Trencaclosques en blanc

Un trencaclosques de peces en blanc reposava pacientment en una prestatgeria d'escola. L'havien desat allà feia uns quinze anys. Havia vist passar centenars de nens per davant seu i la seva il·lusió sempre havia estat que algú el triés com a company de jocs. Desitjava que algú l'acolorís i es trenqués el cap intentant encaixar-ne les seves peces. Però el nens petits ja se sap, preferien els jocs plens de dibuixos i colors.
Un dia, el Joan el va trobar. El va treure del plàstic que l'embolcallava i se'l va endur a classe. Va començar a pintar-ne les peces una a una. Un amic que el va veure també hi va voler participar. No van fer un dibuix sencer, sinó que a cada peça hi feien una cosa diferent: en una hi dibuixaven, a l'altre hi escrivien, l'altre només l'acolorien... I hi va participar molta gent, cada company pintava una peça, fins i tot la professora i els pares d'en Joan van participar-hi. Ell n'estava molt orgullós. Era un trencaclosques meravellós: ple de dibuixos, idees i colors. Tan bon punt va estar acabat va córrer a ensenyar-lo a la professora:
-Miri senyoreta, quin trencaclosques més bonic m'ha quedat!- va exclamar cofoi.
-Si que n'és de maco, ara el pots desfer i provar de muntar-lo - el va animar ella.
-Però... Si mai l'he desmuntat. - dubtava en Joan - Com que estava en blanc, em feia por no saber muntar-lo.
-Tranquil que ara ja no està en blanc , ara si que hi pots jugar. - intentava convence'l ella
-Ja però... em fa pena desmuntar-lo.
-Mira, Joan pensa que si ara el desmuntes no passarà res home, tard o d'hora el sabràs encaixar.
I així ho va fer, va desencaixar les cinquanta peces una a una i les va repartir sobre la taula. Va començar a encaixar-les però per més que ho intentava, no ho aconseguia. Semblava que les peces no tinguessin cap cosa que les unís. Els dibuixos tampoc no l'ajudaven, doncs, cada peça era independent de l'altre i per tant, no encaixaven. Després de dies d'intentar-ho, va haver de demanar ajuda a la professora. Però ella no en va saber. Va demanar-ho als pares, als germans, als amics, a familiars, tiets, cosins i avis. Però ningú no va poder, semblava que les peces estiguessin embruixades i no volguessin saber res unes de les altres. Així que es va rendir i va desar les peces en un pot amb l'esperança de que algun dia trobaria algú que sabés muntar-lo.

Trenta anys després el trencaclosques veia passar en Joan pel seu davant dia rere dia. Però ell mai si acostava.
Sorprenentment un dia, en Joan el va agafar. En va treure totes les peces i va decidir que no descansaria fins que no aconseguís muntar-lo. Va assentar-se a la seva butaca preferida, davant de la taula amb totes les peces. Després de trencar-s'hi el cap hores i hores va tenir una pensada: Va girar totes les peces de manera, que es veiés la cara en blanc i va començar a encaixar-les. Tot i que era difícil trobar-ne els encaixos, les peces no es resistien a ajuntar-se. A en Joan tot això li semblava un somni. Al cap d'una hora de treball, ho havia aconseguit. Però estava tan cansat que les mans li feien figa i va decidir anar a dormir i girar-lo l'endemà.
Tant bon punt va despertar, va afanyar-se a buscar una fusta per girar el trencaclosques. Lentament i amb cura, va posar-lo damunt la fusta, va contar fins a tres i el va girar. No podia creure el que veia: Les peces tornaven a estar en blanc.