Cercador
Trenquem el sexisme a les aules
Un relat de: Yasmina Ribera Gil- Compartir:
Actualment, vivim en una societat molt diversa, i el meu propòsit cada curs escolar que comence és fer dels meus alumnes persones crítiques, perquè siguen capaços de reflexionar i pensar sobre allò que tenen al davant cada dia. Però, sobretot, què és el que tenim a les nostres vides des de sempre, que ens controla i ens encasella dins d’un sistema, que dona privilegis als homes, com és el patriarcat? Està clar, estem parlant del sexisme. D’açò, principalment, vull que en siguen crítics.
El sexisme és la gran amenaça d’aquesta societat, i de la qual els nostres alumnes encara no en són ben conscients. I parlem d’amenaça perquè resulta vertaderament perillós, ja que no sempre és fàcil de detectar i es pot presentar de formes molt diverses. Així, ens podem trobar al davant un sexisme hostil, en què s’aprecia clarament el comportament masclista dels alumnes, amb els seus comentaris o les seues actituds, i que al ser més visual el podem detectar i actuar, encara que no sempre és fàcil. Ara, em venen a la ment, alguns dels casos que he tingut a les meues classes. Malauradament, m’he trobat amb alumnes que no amagaven el seu pensament masclista i les seues pràctiques sexistes, quan cridaven a plena veu que es negaven a seure al costat d’una altra companya perquè era una xica. Sí, per ser una dona. És molt trist veure com adolescents de 15 anys poden arribar a pensar així, i em fa por saber en que es convertiran quan siguen adults. Em sent totalment responsable d’eradicar eixos comportaments i, per desgràcia, no sempre tinc els recursos o el suport necessari per poder-ho fer.
Però, tot açò encara es pot complicar més quan apareix altre tipus de sexisme menys visual, més subtil o dissimulat, per dir-ho d’alguna manera. Em referisc a l’anomenat sexisme benevolent, que es basa en la relació paternalista i de protecció que tenen els xics amb les xiques. Açò entrellaça amb la idea que ha creat el patriarcat de que el sexe femení és el dèbil, el fràgil, i que per tant, les dones han de ser cuidades, perquè no tenen capacitat per fer les coses per elles mateixes. Sovint, molta gent confon aquesta idea en una visió “romàntica” i de “cavallerositat” per part de l’home a la dona. Però no. Com a docents no podem permetre tampoc, de cap de les maneres, que aquest sexisme benevolent hi estiga present, i que els nostres alumnes el normalitzen. Estic molt farta d’escoltar comentaris d’alumnes com: “deixa els problemes informàtics per als xics que som els que saben” o “tu vas a pujar les taules? Si no tens força, eres una xica”. M’encenc de ràbia!
Per tot açò i més, la nostra tasca com a docents és formar persones. Persones respectuoses, tolerants, crítiques... Per tant, hem de dir prou i plantar-nos quan escoltem tots eixos comentaris sexistes, i deixar de banda tots els continguts o totes les fitxetes i exercicis que “tocava” explicar eixa sessió i fer-ne una reflexió en profunditat, ensenyar-los models de referència femenins, i sobretot, fer-los pensar cada dia. Perquè si no... De què ens valdrà que els nostres alumnes, eixos futurs adults que estem formant, tinguen coneixements però no tinguen valors?
El sexisme és la gran amenaça d’aquesta societat, i de la qual els nostres alumnes encara no en són ben conscients. I parlem d’amenaça perquè resulta vertaderament perillós, ja que no sempre és fàcil de detectar i es pot presentar de formes molt diverses. Així, ens podem trobar al davant un sexisme hostil, en què s’aprecia clarament el comportament masclista dels alumnes, amb els seus comentaris o les seues actituds, i que al ser més visual el podem detectar i actuar, encara que no sempre és fàcil. Ara, em venen a la ment, alguns dels casos que he tingut a les meues classes. Malauradament, m’he trobat amb alumnes que no amagaven el seu pensament masclista i les seues pràctiques sexistes, quan cridaven a plena veu que es negaven a seure al costat d’una altra companya perquè era una xica. Sí, per ser una dona. És molt trist veure com adolescents de 15 anys poden arribar a pensar així, i em fa por saber en que es convertiran quan siguen adults. Em sent totalment responsable d’eradicar eixos comportaments i, per desgràcia, no sempre tinc els recursos o el suport necessari per poder-ho fer.
Però, tot açò encara es pot complicar més quan apareix altre tipus de sexisme menys visual, més subtil o dissimulat, per dir-ho d’alguna manera. Em referisc a l’anomenat sexisme benevolent, que es basa en la relació paternalista i de protecció que tenen els xics amb les xiques. Açò entrellaça amb la idea que ha creat el patriarcat de que el sexe femení és el dèbil, el fràgil, i que per tant, les dones han de ser cuidades, perquè no tenen capacitat per fer les coses per elles mateixes. Sovint, molta gent confon aquesta idea en una visió “romàntica” i de “cavallerositat” per part de l’home a la dona. Però no. Com a docents no podem permetre tampoc, de cap de les maneres, que aquest sexisme benevolent hi estiga present, i que els nostres alumnes el normalitzen. Estic molt farta d’escoltar comentaris d’alumnes com: “deixa els problemes informàtics per als xics que som els que saben” o “tu vas a pujar les taules? Si no tens força, eres una xica”. M’encenc de ràbia!
Per tot açò i més, la nostra tasca com a docents és formar persones. Persones respectuoses, tolerants, crítiques... Per tant, hem de dir prou i plantar-nos quan escoltem tots eixos comentaris sexistes, i deixar de banda tots els continguts o totes les fitxetes i exercicis que “tocava” explicar eixa sessió i fer-ne una reflexió en profunditat, ensenyar-los models de referència femenins, i sobretot, fer-los pensar cada dia. Perquè si no... De què ens valdrà que els nostres alumnes, eixos futurs adults que estem formant, tinguen coneixements però no tinguen valors?