Tres anècdotes de teatre d’aficionats

Nonna, m'has fet riure molt amb les anècdotes del teatre. No veig l'hora cada vespre de entrar a RC i trobar els meus "amics" virtuals que m'emocionen . Un petó molt fort i gràcies pel teu amable comentari a l'Anna X.

Amb quina gràcia has sabut explicar-nos aquestes tres anècdotes, Nonna! M'has fet passar una estona divertidíssima tot recordant altres situacions semblants que jo també vaig viure quan participava en teatre d'aficionats. La primera, la de la perruca, m'ha fet venir a la memòria una obra en què el protagonista havia de ser calb i durant tota l'obra portava una tovallola al cap perquè no se li veiessin els cabells. La tovallola va caure a terra i tot el públic es trencava de riure veient-li l'abundosa cabellera, però a mi se'm va ocórrer de posar-me a cridar: "És un miracle", "És un miracle" i la gent va callar creient que allò potser era part del guió. Quins temps aquells, Nonna...

Espero que tant el teu marit com tu ja us trobeu molt millor, ho desitjo de tot cor.

Rep tot el meu afecte per mitjà d'aquesta càlida abraçada que t'envio.

Pilar

Puc imaginar-me l’especial sabor que ha de deixar en el record les anècdotes en les escenes, en la gent de teatre. Anècdotes de les quals ens deixes assaborir aquella essència tant difícil de descriure i que ens omple les entranyes. Nosaltres que ja tenim certa edat, hem estat privilegiats per veure, escoltar, sentir i fer teatre.

Deixem donar-te una abraçada amb pantomima sense farsa.
Joanalvol

M’han fet riure les tres anècdotes de teatre. De vegades aquesta mena d’anècdotes són millors que les obres representades. Jo he fet poc teatre, però vaig ser ballarina de jazz i recordo amb més precisió les coses que ens passaven als assatjos, entre bastidors i, de vegades, a l’escenari, que no pas com era l’espectacle. I tinc una anècdota de quan era molt petita i em vaig trobar obligada a participar en una obreta en un teatre força gran. Era el primer cop que havia de sortir a un escenari i tenia pànic. Encara bo que el meu paper era molt curtet: entrar a l’escenari per la dreta, anar al mig, dir no sé què i sortir per l’esquerra. La meva àvia va venir a veure’m “actuar” amb els meus pares i es veu que acabada la representació els va dir: “I la nena? No l’he vista a l’escenari”. Ells li van respondre: “Sí, dona, no has vist aquella cosa que passava rabent d’una banda a l’altre de l’escenari i cridava alguna cosa? Era la nena”.
Una forta abraçada gens teatral,
Shaudin

Em sembla que ja coneixia aquesta gran passió teva pel teatre... potser l’havíem comentat amb anterioritat amb motiu d’algun altre text o intercanvi d’opinions... però encara que no hagués estat així, m’hagués quedat prou clar després d’haver-te llegit avui, ja que he vist l’afecte amb què has construit aquest relat, amb què tractat el tema, l’ambient, els diferents personatges ( actors, protagonistes, auxiliars, públic ), ... les anècdotes en si mateixes i tot el que les envolta.

Diria que és el mateix tipus d’afecte amb què ens tractes a tots els que et som a prop, i entre els quals m’enorgulleix comptar-me ;-)

T’envio una abraçada molt i molt afectuosa,
Unaquimera

Au, vinga Nonna, que segur que després del teu llarg recorregut pel món del teatre com a molt bona actriu i rapsoda que ets, segur que tens més anècdotes tan divertides o més com les que ens expliques amb una traça increïble.
Les tres m'han agradat molt però la de la perruca és per petar-se de riure. A veure si s'aixeca de nou el teló per presentar noves anècdotes que en volem més.
Tres abraçades i tres bisos, estimada Nonna!

Mercè

imaginatives i màgiques, on tot és possible.
M'han agradat.

Una abraçada

Afortunadament, en el teatre no pots tallar i ocultar les preses falses, perquè no n'hi ha. Ni pots reproduir-les, juntar-les i afegir un "extra" a la pel·lícula (que de vegades és millor que la pel·lícula), perquè és irrepetible.
Com la vida, afortunadament.
Una abraçada!

És increïble. Estic mig rient, mig somrient d'alegria. Resulta que estic escoltant No hay marcha en Nueva York de Mecano i se m'ha fet un bon batut de quatre colors: el de la cançó teatral de Mecano i els de les tres teves anècdotes magistrals! : )


Sergi

Nona, m'has fet riure amb aquestes anecdotes que expliques, les he trobat molt divertides i m'has fet agafar ganes d'explicar un parell o tres coses d'aquestes que pel bon moment que t'han fet passar, no les oblides!

Una abraçada.

Gemma

Molt bones les anècdotes, està bé compartir-les, ho has fet amb tan bona descripció que semblava que m'hi troves! He fet unes bones rialles, i això és bo, que ja en tenim prou de maldecaps!

He passat una bona estona i m'ha agradat tornar a llegir-te, tens una mena de relatar que sempre em captiva, en qualsevol dels teus estils.

Una càlida abraçada des de les terres de ponent,
núria

Que les papallones siguin lliures
per sempre,
sense arrencar-li les ales,
sense clavar-li agulles,
deixant-les volar de veritat.
Bon relat.

Caram si que passen coses quan vas al teatre Nonna! Molt divertides!. Imagino que per els pobres actors que ho van patir no ho va ser tant.

petons
Marta

I què ben narrades! M'hi veig al mig. M'han encantat. I a més, estic segura que en tens moltes altres. En vull més!! Un petó

a

Nona, aquestes tres anècdotes són tan entranyables i properes que, crec, tots ens hi sentim reflectits, encara que no hagim participat mai en una colla de teatre amateur. Un somriure teatral i sincer alhora per començar l'any, fantàstic! Una forta abraçada.

Aleix

el teatre és com la vida, una contínua tragicomèdia

per cert, als pastorets de mataró, que te'ls recomano, aquest any va passar una cosa semblant.
ei, m'encanta el teatre !

abraçades
joan