Trenta anys sense fumar!

Un relat de: Joan Colom
No puc precisar la data exacta, però sí que va ser en març de 1988 i probablement la penúltima o l'última setmana, inici de les vacances de Pasqua. Així que aquest mes es compleixen trenta anys d'un episodi important a la meva vida: en portava més de vint de fumador compulsiu, amb un consum diari de 50 cigarrets (dos paquets i mig) empassant-me el fum, i vaig deixar de fumar. Per què llavors, precisament? Doncs perquè estava tan fotut per un revés acadèmic sofert mesos enrere i del qual la meva fatxenderia n'era l'única responsable, que ja no em venia d'un contratemps o un sacrifici de més; i, en contreure una severa afecció bronquial, em vaig dir: ara o mai! D'entrada no tenia gens clar si aconseguiria deixar-ho per sempre; de fet, durant sis mesos només em reptava a mi mateix preguntant-me cada dia si seria capaç d'aguantar-ne un més sense tabac i, per si de cas, sempre en portava un paquet a la butxaca. Però aquí em teniu: a dia d'avui no n'he encès cap més.

Si aquell tabac negre era realment tabac, això ja és més discutible. En tot cas, si ho era, no era del millor: poca nicotina, pel que més endavant explicaré en qualificar cada cigarret de tros de tortell amb sorpresa, però sí quantitats inimaginables de quitrà, cosa que es va fer palesa en l'últim any de fumador, en què els meus bronquis ja no suportaven l'aspiració directa dels gasos de combustió i vaig comprar-me un broquet que els filtrava mitjançant unes càpsules de plàstic on precipitaven en forma de líquid fosc, dens i viscós, que s'emplenaven i calia canviar amb només deu o dotze cigarrets. I no resultava gens tranquil·litzador pensar que tot allò havia estat amarant-me els pulmons any rere any. Perquè es tractava dels anomenats "celtes curts" que, curiosament, van deixar de fabricar pocs mesos més tard, en el mateix 1988. En realitat, en el paquet només hi posava "Celtas", suposo que volia ser la versió espanyola dels "Gauloises" francesos i, si els consumidors els titllaven de curts, era perquè hi havia els "Celtas largos", més llargs de tabac però sense filtre, i els "Celtas Extra", aquests sí, equipats amb filtre. Però, ves per on, a mi m'agradaven els curts. No pas perquè fossin més barats, sinó perquè la trajectòria d'iniciació en el tabaquisme va començar amb els "Ducados" (amb filtre), d'aquí havia passat als "Rumbo" llargs (també amb filtre) i després als curts (sense). El pas següent i definitiu va ser els celtes curts, probablement un amor a primera vista. Calculo que a mitjans de carrera ja no fumava altra cosa, perquè a Ceuta, on em va tocar fer la "mili", no era gens fàcil trobar-ne però m'hi vaig mantenir fidel. Les places africanes de Ceuta i Melilla tenien la consideració fiscal de port franc i eren un paradís per als consumidors de ros americà, molt més barat que a la península. Disortadament, de negre peninsular no en trobaves si no era d'estranquis i amb sobrepreu, perquè hi havia una empresa local que tenia l'exclusiva en aquells territoris, i allò que més s'assemblava als "Celtas" de la seva producció eren uns cigarrets infectes anomenats "Goleta". Conclusió: vaig demanar als pares que, en comptes d'enviar-me paquets amb llaminadures i embotits, m'enviessin amb regularitat celtes curts.

