Trencant el silenci

Es el que em suggereix aquest poema. Ah!i graciès per les teves paraules al forum. un petó.


Chen.

Valoració només; sota, el comentari.

He clicat "Trencant el silenci" com a relat preferit d'un altre autor i he anat a parar a Afrika Winslet, que tot just llegia fa (dos dies? Ahir?).
En fi, m'he dit, una altra bona poesia, segur.
Bé, crec que la millor manera de fer-te entendre què m'ha semblat aquesta poesia i les altres que t'he llegit és reproduint-te el que he expressat: (Està en col·loqual, clar)
"És que és boníssima, aquesta pava".
En fi, ets una poetessa genial, de debó, boníssima. I fas grans poesies, molt grans.

Una abraçada i fins aviat. Segur que el proper cop no et trobo per casualitat.

Arbequina.

es respira molta sensibilitat darrera i una facilitat per a plasmar el que significa el moment en sí que fa quedar-me amb una sensació de com si l'estigués veient.
Vaig ara a pel segon que em digueres.
Petons!
Xitus.

Diuen que la perfecció no existeix.

Hi ha però, poemes que li passen frec a frec,

la sobrevolen altius, impertérrits, perennes.

Com un huracà,

passen i després res és el mateix.

Aquest, sense dubte, és un d´ells.




helena

-Algú para el món perquè no es perdi
les teves paraules trencant el silenci...-

Brillant. M'ha encantat. El títol m'ha
impactat molt. -Trencant el silenci-. El trobo meravellós. Mentre el llegia m'he anat imaginat una escena de pel·licula amb els teus mots. Aquests han dibuixat en mi, una imatge.
Felicitats de tot cor. Et seguiré llegint!

laura^^

uaaa m'encanta...
has aconseguit que visqui el moment... ple de tensió, d'emoció, de pànic pel què passarà en el moment immediat...aquest silenci que fa tant mal però que no saps com trencar, ni si ho has de fer... i finalment, un somriure... :)

Un ritme constant i àgil; un embolcall eteri per descriure quelcom molt profund.
Quantes vegades ens perdem entre els silencis, amb la incertesa d'un temps que sembla haver-se aturat en el no-res, navegant entre oceans llunyans com un naùfrag.
Només un lleu gest, una senzilla i sincera paraula que ens acaroni, pot canviar els camps àrids i erms per un esclat tendre i lluminós de primavera.

Un poema ple de força, sensibilitat i tendresa!

Abraçades i rialles de colors!

amb unes paraules que potser no volen ser escoltades... per què? doncs potser perquè tot canvia després afirmacions confoses, d'unes deduccions equivocades...

I el temps s'atura i es converteix en una postal inert, sense vida...

"...
Asmàtic, el temps, avui no té cap pressa,
gosa gaudir d'un respir que sovint nega
..."

Un poema profundament críptic, potser difícil d'interpretar per altri... però, no em preguntis perquè, hi llegeixo un missatge amb una bona dosi de rancúnia, de retret. Tot resta aturat, cal la reflexió.

Interessant exercici poètic, Àfrica.

Petonassets!

no el puc entendre del tot, puc apreciar-ne la bellesa i dolçor d'aquesta peça!

quina tensió... sembla l'obertura d'una peli de suspens...
m'ha fet molta gràcia la teva mala lleteta de llegir el meu primer relat d'ara fa un any... quina vergonya!!! què simple, popular, naïf i naf-naf... me les pagaràs je je... per sort, he evolucionat una miqueta, no sé si per a bé o per a fatal del tot.
un petonàs, Afrika... i per què Afrika? ai, ja ho sé... ets un creuatge entre amazona, anaconda-light i catalana de puta mare!!!!