicultural de què disposava el poble d'ençà de l'arribada generalitzada d'immigrants dels darrers anys. Per a ella, va representar una millora notable, un alliberament substancial. Va poder deixar enrera la rigidesa i seriositat excessiva del departament de recaptació i gestió econòmica. Aconseguí canviar el vestit jaqueta i un maquillatge discret pel pentinat rasta que llueix actualment, que tant l'afavoreix al volant del dos cavalls. Passa el matí entrevistant-se amb representants de col·lectius ètnics diversos, interessant-se per les mancances socio-culturals que poden patir, estudiant el grau d'integració dels joves nouvinguts a la població. Redacta informes, proposa a als seus regidors partides pressupostàries de cara a l'exercici vinent i coordina l'organització, amb vistes a l'estiu, d'un macro-festival de músiques ètniques i alternatives per a grups d'aficionats d'arreu de la comarca. A les tres, plega. Para una estona a casa -el temps just per fer un dinar lleugeret i poder endreçar una mica- i li queda la tarda lliure per poder-se dedicar a les activitats dels seus fills i el nebot. A l'hora de l'àpat miren de coincidir amb en Dídac- marit i pare dels seus fills- que va molt atabalat. Va posar un establiment de tatuatges i piercings en uns baixos propietat de la família que ha resultat un èxit. No pot girar-se de feina : no para de clavar agulles en melics adolescents, ni de gravar escuts de Harley Davidson en bíceps de motoristes barbuts. En aquesta època de l'any, amb el bon temps a punt d'arribar, els encàrrecs se li multipliquen i, moltes vegades, no té temps ni d'anar a casa a dinar.

La seva germana Dafne, per contra, té uns horaris pitjors. Amb l'Unai -el seu company, s'avenen molt- regenten una botiga de música especialitzada en grups radicals i tendències experimentals, al centre de la població. Un comerciant, ja sigui de betes i fils o de discos, no deixa de ser un esclau del seu negoci. La botiga rutlla. Van obrir pàgina a Internet i els arriben comandes d'arreu : ara un CD, ara un parell de samarretes dels Ramones … La Dafne està sempre al peu del canó a l'establiment i es cuida de l'atenció virtual. S'ocupa de fer les trameses per correu o per missatger i ha de vigilar que les recaptacions amb tarja de crèdit o sistemes telemàtics siguin ingressades regularment al compte bancari. L'Unai està per activitats més elevades. Sempre diu que ell treballa de cap. Sembla que té mig emparaulat, per l'estiu, un concert de Manu Chao i la seva banda. No ho ha dit a ningú, encara, per temença d'un terrabastall familiar, però sembla que la data de l'actuació podria coincidir amb la del festival de músiques ètniques i alternatives que organitza la seva cunyada. L'Unai és fill del País Basc i, de fet, encara hi passa temporades. De tant en tant hi va a veure els seus pares i aprofita per fer-hi una estadeta, acudint a recitals de grups emergents de rock radical i visitant proveïdors. Està en contacte telefònic amb la Dafne que, des de la botiga, el va posant al corrent de l'estoc de mercaderies.

- No, de samarretes negres de Negu Gorriak no en portis més, que ara no marxen gaire -li diu.

De més jove, l'Unai va tenir una certa vinculació amb ambients abertzales. De fet, l'altre dia, coincidint amb que l'Unai era a recollir un viatge de CD's a Bilbao, a la senyora Enriqueta (que és una veïna vídua que viu just a sobre la botiga) va semblar-li haver-lo vist a la televisió. Al noticiari de l'hora de sopar parlaven de la crema d'un autobús a les envistes de Deusto.

Aquest curs hi ha hagut polèmica familiar al voltant de les activitats extraescolars que els tres cosins han de seguir. Tota la família està d'acord en mantenir-los ocupats un parell d'hores més, acabades les classes de la tarda. És l'eina per poder conduir la hiperactivitat pròpia de l'edat. És la manera definitiva que -arribats a casa al vespre- caiguin rendits amb la satisfacció d'haver participat en activitats desenvolupadores de la seva personalitat, potenciadores de la seva creativitat i desplegadores d'una sensibilitat social. Ja fa quatre cursos que els dilluns i dimecres assisteixen al taller de plàstica de la Fúlvia, una jove promesa artística local. Des de ben petits, la Fúlvia s'ha cuidat de formar-los una incipient capacitat creativa. Primer amb plastilina i més tard amb fang, cartrons i materials recuperats, ha aconseguit despertar la inspiració de tres joveníssims escultors que omplen les cases de monumentals objectes en tres dimensions.