A més del rètol "Celtas" i de la imatge d'un guerrer celta amb casc, brandant l'espasa (els paquets de "Gauloises" només mostraven un casc), en la part inferior del paquet es llegia en lletra menuda "20 cigarrillos hebra", però de fulla de tabac picada no sols hi havia brins. En no dur filtre, cada cigarret l'encetava buidant-lo lleugerament per un extrem, per impedir que m'entrés tabac a la boca i perquè resultava més agradable notar entre els llavis el doble gruix de paper que s'obria en aspirar, deixant passar el fum. Doncs bé: en aquests preparatius no era infreqüent notar al tacte el gruix d'una tija (suposo que un fragment de la nervadura de la fulla de tabac que, un cop trossejada, no garbellaven prou acuradament) que, quan l'estiraves per treure-la, resultava ser un tronquet de gruix considerable i d'un a tres centímetres de llarg. Mirava de prendre'm amb humor aquestes troballes i pensar que aquell cigarret era el tros de tortell amb la "sorpresa", tret de quan allò anava de punta a punta, en versió tronquet o, com em va passar una vegada, fil d'arpillera, gairebé cordill, probablement desprès dels sacs de fulles de tabac. Llavors l'humor donava pas al desconcert.

Però res d'això em feia reflexionar sobre el perjudici, en gran part irreversible, que estava causant a l'organisme. Encara recordo quan, en llevar-me, tot just calçades les xancletes i assegut encara al llit, sobretot a l'hivern, m'agafava un accés de tos que no parava fins que, encenent el primer cigarret del dia, feia una inhalació profunda. Immediatament, aquella sensació gairebé tàctil del fum espès de tabac penetrant fins els més recòndits alvèols pulmonars, era com si l'àngel de la guarda m'hagués introduït un braç per cada bronqui i amb les seves mans expertes em gratés benèficament les entranyes fins a treure'm la pruïja que em feia estossegar. O quan, retornant a casa a les tantes, després d'haver sopat fora i haver anat al cine amb l'Elisa, obria la porta i la primera sensació que venia a donar-me la benvinguda (llar, dolça llar!) era inequívocament olfactiva: la fortor familiar a fum de tabac que ho impregnava tot. Anys després, quan la Paca es va entossudir a pintar el pis, el pintor s'exclamava de les passades de blanc que havia hagut de donar al sostre i a les motllures perimetrals, per tal d'eliminar tot rastre de la brea que els empastifava, per condensació del fum de tabac sobre aquestes superfícies fredes, especialment a la sala de dibuix que donava al carrer.

Els primers mesos d'abstinència no van ser un camí de roses. Deixant de banda la tendència a menjar més per combatre l'ansietat, el dia a dia era feixuc: cap al migdia ja tenia espatlles i clatell endolorits com si m'haguessin esbatussat de valent, a causa de la contractura muscular sostinguda des de bon matí en resposta inconscient a l'estrès. I no parlem de la consistència i el color dels gargalls expectorats, a mesura que el revestiment ciliar de la tràquea recuperava la seva funcionalitat en l'expulsió dels cossos estranys que durant anys havien estat colonitzant les vies respiratòries. I el que no té nom és l'absoluta impunitat amb què els fumadors actius havíem contribuït a emmalaltir també les vies respiratòries de la gent amb qui compartíem els espais tancats. Llavors no n'erem conscients, i a sobre ens sentíem molestos si algú gosava demanar-nos educadament que sortíssim a fora a fer el cigarret.

M'he limitat a redactar una crònica commemorativa sense massa suc ni bruc, però, com que no vull que se'm quedin al pap els propòsits inicials, abans de posar-hi el punt final us confessaré fins a quin extrem sóc pretensiós quant a altura d'intencions i incompetent quant a capacitat real per dur-les a terme. Amb un títol menys explícit, la frase amb què volia començar el relat era: "Un dia d'aquests farà trenta anys que vaig trencar una relació de més de vint", donant peu a interpretacions equívoques muntades sobre l'ambigüitat de "trencar una relació" i diferint al màxim la resolució del malentès, per sacsejar el lector amb un cop d'efecte final: descobrir-li amb què (no pas amb qui) s'establia la relació trencada. M'hi havia posat però no me n'he sortit, i no només per manca d'ofici (que també, òbviament) sinó perquè, per escriure amb solvència, no n'hi ha prou a proposar-s'ho sinó que cal sentir la irreprimible necessitat de dir coses. I fa temps que no sento la irreprimible necessitat de res...

Tant de bo que tot fos tan senzill com deixar de fumar!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: