Trèmula prímula

Un relat de: Mena Guiga
Un caminet just per a passar-hi una persona separava el jardí en dues parts asimètriques. El caminet el gastaven, dia rere dia, els mateixos peus.

Gastats els peus, la rendició de les herbes caducà. Quatre pluges, terra estovada, caminet net de passes -en el trepig de l'oblit- i una munió de brins agosarats iniciant-ne el domini. Usaven un alè d'aire per exclamar alhora:

"Venim per tenyir, pertànyer al verd et toca novament, camí".

I sí, sí, el camí terrós anava adquirint, gradualment, clapes del nou to. L'herbam s'imposava.

El jardí anà perdent el toc de les mans que l'arranjaven dia rere dia, fins que les mans es van gastar i van haver de gratar un altre món.

El jardí esdevenia assilvestrat. Hi feien visites, sense cap mena d'espant de ser foragitats, els felins del barri. Els ocells niaven a les copes dels arbres. S'instal·laven ratolins aquí i allà. Altres bestioles i insectes hi trobaren el paradís.

Els cargols es multiplicaven sense la ingesta de taps letals espargits arreu per aniquilar-los. Els cargols incrementaven la població, traguent més i més banya. Un d'ells, de mena endrapaire major, ensalivà davant el que li semblà un tipus d'enciam. Tot per a ell sol, solet. Anava endrapant i endrapant, atipant-se i atipant-se, el mol·lusc. Fins que...notà una vibració subtil que igualà a la seva pròpia quan venien ocells de bec foradaire i havia d'entaforar-se closca endins. Darrer l'atapeïment de fulles delicioses tremolava una única flor d'entre altres traspassades amb qui formava un ramell. Era la última prímula. Prima, poca cosa, ofegada per massa fulles. El cargol...el cargol va fer veure que no la veia i, galantment -i molt més- es desvià fent-se venir la ruta de la menta a la ment.


Comentaris

  • Caragolet[Ofensiu]
    Nil | 24-06-2020 | Valoració: 10

    Un relat que ens fa posar en contacte amb la natura, quan aquesta actua amb lliure albir. Aquests dies de confinament les mal anomenades males herbes han pogut completar a lloure llur cicle de la floració, mostrant-nos una infinitud de matisos en colors, formes i textures. He vist florestes que no m'hagués imaginat mai. Heures que ha hn abastat les capçades dels arbres amb el risc d'escanyar-los... Aquest caragolet respectant la darrera prímula és la cirereta del relat. Nil

  • Encisador[Ofensiu]
    Illadestany | 15-04-2020 | Valoració: 10

    Encisadora prosa poètica per a descriure'ns com la natura reprèn els seus espais després del pas dels humans, Formoses imatges les del trepig de l'oblit, el camí que pertany al verd,...També es pot aplicar a la terra que viu alegre la primavera confinada d'humans, també ara ocells i bestiar divers retornen a ocupar indrets que nosaltres els havíem confiscat
    Finalment, sublim el cargol que es desvia, com si no hagués vist la fràgil flor, "fent-se venir la ruta de la menta a la ment".

  • Preciós[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-04-2020

    Aiiii què maco aquest relat, molt i molt. És que toques un tema que a mi m’agrada moltíssim, que és els jardins abandonats.
    I precisament aquests dies estava pensant que els camins pels que passejo habitualment ara es deuen estar omplint d’herbes, insectes... Perquè, sembla mentida, però la natura triga poc a reconquistar els camins si es deixen de trepitjar. Així que suposo que quan hi torni, quan hi tornem, els trobarem una mica “envaïts” i m’agrada molt la idea.
    Al teu relat, hi ha la tristesa de fons de qui ja no trepitja el camí, un camí que ja era estret i irregular, a un jardí com antic. I a la vegada és tan maca la imatge que em dibuixes a la ment, plantes i animals fent la seva, un petit paradís... I el cargolet respectant a la darrera prímula, això és amor ;) .

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

816 Relats

858 Comentaris

341826 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com