Els dimarts la cita és a l'Ateneu, a les sessions de malabars que imparteix en Jofre, un noiet de divuit anys que ja en fa tres o quatre que porta al coll el mateix mocador palestí. Amb els jocs d'en Jofre han aconseguit treballar el sentit de l'equilibri, de l'habilitat dinàmica. Veiéssiu com fa anar el diàbolo en Jan ! Els jocs amb moviment de tres o més bitlles encara solen fallar, però diu que no hi ha motiu per preocupar-se, que tot és qüestió de temps. De cara a final de curs els ha promès portar-los al Circ Cric, per poder veure en acció el gran Tortell Poltrona. Però el que els fa més il·lusió - però això encara no ho han explicat a casa- és que les dues darreres sessions vindrà un faquir, amic d'en Jofre, que els ensenyarà a escopir flamarades per la boca.

El dijous és el dia més complicat. A les sis en punt comencen els assajos musicals de la colla gegantera. En Pol i en Jan hi toquen la gralla i en Nil fa el que pot amb un tambor de grans proporcions. Cada dijous l'Estel ha de fer mans i mànigues per pensar a recollir els instruments i carregar-los al cotxe abans d'anar a buscar els nens. En acabar l'assaig, ha de vigilar i insistir que els nens se'n facin càrrec. La temporada passada va extraviar-se una gralla - la d'en Jan-, que era cedida per la colla i van haver de comprar-ne una de nova amb càrrec a la seva butxaca. Encara bo que, a través de la botiga de discos, la Dafne té coneixença amb gent del món de la faràndula que n'hi van aconseguir una amb bones condicions. Sense IVA ni factura. L'activitat musical de la colla gegantera té el seu màxim esplendor quan surten a acompanyar la parella de gegants del poble en els diferents desplaçaments que fan durant la temporada a les festes majors de la comarca. Els gegants del poble s'anomen Galderic i Bassilissa i representen una parella de pagesos. En Galderic porta a la mà dreta una falç i va guarnit amb faixa vermella i barretina. La Bassilissa, cofada amb un mocador de cap, carrega un graciós cistell de vímet. Segurament, degut a la falç d'en Galderic, l'himne de la colla és Els segadors, que grallers i timbalers no paren d'assajar, com també ho fan amb aquella de "Passi-ho bé, fins l'any que ve", que no falla en cap cloenda de reunió gegantera. A les sortides festives pels pobles hi participa tota la família. Tant pares i mares com fills. I a vegades s'hi afegeix l'avi que, de solter, havia estat cap de colla.

Quedava el divendres. Ja feia dos anys que els nois demanaven poder fer algun esport, petició que a les assemblees familiars no despertava un mínim interès. Les dues germanes i els seus respectius companys no senten per l'esport cap mena d'atraccció positiva. Sempre han mirat amb mals ulls les activitats que posen per davant de tot la competitivitat, la lluita i el desig de ser més ràpid, més alt o més fort que algú altre. Però sembla que a l'escola les classes d'educació física han anat fent forat i els tres infants es deleixen per qualsevol activitat que consisteixi a jugar amb un objecte esfèric -sigui de la mida que sigui- anomenat pilota. A començaments de curs van haver de cedir, sota pressió i amenaça d'un conflicte paterno-filial irresoluble. Van apuntar-los al club de futbol del poble, que justament havia creat un equip de la seva categoria. L'Unai no ho ha confessat mai a ningú, però quan va veure en Jan equipat per al primer entrenament, secretament deixà escapar una llagrimeta : el seu somni d'infantesa havia estat jugar amb l'Athletic a San Mamés. I d'aleshores ençà, cada divendres hi ha entrenament a les instal·lacions esportives del club. I cada dissabte, partit. Setmana a casa, setmana a fora, els dissabtes hi ha partit. És també l'Estel qui té cura de portar-los a jugar, amb el dos cavalls vermell, quan el partit es celebra al poble. Quan toca anar a camp contrari, l'equip organitza el desplaçament en autocar i els joves jugadors tenen ocasió de f
er el camí en companyia dels seus col·legues d'alineació. La majoria dels membres de l'equip són coneguts del poble i amb força d'ells en Pol, en Nil i en Jan també hi comparteixen escola. L'Estel i la Dafne creuen que en les sortides en autocar els seus fills tenen una bona oportunitat per fer-se amb companys no tan habituals. I que fer noves coneixences de canalla de la seva edat amb qui comparteixen la comú afició per l'esport, fet i fet, no serà pas tan terrible. De mica en mica, sembla que va de baixa aquella aversió tan marcada contra tot allò que tingués un aire esportiu.

