Tren de curt trajecte

Un relat de: Orrienka

Es desperta al migdia amb el cap descol·locat, les idees fora de lloc, incapaç d'observar allò que te al davant... A les palpentes entra a la cuina i s'inunda l'estomac d'aigua. Vomita. Es torna a deixar caure sobre el llit com abatut, sense aclucar els ulls. Es palpa la cara com traient-se una mascara de teranyina. Ara li ve una imatge al cap que li fa recordar que ha quedat després de dinar amb en Nàvil. Són dos quarts de quatre i ja l'espera a la cantonada de sempre. El veu arribar, amb prou feines es saluden i intercanvien material i bitllets. No es diuen adéu, però si fins demà. Torna a casa, surt al balcó i somriu. Recorda la nit anterior a la fàbrica abandonada i desitja repetir la festa: tornar a veure els amics, parlar de la vida, riure fins sortir el sol...

Passades les onze baixa al pub de la plaça: hi ha poca gent però s'omple a mesura que passen els minuts. Demana una rossa de barril amb poca escuma i de sobte nota una mà a les seves espatlles i una veu femenina, molt dolça i suau diu "com va això?" . Ell respon amb un sincer somriure i s'inicia una conversa d'allò més distreta sobre la nit passada.

Dues hores després surten del pub i es dirigeixen cap a l'antiga fàbrica. Ja és plena de gent, la música fa tremolar-ho tot i tothom somriu a través de les mirades confoses que inunden la sala. Ara es porten les mans a la boca i empassen ràpidament. Ballen i beuen. Tornen a empassar. Parlen i riuen amb tothom i tornen a empassar allò que per a ells és l'essència de la festa. Passen els minuts i segons cada cop més lentament. Encara és de nit i la gresca està muntada. Tornen a empassar.

Moments després ja no és la mateixa persona que feia unes hores: ja no somriu, ni parla, ni balla, sinó que sembla no ser-hi.

Ara és a terra, tot pàl·lid, els ulls en blanc i la cara sembla fer ganyotes. Entremig del maremàgnum sona una sirena cada vegada més estrident. Les veus de la sala se li fan més confoses i lentes, no veu siluetes sinó ombres, foscor...Se'n va...

En un últim sospir ha pogut veure com s'ha escapolit la seva curta i innocent vida, plena de pols i verí, pensant que ja ho sabia tot sense saber que tant sols havia acabat de sortir de l'ou, tanmateix començava a madurar, però era clar que havia agafat el tren menys indicat per encarrilar-se a una vida en la que un pas en falç o una decisió mal empresa podia fer desaparèixer a qualsevol com un huracà que arrasa tot sense escrúpols ni excepcions...

Comentaris

  • Trens de vida[Ofensiu]
    Capità Borratxo | 06-07-2007

    Sí noia... tens raó, hi ha trens que de vegades triguen menys del que haurien... (menys els de Rodalies, que són una m...)

    Enhorabona pel relat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Orrienka

1 Relats

1 Comentaris

539 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Tinc 20 anys acabats de fer. Sóc molt riallera i sapastre, segons diuen...
Quan vaig nèixer la meva família vivia a Mataró i per sort, quan vaig fer els 3 anys, ens vam traslladar a Òrrius, el meu paradís terrenal, on encara hi visc i on hi faig vida.
Estudio el batxillerat humanístic al Miquel Biada de Mataró.
Des de ben petita m'ha agradat redactar, inventar histories i xerrar molt.
Espero que us complagui els relats que escrigui, i demano per favor que si teniu quelcom a comentar no s talleu, que si són errors s'han de corregir...

Últims relats de l'autor