Cercador
Tres al parc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
L'aire fred d'abril ha hagut de fer esperar la nena. L'àvia podria vinclar-se i caure. I potser no aixecar-se. Camina trontollant i molt a poc a poc. Sense bastó, no obstant. La menuda encara no ha pres consciència que li hauria de donar la mà i ajudar-la. Els seus pares havien de treballar. La Setmana Santa és tan llarga! S'han d'enquibir els infants, els casals de Pasqua costen un ou i ells ni un de xocolata no poden comprar-n'hi, que tenen uns salaris irrisoris però que agraeixen, estant com està tot. El recurs de l'octogenària veïna és pràcticament obligat. Li farà companyia i a canvi la mare de la nena la compensarà amb un baldeio al pis petit que a la dona gran se li ha fet immensament gran. No pot assolir ni una quarta part de l'esma que abans tenia per a netejar, ordenar, fer i desfer. Amb prou feines renta els plats i es canvia la roba interior!
L'aire d'abril s'ensenyoreja amb un toc d'enyor hivernal gens recomanable per a la dona asseguda al banc que, quieta, hi està més exposada que no pas la nena que va saltironant i pul·lulant entre els gronxadors i el tobogan.
Aquella figura encorbada mira com la criatura juga. I somriu entre arrugues i aleshores algunes canvien una mica la posició i s'il·luminen. La dona va abillada amb pantalons còmodes de material no t'hi fixis, un jersei de llaneta falsa -acrílic total- i una bata de màniga curta de quadrets vichy que la mig folra, però no abriga prou.
Han sortit perquè el sol es feia sentir, però la plaça és un lloc enganyós: massa obert.
-Sí, maca, patates fregides i una truita. Jo em faré arròs bullit.
Àpat senzill i barat. Les dues quedaran satisfetes. Pensa en guardar la paella amb l'oli per a unes quantes vegades.
Desvia la mirada cap a la mascota: un gos de pelatge deslluït, un animal que ja té una edat. La bèstia, un ca de mida mitjana, mostra uns ulls entelats com gots trets d'un rentaplats en què l'abrillantador no ha fet la seva feina. És pota-curt. Això marca encara més el pes que porta: una mena de pilota enganxada. Segurament és una inflamació exagerada de genitals.
S'acosta l'hora de dinar. La nena té gana. Algú tafaner (servidora) des d'una finestra les va observant. Ara s'abracen. És una imatge commovedora que parla sola.
I marxen. La nena amb bambes i les malles roses i més roba alegre que algú ha passat a la seva mare dins bosses de supermercat. Pentinada amb una cua de cavall. Desperta i flexible. La senyora, amb passes insegures i febles, tocada per moltes tecles. Els cabells oliosos i mancats de volum, com una perruca d'espantaocells oblidat. Enterbolida i anquilosada. El gos a tocar de la seva mestressa, arrossegant aquella pes mort que li durà la mort?
I jo desconnecto l'ordinador. Haig d'anar a cuinar, també.
Però em queden al cor, aquells tres sers. Per això he hagut d'escriure aquest relat, aplicant-hi ficció...tan de bo tot fos ficció!
L'aire d'abril s'ensenyoreja amb un toc d'enyor hivernal gens recomanable per a la dona asseguda al banc que, quieta, hi està més exposada que no pas la nena que va saltironant i pul·lulant entre els gronxadors i el tobogan.
Aquella figura encorbada mira com la criatura juga. I somriu entre arrugues i aleshores algunes canvien una mica la posició i s'il·luminen. La dona va abillada amb pantalons còmodes de material no t'hi fixis, un jersei de llaneta falsa -acrílic total- i una bata de màniga curta de quadrets vichy que la mig folra, però no abriga prou.
Han sortit perquè el sol es feia sentir, però la plaça és un lloc enganyós: massa obert.
-Sí, maca, patates fregides i una truita. Jo em faré arròs bullit.
Àpat senzill i barat. Les dues quedaran satisfetes. Pensa en guardar la paella amb l'oli per a unes quantes vegades.
Desvia la mirada cap a la mascota: un gos de pelatge deslluït, un animal que ja té una edat. La bèstia, un ca de mida mitjana, mostra uns ulls entelats com gots trets d'un rentaplats en què l'abrillantador no ha fet la seva feina. És pota-curt. Això marca encara més el pes que porta: una mena de pilota enganxada. Segurament és una inflamació exagerada de genitals.
S'acosta l'hora de dinar. La nena té gana. Algú tafaner (servidora) des d'una finestra les va observant. Ara s'abracen. És una imatge commovedora que parla sola.
I marxen. La nena amb bambes i les malles roses i més roba alegre que algú ha passat a la seva mare dins bosses de supermercat. Pentinada amb una cua de cavall. Desperta i flexible. La senyora, amb passes insegures i febles, tocada per moltes tecles. Els cabells oliosos i mancats de volum, com una perruca d'espantaocells oblidat. Enterbolida i anquilosada. El gos a tocar de la seva mestressa, arrossegant aquella pes mort que li durà la mort?
I jo desconnecto l'ordinador. Haig d'anar a cuinar, també.
Però em queden al cor, aquells tres sers. Per això he hagut d'escriure aquest relat, aplicant-hi ficció...tan de bo tot fos ficció!
Comentaris
-
Trista realitat[Ofensiu]aurora marco arbonés | 18-04-2015
La pobresa infantil i la de la gent gran. Els més vulnerables i els més desfavorits. Ho has sabut transmetre amb un llenguatge fresc i quotidià, com una bona observadora que ets i una escriptora que guanyes pes cada cop que escrius (em refereixo a qualitat, eh?).
És, desgraciadament, una realitat que els governs ignoren, mirant cap a un altre costat, mentre anem apropar-nos, cada cop més, a imatges de postguerra que crèiem oblidades.
I el gos! També vell, fotut, mal nodrit...
Vals molt, nena! -
Trista realitat[Ofensiu]aurora marco arbonés | 18-04-2015
La pobresa infantil i la de la gent gran. Els més vulnerables i els més desfavorits. Ho has sabut transmetre amb un llenguatge fresc i quotidià, com una bona observadora que ets i una escriptora que guanyes pes cada cop que escrius (em refereixo a qualitat, eh?).
És, desgraciadament, una realitat que els governs ignoren, mirant cap a un altre costat, mentre anem apropar-nos, cada cop més, a imatges de postguerra que crèiem oblidades.
I el gos! També vell, fotut, mal nodrit...
Vals molt, nena! -
molt bo[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 07-04-2015 | Valoració: 10
Un born relat
Montse
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436301 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com