Avui mateix, sense anar més lluny, en acabar l'entrenament hi haurà un berenar-sopar on pares i mares també hi són convidats. És una iniciativa de la junta directiva molt ben pensada. Com que l'equip s'ha creat aquesta temporada, sempre pot anar bé establir una mica de feeling entre les famílies, especialment per integrar les que no tenen altres lligams que no sigui l'equip de futbol. Res de complicat : als locals socials hi ha un menjador ben equipat i fora, al darrera dels vestidors, l'antic president tingué l'acudit de construïr-hi una barbacoa. Unes costelles, unes botifarres i que les mares facin unes coques per postres. Serà la manera de conèixer les famílies dels jugadors i, entre tots, formar un grup cohesionat i ben avingut. A en Pol, en Nil i en Jan els fa molta gràcia la proposta. Acabat l'entrenament podran continuar jugant amb uns companys que han conegut al darrera d'anar a jugar a futbol. Es tracta de tres germans, nouvinguts al poble. Malgrat que fa ben poc que es coneixen, s'avenen molt i ja s'han creuat invitacions per anar a passar alguna tarda, quan les vacances escolars ho possibilitin, a les respectives cases. Sembla que viuen en un xalet de l'urbanització que hi ha a la falda de la muntanya i van a una escola concertada de la capital.

D'aquesta manera, avui l'Estel ha de recollir els nens a la sortida de l'escola i portar-los directament al camp d'entrenament. Mentre duri la sessió, tindrà temps d'anar a buscar la seva germana i el seu cunyat,que ja hauran tancat la botiga . Amb una mica de sort, en Dídac haurà enllestit els darrers tatuatges de la tarda i també podrà assistir a la celebració.

- Mira, mare, ja són aquí !, -exclama en Pol en veure arribar un vehicle a l'aparcament del camp de futbol.
- Aquest és el cotxe de la seva mare. Avui també ha de venir el seu pare, que en té un altre d'igual -anuncia en Jan-. Ara arriba, ara arriba !

En qüestió de pocs segons, dos Audis de color antracita han fet irrupció a l'aparcament de la zona esportiva. Del primer dels cotxes arribats en baixa una dona d'uns quaranta-cinc anys, alta, morena. Porta un vestit-jaqueta beix i unes ulleres de sol a la moda. Bossa i sabates italianes, de disseny milanès. Un nen, uniformat de futbolista, baixa de la part posterior de l'auto. Del segon cotxe en surt un home d'edat similar. Cabell negre, pentinat cap enrera amb gomina abundant. Porta una camisa rosada amb el coll immaculadament blanc. El primer botó descordat sembla indicar que s'ha tret la corbata, que deu haver deixat sobre el seient de l‘acompanyant. Obre la porta del darrera per deixar baixar dos nens més, també habillats amb l'uniforme de l'equip i, de passada, recollir l'americana, que duu plegada a la safata de sobre el maleter.

- ¡ Borja, Pelayo, Gonzalo ! -crida la dona del vestit jaqueta beix-. Dad un beso a papá y a mamá y ya podeis ir a entrenar. Luego nos veremos en el lunch que han organizado esos caballeros del club.

L'Estel presencia l'escena a una distància d'una dotzena de metres i nota com si una mena de calfred li recorrés l'espinada, de dalt a baix. I allí, en el caient de la tarda, enmig d'aquells dos cotxassos de tanta potència i amb tants seient de pell, pensa que el dos cavalls vermell fa un efecte entre còmic i patètic, talment com si s'hagués escapat de les pel·licules de Louis de Funès de l'època dels pares , de quan el pare era cap de colla dels geganters.



Comentaris

  • T'en has enterat?[Ofensiu]
    copernic | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Gràcies![Ofensiu]
    Anna Casals Colell | 18-12-2008

    Moltíssimes gràcies per donar-me la teva bevinguda i opinió vers el meu relat. Desitjo que t'hagi agradat!
    Ens llegim.

    Anna.

  • I som així[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 13-11-2008

    Encara que prefereixi un 600, el 98% optaria, si pogués per l'Audi-BMW-Mercedes. I quan més grans, pitjor... Visca l'idealisme dels nostres temps. Bon relat !!!

  • Divertidíssim[Ofensiu]
    copernic | 08-11-2008 | Valoració: 10


    En un relat ple de lucidesa i ironia has descrit les misèries i contradiccions d'una família i d'un grup social, amb una narració impecable, formalment perfecta i m'has provocat una rialla. Coneixent els teu escrits ja sé de quin peu calces i he trobat particularment encertada l'elecció dels noms propis. No podien ésser més descriptius i adequats al tipus de relat que ens regales.
    Rep una forta abraçada i espero veure'ns ben aviat. Salut!

l´Autor

Siset Devesa

53 Relats

193 Comentaris

65962 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
"Dins es món que m'he inventat tot se mou a total realitat."

Multicinemes (Antònia Font)